Tosca és una de les obres d’òpera més estimades i conegudes: el motiu del seu èxit? És un thriller. Una obra plena de sang, pròpia de les arenes de combat de l’antiguitat, però amb una força dramàtica i una intimitat que la fan actual.
Situada a la Roma del 1800, amb una església totpoderosa i les monarquies europees enfrontades amb Napoleó, el context es converteix en una anècdota per endinsar-nos a grans temes universals. L’amor, les passions i la recerca de la llibertat són presents en les relacions d’uns personatges enfrontats: la cantant Tosca, el seu amant pintor Cavardossi i el cap de la policia, el baró Scarpia, enamorat de la protagonista. El Gran Teatre del Liceu serà la casa d’aquesta lluita eterna entre els artistes i el poder a partir del dissabte 8 de març.
UNA TOSCA MÉS PROPERA
Les tensions i les intrigues s’alternen amb moments d’intimitat entre els amants que Paco Azorín, en el seu debut com a director d’escena al Liceu, ha volgut apropar al públic: l’espai teatral avança a l’escenari per a que els espectadors puguin captar tots els matisos. I és que si ja de per si es tracta d’una obra molt física, la soprano Sondra Radvanosky, Tosca en un dels tres repartiments que interpretaran l’obra, explica que sent que el públic exigeix cada vegada més als cantants. No n’hi ha prou amb gestualitzar, s’ha d’interpretar amb tot el cos: fins al punt que Radvanosky ha de dur proteccions als turmells per tal de no lesionar-se.
Paco Azorín va convidar als artistes a fer tot allò que han volgut fer i mai no se’ls havia permès, fet que converteix també a aquesta Tosca en la Tosca dels cantants. Fins i tot l’escenografia està pensada per a que les seves interpretacions destaquin, i es despulla a mesura que avança l’obra igual que ho fan els seus protagonistes.
UN PUCCINI MOLT TEATRAL
Ambrogio Maestri, que dóna vida al baró Scarpia, explica que troba més complicat treballar amb la música de Puccini que amb la d’altres compositors com Verdi, on tot és més «lògic»: Puccini és més imprevisible i això fa que no sigui tant evident, per exemple, saber en quin moment tenen l’entrada els cantants, però alhora és també el que el fa més teatral, més dramàtic. La música de Puccini l’ajuda, explica, a relaxar-se i controlar la respiració en moments àlgids d’acció teatral: se’n declara amant, igual que Radvanosky. El director musical del muntatge, Paolo Carignani, destaca la riquesa de la composició, la seva capacitat de crear atmosferes i les seves dissonàncies: la defineix musicalment com “un’opera perfetta”.
