Comprar entrades per a Tendrament

Valoro de moltes maneres una obra de teatre. El primer que penso és: perquè s'ha volgut fer. Quina és la finalitat. Després ja venen els tecnicismes.

Doncs bé, a Tendrament el Pau i la Judit parteixen d'ells mateixos, de la seva pròpia història, del que ells coneixen, i això és el que li dóna essència a la proposta. És una proposta sense pretencions de res. Connectes tota l'estona i et fas un fart de riure. En alguns moments la deixen caure... que déu ni do, i és fort, sí. Molt. Valents d'explicar les seves intimitats davant nostre, de "despullar-se". Retraten els seus inicis, les seves pors, els seus dubtes... tot davant del seu projecte comú, el seu fill Fortià que està en escena tota l'estona dormint i del que sembla que se li dedica la obra...

Un caos guionitzat divertit, amè i original.

Judit: ets molt bona, endavant amb l'actuació. Pau: impressionants habilitats.

Aneu-hi, ni que sigui per veure una taula i una cadira en un escenari buit. Que és res i tot alhora.

 

 

Cada relació és un món totalment nou i diferent. És difícil saber si s’està fent bé o no, si realment el que s’està vivint és allò que es vol pel present i el futur. Dubtes que poden crear conflicte entre les persones que formen part de la relació, però que també poden enriquir-la a través de la honestedat.

En aquesta obra Judit Colomer i Pau Vinyals fan un repàs per la seva relació, primer d’una manera més abstracta, per endinsar-se després a la intimitat i acabar fent un anàlisi i una reflexió sobre la seva realitat. Els desitjos, les pors i l’amor que senten es va desgranat de manera passional i emotiva.

Divertida i molt participativa amb el públic, acaba convertint-se en una mica incòmode també quan el discurs superficial es transforma en una mostra de la vulnerabilitat de la parella, quan el públic pot veure obertament totes les esquerdes de la relació i de les dues persones individuals que hi ha a l’escenari.

Un text molt potent que provoca al públic i l’obliga a estar atent tota l’estona. Un relat molt interessant que posa sobre la taula, sigui autoficció total o no, converses importants i realitats que estan apartades de la mirada social. Potser no acaba de ser rodó del tot, ja que a vegades sembla que queden temes oblidats o penjats sense continuació, però el conjunt és un impacte indiscutible.

Judit Colomer i Pau Vinyals en aquest circ de tres pistes que és escriure, dirigir i interpretar es mostren transparents, emotius i juganers a l’hora. El pes de la història no llastre a l’espectacle, aconsegueixen donar-hi un toc d’humor fins i tot en alguns moments molt durs i, d’aquesta manera, provoquen que l’espectadora se senti part de l’obra, com un testimoni de la cerca d’una vida i relació millor. Colomer i Vinyals estan magnífics en les seves interpretacions, són magnètics i absorbeixen al públic des del primer moment, per acabar deixant-lo extasiat i pensatiu.

Trencar-se cada nit a l’escenari i obrir-se en canal davant del públic ha de ser realment esgotador, sobretot si el viatge el fas amb la teva pròpia parella. Com si volgués emular aquella ja llunyana Función de noche, de Josefina Monina, Tendrament exposa la relació suposadament real entre l’actor Pau Vinyals i l’escenògrafa Judit Colomer. Es parteix d’un fet banal (muntar una taula) i es continua amb un discurs sobre els espais buits i la importància per a les persones que els habiten. Això portarà, inevitablement, cap a comparacions, frases contundents (“nosaltres som una taula i una cadira”) i una llarga llista de retrets que portarà a parlar de com construir i mantenir una parella en els temps actuals.

La idea de la peça és contundent i la finalitat (l’entendreu molt millor després dels aplaudiments) és realment emotiva, però el camí per arribar-hi és a estones una mica erràtic. Entenc que les discussions sorgeixen de coses a vegades molt simples i innocents (“tu ets la taula, perquè ocupes més espai”) i que la peça pot derivar cap a camins insospitats en qüestió de segons, però em costa entendre les intencions reals dels personatges, les connexions entre una situació i una altra... i també els camins escollits. En aquest sentit,  l’obra ens porta a molts llocs diferents:  una funció a la ja desapareguda Sala Hiroshima, els assajos de El somni d’una nit d’estiu al TNC, etc. Molt context teatral per a una parella que es va conèixer entre bambolines i que segueix treballant en el teatre 15 anys després.

El mèrit més gran de la funció és la gran exposició que fan Colomer i Vinyals com a actors dalt de l’escenari. Ella no té experiència com a actriu però demostra una naturalitat i una presència que ajuden en tot moment a què ens creiem la història proposada. Ell segueix mostrant-nos el seu estil energètic i radical que tantes vegades ens ha fet gaudir en els escenaris: Mal de coraçon, Filla del seu pare, El gegant del pi, L’art de la comèdia, etc. I junts mostren un petit retall de vida, que potser és real o potser no, però que il·lumina la seva existència i els fa créixer cada nit com a parella i també com a persones individuals.

Judit Colomer i Pau Vinyals són els autors, els directors i els intèrprets d’aquesta obra d’autoficció que desgrana la seva relació de parella, amb tot les seves pors, reptes, entrebancs, triomfs, etc. La seva manera d'oferir aquesta intimitat al públic és l'exploració, l'experiment, el joc, sense que això signifiqui quedar-se en la superficialitat. La parella, a l'escenari, no ens estalvia la tensió ni l'incomoditat que travessa qualsevol relació, al contrari, l'amplifica i ens la serveix en safata.

L'obra també és una excusa per parlar del món del teatre i les seves bambalines. Ella, escenògrafa, i ell actor, comparteixen professió i, per tant, s'enfronten també a les vicissituds de cadascuna de les seves branques professionals. La del Pau Vinyals, la cara visible, la màscara, la brillantor, etc. La d'ella, la cara més oculta, la més intel.lectual, conceptual.

Amb l’ajuda de  Clara Peya en el tractament de l’espai sonor i la mirada escènica de Mireia Sintes i Natalia Fernández, la Judit Colomer i el Pau Vinyals amb la ironia, l’humor, i grans dosis de tendresa, ens conviden a repensar l'amor, la llibertat, la honestedat en les relacions de parella.

Tot i que el resultat final pot resultar molt fragmentat, i un punt caòtic, Tendrament se sosté per un desig profund d'oferir de manera generosa a l'espectador un mirall net on mirar-se.

 

Hi ha projectes escènics que parteixen d’una doble complicitat, vital i artística. Tendrament n’és un exemple. El signen i l’interpreten Pau Vinyals i Judit Colomer, professionals de les arts escèniques i parella fora de l’escenari. Aquesta doble condició —artística i personal— es converteix en el punt de partida de la proposta: un espai teatral on la vida íntima i escènica s’entrecreuaran fins a confondre’s.

El dispositiu dramatúrgic s’inscriu dins del territori de l’autoficció, un llenguatge que el teatre contemporani català ha explorat abastament els darrers anys. La proposta recorda inevitablement De Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al 2023 al TNC, on la trajectòria personal i artística dels creadors es convertia en matèria escènica de primer nivell. Tendrament participa d’aquest mateix impuls: el teatre com a espai on la biografia es transforma en relat.

El plantejament és excitant: una reflexió que parteix de la semiòtica dels objectes presents a l’escenografia i del valor simbòlic que aquests adquireixen dins de l’espai escènic. Els objectes d’un escenari es comparen amb els mobles d’una casa; els signes escènics amb els signes de la vida quotidiana. D’aquesta metàfora inicial passem, amb naturalitat, a parlar de les vides escèniques i personals de la Judit i el Pau: de com es coneixen, construeixen, representen i comparteixen una vida junts.

A mesura que la peça avança, però, la narració —o potser caldria dir el flux de pensament traslladat al públic— comença a dispersar-se. El fil conceptual s’obre cap a diversos temes que semblen confluir en algunes dificultats que la parella arrossega en la seva convivència. El problema és que aquesta deriva no acaba de trobar una forma clara i un missatge concret. Allò que al principi semblava una investigació lúcida sobre signes, objectes i identitats escèniques acaba dissolent-se en un territori difús que sembla apuntar cap a la falta d’espai que la Judit sent en la seva relació amb el Pau.

La posada en escena acompanya aquesta voluntat de proximitat: un espai despullat que convida l’espectador dins de la intimitat de la parella i el converteix en còmplice de les seves reflexions.

Destacar la feina de Judit Colomer, qui, sense provenir del món de la interpretació, trepitja l’escenari amb fermesa i presència. Hi ha una naturalitat en la seva manera d’habitar l’espai que resulta franca i directa. Pau Vinyals, per la seva banda, desplega aquella energia creativa i entusiasta que ja coneixem de la seva trajectòria. Amb quinze anys de carrera, és un intèrpret capaç d’activar l’escenari amb vitalitat i imaginació.

I tanmateix, la proposta es queda a mig camí. La investigació semiòtica anunciada a l’inici no acaba de desplegar conseqüències escèniques contundents. Les metàfores no arriben a sedimentar en descobriments significatius i els símbols que apareixen no acaben d’adquirir un pes clar.

Tendrament conté intuïcions estimulants, moments de sinceritat i una química evident entre els seus dos creadors. Però la sensació final és la d’un treball que no surt d’un espai abstracte i inconclús, com si la investigació que proposa hagués quedat a mig acabar. En un context com el de la Beckett, on sovint s’espera que les idees arribin amb una certa definició conceptual i l’expectativa sempre és alta, això pesa tant com la gran taula que ocupa l’escena durant bona part de l’espectacle.