Optar per dissenyar-se una taula en una societat abocada al consum, amb empreses com Ikea (que permet la construcció domèstica per abaratir costos i facilitar el transport), marca el caràcter d’un habitatge i de la gent que hi viu. L’escenògrafa Judit Colomer i l’actor Pau Vinyals es van conèixer durant el procés d’El somni d’una nit d’estiu (TNC, 2014). En les pauses dels assaigs va néixer la llavor del que seria una relació estable i que ara ha desembocat en una criatura que dorm plàcidament, observada des del menjador per una càmera que capta si es desperta per poder-la tranquil·litzar. El beuratge de Puck va fer un efecte immediat. I ara la parella es pregunta què en queda, d’allò. Tendrament és una bomba en temps de descompte i tots dos es pregunten si és convenient desactivar-la.
El mobiliari d’aquesta llar és volgudament temporal, inestable, com un tamboret de tres potes, tot i que en arquitectura es considera que l’estructura més estable és la triangular, perquè compensa les forces que amenacen el col·lapse. A escena només hi haurà una taula i una cadira. Insuficients per a un habitatge on conviuen dos adults i una criatura. Seure a la cadira atorga un pes jeràrquic immens. És durant els àpats, al voltant de la taula, quan la família es construeix i es destrueix. Tendrament, que es va estrenar a la Sala Beckett la temporada passada i ara torna al Teatre Akadèmia, arrenca d’una trapelleria de Vinyals i va enfonsant-se en els dubtes, els egos i les diferents maneres d’entendre l’escena i la vida.
Tot forma part d’una relació i els preocupa que el vincle no sigui prou ferm. És allò de podar una planta que s’escampa sense tenir gaire experiència en jardineria, amb el risc que l’operació sigui una opció suïcida. D’entrada, preocupar-se i repreguntar-se hauria de ser prou motiu per entendre que Tendrament busca respostes sinceres i les exposa cruament perquè hi ha una voluntat de continuïtat i, alhora, un temor a la rutina i al conformisme. En la valoració dels sentiments també hi entra la memòria. Per això emergeixen imatges que poden recordar La Solitària, companyia formada per Pol López, Júlia Barceló i el mateix Vinyals, que van decidir acomiadar amb la darrera reposició de Mal de coraçon, la primavera passada. Tot té data de caducitat i el món de la parella no té per què ser-ne una excepció.
En alguns moments, la peça sembla perdre’s —juga a despistar—. Segurament és necessari perquè això els permeti retrobar-se. Si Pau domina els tempos còmics, Judit atrapa amb la pausa dramàtica. En aquest menjador hi ha una inestabilitat buscada. Perquè, tot i que la criatura dormi plàcidament a l’habitació veïna, la parella es planteja com garantir que sigui una persona lliure i que creixi sense prejudicis. A totes les taules poden acostar-s’hi primats, persones que no toleren la diferència, i cal aprendre a relacionar-s’hi. L’empatia desarma tots els egoismes; obliga a posicionar-se en situacions incòmodes, com la del net progressista que descobreix que l’avi es va poder aprofitar del fet d’haver format part del bàndol franquista un cop acabada la Guerra Civil, com confessava Vinyals a El gegant del pi.
Més informació, imatges i entrades a:
