T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen La tendresa, la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura.
L’autor s’ha inspirat en l’univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica de llenyataires i princeses que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l’amor. Si volem estimar hem d’arriscar-nos a patir.
Sinopsi
La tendresa narra la història d’una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l’Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d’haver envaït Anglaterra. La reina Esmeralda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l’Armada passa a prop d’una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s’hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d’homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.
M’he deixat q es l’ostia, i tambe les palmades
Crec q la obra ha estat genial, la gent la qual no li agrada es pq es homosexual i es molt ssensible
Una llastima, he sortit una mica decebuda. M’esperaba molt mes d’aquesta obra. M’ha agradat la posada en escena, vestuari, interpretació …. pero l’argument ha estat tan fluix que no m’ho podía creure. M’ha sorpres i no gratament.
L’autor s’excusa imitant les comèdies de Shakespeare per fer un text ideològicament anticuat, carrincló i homòfob. Tots els tòpics masclista sobre les dones i els homes que a aquestes alçades són ridículs. És títula la tendresa, però queda prohibida entre els homes. Si Shakespeare aixequés el cap, denunciaria l’autor. Ben interpretada, bon vestuari, bona escenografia… Una llàstima….
Esta no es una comedia de Shakespeare. Es un homenaje a Shakespeare en toda regla (y si no… intentad encontrar a lo largo de la obra todos los títulos de las comedias de este autor que van soltando los intérpretes entre sus diálogos).
Risas, muchas risas es lo que os vais a encontrar en esta comedia. Y unos actores y actrices en estado de gracia que están absolutamente maravillosos!
Y encima vestuario y caracterización de diez!
Yo me he reído muchísimo.
Y es que la guerra de sexos y el amor puro desborda por todos lados en esta divertida obra de teatro.
Una reina maga tiene un plan (jajajaja).
Con sus poderes se trasladará ella con sus dos hijas a un isla desierta para vivir tranquilas sin encontrarse jamás con ningún hombre.
La mala suerte hace que en esa isla lleven 20 años viviendo un padre y sus dos hijos Que se alejaron de la sociedad para no tener que dar cuentas a las mujeres y vivir sin ellas.
El encuentro será apoteósico. Y aunque no lo quieran entre ellos irán surgiendo el amor.
Disimularlo o dar rienda suelta al amor?
No lo dudéis e id a verla. Es divertidisima y os alegrará la tarde.
Que atrevit Alfredo Sanzol amb aquesta obra. Escriure en ple segle XXI com Shakespeare, fer-ho, aparentment, tramant una guerra de sexes a aquestes alçades i mentre apel·la a la tendresa en els temps actuals. Estic convençuda serà un gran èxit. Passareu una estona molt divertida, i gaudireu d’unes interpretacions magnífiques! Felicitats a tot l’equip per una feina tan ben feta!! Us recomano anar-hi. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/01/25/la-tendresa/
Bones! Ahir vaig poder gaudir d’unes entrades gratuïtes al participar en el concurs de Teatre Barcelona i, tot i que no coneixia aquest autor, he de dir que si l’estil de les seves obres barregen elements shakesperians com aquesta, tenen aquest humor que barreja amb elements màgics, amb moments gairebé surrealistes, d’època però amb reflexions molt actuals pel que fa a la “guerra entre sexes”; a mi ja m’ha guanyat com a espectadora dels propers muntatges teatrals. Això sí, sempre que hi hagi uns actors i unes actrius que resolguin tan bé com avui els seus papers de gran exigència física i vocal, ja que canten, corren, fan riure i el que calgui en un escenari que omplen sense necessitat de més atrezzo que una cortina, una tela i quatre elements de res on seuen i “mengen”. Impressionant!!! Bravo
«La tendresa» d’Alfredo Sanzol i que ell mateix ha dirigit; al Teatre Poliorana de BCN. Una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre. L’autor va ser premiat amb el Premi Nacional de Literatura dramàtica 2017; i l’obra va aconseguir el Xll premi de Valle-Inclán de Teatre 2018. La versió en català ha estat escrita per Joan Lluís Bozzo.
L’autor va escriure aquesta obra com homenatge a William Shakespeare, principalment per les seves comèdies que moltes són esmentades durant la funció.
És una comèdia de nàufrags, llenyataires, illes desertes, reis i princeses, passions, amors i odis; i tots els ingredients que pot tenir una farsa; amb corredisses, canvis d’identitat, éssers màgics i bones persones, fantasia i imaginació. Però tots aquests ingredients no tindrien importància si no fossin ben elaborats i resolts amb la qualitat i l’eficiència que està presentada la funció.
Una posada en escena, pràcticament sense escenografia; només unes grans cortines blaves que envolten tot l’escenari i que els actors apareixen i desapareixen entre les obertures dels cortinatges, quasi sempre corrent i amb un ritme frenètic. Ho acompanya uns excel·lents moviments molt ben coreografiats.
La història és ben simple: una mare maga, que sempre té idees molt ocurrents, i les seves dues filles fugen a una illa deserta perquè les volen fer casar amb uns homes que elles detesten. De fet detesten a tots els éssers masculins. L’illa en qüestió no està tan deserta com es pensaven, ja que hi habita un llenyataire i els seus dos fills que volen viure en solitud i sense cap dona. Aquí comencen els tripijocs de les tres dones per poder quedar-se a l’illa, però també comencen els embolics les confusions i enrenous que acaben amb els enamoraments.
La tendresa és principal sentiment que impera a l’enamorament i amb tendresa els personatges de l’obra enfronten l’amor i les seves conseqüències.
Els sis actors interpreten a la perfecció els seus papers. Laura Aubert, Marta Pérez i Elisabet Casanovas són les tres actrius que genialment fan d’aquestes dones que fugen dels homes; i Jordi Rico, Javier Beltrán i Ferran Vilajosana són els extraordinaris pare i fills que no volen veure una dona en sa vida. Unes interpretacions sensacionals que arrenquen la rialla del públic i que a mi també en van fer riure molt. Un grans bravíssims per tots ells.
Avui al Poliorama hem estat gaudint d’aquesta comèdia romàntica d’aventures que és com la defineix el seu autor i director Alfredo Sanzol, coproduïda per T de Teatre i Dagoll Dagom i traduïda al català per Joan Lluís Bozzo. La comèdia vodevilesca ens situa en una illa ignota, on tres llenyataires un pare i els seus dos fills, viuen apartats fugint de les dones però el que menys s’imaginen és la desti que els espera ja que la reina Maragda i les seves dues filles arriben a la mateixa illa, que creuen deshabitada, amb la pretensió de mantenir-se apartades dels homes, ja que les dues joves estaven destinades per raons diplomàtiques, al matrimoni organitzat amb dos nobles anglesos. Aquí comencen els embolics i fins aquí us puc dir, ja que com és lògic per raons òbvies no desvetllaré el que ve a continuació. Un homenatge a Shakespeare i a les seves comèdies ja que al llarg de l’obra es va fent esment de diversos textos de “Nit de reis”, “El somni d’una nit d’estiu”, “Els dos cavallers, de Verona”, i més , però tot tractat amb un humor hilarant i de forma àgil, divertida, ocurrent, preciosista, enginyosa, tendra i molt, molt brillant i em falten adjectius. Gairebé sense escenografia només una grans cortines i una bona il·luminació però és que tampoc falta més, perquè la resta ho posen les excelents interpretacions de les tres actrius i tres actors que han sabut plasmar a la perfecció la ingenuïtat, la picardia, la sensatesa o el atreviment de cadascun dels seus personatges. Bravo, bravo, Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Marta Pérez, Ferran Vilajosana, Javier Beltrán i Jordi Rico. L’únic però és que les sonores i constans rialles dels espectadors, encara que sigui positiu, fa que et perdis l’inici del següent diàleg, però bé jo també he rigut i molt. No cal dir que és un imprescindible amb majúscules.