Comprar entrades per a Sopa de pollastre amb ordi

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker comença com el públic. Nua. Una obra nua. Silenci. Poc a poc tot pren literalment forma, literalment text, literalment consciència. Crec que no hauria de parlar de l’argument, un argument que transita entre la desolació de perdre-ho tot, i especialment els ideals, les esperances, i la quotidianitat de l’anar tirant. Un text que estem representant tots nosaltres, malauradament, ens agradi o no, avui, ahir, i encara ens queden dies per ser actors d’aquesta història. La proposta escènica i dramatúrgica és impecable. Em trec el barret davant el director i versionadors. Ferran Utzet per partida doble, i Llàtzer Garcia. Els actors estan més que bé. Destaco Màrcia Cisteró Saludes per què és una actriu que sempre broda els seus papers, però que sovint queda amagada per “potents” protagonistes. I aquí, ella és la gran protagonista. Ella veu, sent, viu la vida de tota la seva família. I la seva. I és d’una credibilitat immensa. I vull destacar també l’espai escènic i la il·luminació, així com les músiques/cançons triades i la interpretació feta per la companyia. Aquí Pol Lòpez ha brillat, potser més i tot que en el text.
Escenografia i atrezzo coreografiats entre actors i regidors, introduïda en el moviment escènic com un fragment més de text. És tant bonica la fusió de text i moviment escenogràfic!! Felicitació doncs molt efusiva a Josep Iglesias Reixach i Guillem Gelabert. Moltes gràcies un cop més a aquesta companyia, que tot i treure el nom d’un carrer, ofereixen PERLES teatrals tant i tant necessàries com dures, que et planten davant els nassos realitats que fan molt de mal, alhora que molt de bé, si ens sentim interpel·lats, i quan ens aixequem de la cadira ens movem en alguna direcció que obri ments, actituds, accions que millorin un xic aquest món que repeteix els seus errors, segle rere segle

Crítica ampliada a COMPANYIA DE TEATRE I ALTRES CULTURES
Carme Canet i Capeta
Biblioteca de Catalunya
4 d'abril de 2018

Per l'obra amb un text impecable, pel tema, que tot i estar escrit fa seixanta anys, sembla que ens l'hagin fet a mida pels catalans d'avui, per l'escenografia, la il·luminació, el vestuari... i especialment pel que explica i com ho explica.

És la història d'un desencís, el desgast, l'erosió i l'enfonsament d'una família al llarg de vint anys, una família que era un sol bloc de granit al voltant del comunisme. Tots els actors formidables sota la direcció de Ferran Utzet. No us la perdeu.

 

 

 

Crítica completa »    http://bit.ly/2HIp7Sr

Sopa de pollastre amb ordi presenta una família comunista londidenca l'any 1936, i l'acompanya al llarg del temps i els canvis socials fins el 1960. En aquest temps, veurem com els somnis i les conviccions d'aquests obrers entusiastes es van esmicolant i com tots, tret de la mare, una dona forta, compromesa i carregada de fe en el seu ideari polític, abandonen, d'una manera o altra, els seus ideals.

Ferran Utzet arrisca (i guanya) amb un muntatge sobri, despullat i simbòlic, amb un repartiment totalment impecable encapçalat per una Màrcia Cisteró que domina la funció en el paper d'aquesta mare tan carismàtica com contradictòria.

Sopa de pollastre amb ordi és teatre polític que no busca alliçonar sinó presentar uns fets i deixar que sigui l'espectador qui extregui conclusions i pensaments. Un text meravellosament tramat i adaptat pel propi Utzet i Llàtzer Garcia, que ressona amb claredat amb la nostra realitat actual.

Més informació a Somnis de teatre

Una obra escrita el 1958 pel dramaturg anglès Arnold Wesker, que ha estat versionada per LLàtzer Garcia i Ferran Utzet i dirigida per aquest últim. És la primera part d'una trilogia integrada també per "Arrels" (1959) i "Estic parlant sobre Jerusalem" (1960).

La manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri obrer londinenc d'East End el 1936, amb habitants majoritàriament jueus, i l'alçament anticomunista d'Hongria de l'any 1956 són els dos fets històrics que emmarquen aquesta obra.

Al llarg de set escenes, abastant més de vint anys, SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, ens explica la història d'una família de classe obrera, els Khan, en un món que canvia a tota velocitat.

Una posada en escena que juga amb fórmules imaginatives construint i desconstruint l'espai escènic. Un rectangle marca la sala de la modesta casa dels Khan. Un magnífic repartiment i dos regidors que donen entrada i sortida a l'utillatge teatral, amb moviments absolutament sincronitzats amb els actors i actrius que permeten canvis ràpids, en un "vist i no vist".

Set personatges que van lluitar per construir un món millor amb la il·lusió d'una manifestació i l'alegria de la victòria, malgrat les ferides que ha provocat la policia. Un començament que a tots, o a quasi tots ens porta a la memòria els desgraciats fets de l'u d'octubre ocorreguts a casa nostra.

Lluís Villanueva, és Harry el pare de família, que ha buscat sempre la manera més còmode de viure i no lluita ni s'enfronta a res ni a ningú, malgrat els seus ideals comunistes.

Màrcia Cisteró, és Sarah la mare, fidel als seus principis, al seu partit i que mira de mantenir la família unida. Es converteix en el pal de paller de la família i en guardiana dels ideals polítics.

 Maria Rodriguez, és Ada, la filla gran del matrimoni, i Pol López és Ronnie, el fill petit. A la primera escena Ronnie té 5 anys i viu en un ambient familiar molt polititzat. Durant tota l’obra va creixent i vol ser artista.

 Míriam Alamany és la tia Cissie, la germana de Harry, sindicalista, és una dona que lluita pels seus ideals i va perdent mica en mica la empenta.

 Josep Sobrevals, és Dave, la parella d’Ada que al començament de la història decideix anar a lluitar a la Guerra civil espanyola. Ada i Dave decideixen abandonar la ciutat i busquen la seva felicitat en el camp “Volem viure, mare, no parlar de com viure”.

I finalment, Ricard Farré interpreta a Monty, un revolucionari amic de la família, que acaba convertit en botiguer.

Tots set actors ens han ofert un magnífic treball coral.

L'implacable pas del temps provocarà la progressiva degradació de les conviccions, somnis i ideals polítics de cadascun dels membres de la família, en paral·lel a la desintegració i fragmentació del nucli familiar.

Tota l'obra es desenvolupa en el mateix espai, on ens expliquen el que passa a l'exterior. Aquest espai mostra el pas del temps acumulant objectes que el van omplint. Cal destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar el que "no veiem", l'aigua de l'aixeta, plats i gots a taula, trencament de vaixella, cops a la finestra, .... Un molt interessant joc escenogràfic que no ens deixa desviar la mirada ni un moment.

I acabem la ressenya amb unes paraules del director que figuren al programa de mà i que lliguen la peça amb la nostra realitat:

Som al 2018 i sembla que faci molt, de l'octubre. Mentre escric aquestes línies, a poques setmanes d'estrenar, el país nou no ha arribat, i hi ha persones tancades a la presó per les seves idees.

A la presó! Davant d'aquesta realitat tan greu, terrible i absurd que no puc més que denunciar, tot esdevé fràgil. Com als personatges de Wesker, m'envaeix la desorientació, i la idea que l'obra pugui enviar un missatge clar d'ànim o desànim em sembla ingènua. En canvi, segueixo creient que si, que cal representar-la, I que cal representar-la ara. I crec que sé per què, perquè el teatre, quan és teatre de debò, pot fer-nos sentir que no caminem sols.

 Una proposta totalment imperdible.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La Perla 29 s’ha forjat un segell, com altres companyies i sales, que és garantia de qualitat. No és fàcil aconseguir-ho i menys, mantenir-lo. Alguna proposta t’arribarà més o menys, però la probabilitat de sortir molt satisfet és alta.
“Sopa de Pollastre amb ordi” ha estat un altre encert. Posada en escena artesanal, no ja precisa sinó mil•limètrica, com els efectes de so (l’aigua que cau d’una gerra just al moment precís…), vestuari, interpretacions de primer ordre, direcció acurada, text proper i profund…
No crec que el text sigui més vigent que mai sinó que mai ha deixat de ser-ho; escrita per Arnold Wesker el 1958, jo hagués jurat que era de l’època Thatcher, per exemple. Equiparar-ho només a la situació política d’aquí i d’ara es queda curt. No és d'ara aferrar-se a una ideologia per tapar de vegades una vida anodina o fer passar les consignes per davant de les persones i la realitat.

Acompanyem a una família compromesa fins al moll de l'ós a una ideologia (en aquest cas, el comunisme) i com afronten, cadascú a la seva manera, com la realitat, els canvis socials, l'eterna espera, els pecats "dels nostres"... fa trontollar el pilar de la família i les seves relacions.
El rerefons és trist, sort que la direcció i adaptació (Ferran Utzet i Llàtzer Garcia) no ha optat pel drama gratuït sinó més aviat per una visió quotidiana i sociològica del camí, si es fa, des de l’ idealisme al desencís de no veure els ideals arribar mai a fer-se realitat. I les il•lusions, on van a parar? I tots aquests anys?

El millor: doncs costa de dir. La proposta en sí mateixa.
El menys millor: només el fragment musical, que, com a “Caïm i Abel”, em va treure momentàniament de la proposta

Una nova perla ha arribat a la Biblioteca de Catalunya i ja van tantes que he perdut el compte. En aquesta ocasió, la sala es transforma en un teatre de proximitat per acollir una obra sobre el pas del temps i com influeix aquest en l'evolució dels ideals de les persones. Així, Arnold Wesker ens ofereix uns personatges imperfectes que independentment del camí que triin estan abocats a la foscor, tot i que sense arribar a perdre de vista la porta que condueix cap a l'optimisme. Així, ens trobem amb un text que compta amb diferents capes que resulten properes i entenedores, tot permetent-nos empatitzar amb uns personatges que es van perdent a mesura que avança el temps i que no saben com encarar les seves vides. D'alguna forma, el pas del temps els confon i els aïlla, enfonsant-se per uns pilars personals gens sòlids en els que els ideals són devorats per la desesperança i sent conduïts a viure dins d'una espiral de foscor i malestar que sempre manté una escletxa per sortir d'ella.

La direcció de Ferran Utzet esdevé una capa més del relat de Wesker, tot proporcionant una nova lectura a través de l'enginyosa posada en escena i de l'impecable escenografia. A més, aquesta resulta dinàmica, alhora que dóna protagonisme als diferents personatges, tot mesurant l'equilibri entre el drama i els punts còmics. En aquest sentit, l'equip d'actors també fa una gran feina, la qual acaba sent un vèrtex més per configurar un muntatge tant interessant com ben construït.

"Sopa de pollastre amb ordi" és un projecte diferent del que s'acostuma a veure a la Biblioteca, sempre amb l'expectació de saber com estarà col·locat l'escenari i les respectives grades. Amb una petita estança buida al centre de l'espai, envoltada pels seients del públic, Ferran Utzet proposa un text que si no fos pels referents històrics que apareixen com ara la manifestació feixista de l'East End, semblaria que és un text actual, tenint en compte els dies que vivim. I és que apareixen molts referents ideològics i sobretot el canvi de pensaments i punts de vista de les persones, una mirada retrospectiva que deixa entreveure el canvi generacional al qual se sotmeten els sentiments personals i com poden arribar a canviar amb el pas del temps. Es pot considerar un text ideal per representar actualment i reforçar els nostres pensaments polítics, ja que mostra els dos costats de la moneda; llençar la tovallola o reafirmar-se en la teva personalitat i anar fins al final, per molt que les circumstàncies socials del teu entorn variïn.

El director té a disposició un gran repartiment amb noms coneguts com Lluís Villanueva, Míriam Alamany i Pol López, el que jo denomino com el Messi del teatre, aquell Déu terrenal que d'aquí a uns anys podrem dir als nostres néts: "Jo el vaig veure actuar". Aquella persona que tot ho fa fàcil, sigui el paper que sigui. Acompanyat de Ricard Farré que ja ens va enamorar a "Les dones sàvies" la temporada passada. L'amanida no seria perfecta sense el gran treball escenogràfic i el joc que es produeix amb els elements que apareixen. D'aquesta manera dóna un cop de mà a visualitzar el gran treball que tenen els regidors que sempre queden amagats entre el repartiment i rere les bambalines. Així també, destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar molt millor l'estànça particular: picades a la finestra, l'aixeta d'aigua, soroll de plats i gots sobre la taula... Així doncs, una aposta atrevida, diferent però mantenint les tradicions teatrals i apte per a tots els públics.

 

 

D’ençà que la nostra actualitat ha entrat en una etapa políticament convulsa, hem quedat atrapats en una dinàmica d’estar farts de parlar sempre dels mateixos temes i, al mateix temps, no poder deixar de fer-ho. En aquest sentit, Sopa de pollastre amb ordi és una proposta molt interessant i molt adient per a aquest moment, ja que explora qüestions com la lluita social, els ideals, la resistència i el desengany final que estan molt presents en el nostre dia a dia, i ens aporta una nova refrescant perspectiva. L’espectacle mostra amb gran intel·ligència l'erosió emocional en una família anglesa al llarg de la història, des de la lluita contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola fins a la decepció que va suposar pels comunistes el totalitarisme de Stalin a la Unió Soviètica. La direcció de Ferran Utzet no només treu un gran profit de les interpretacions, també troba una idea brillant per explicar el pas del temps, la irrupció del capitalisme en la vida dels protagonistes i la pèrdua de les conviccions més essencials davant de les coses supèrflues. La història està meravellosament explicada i, tot i tenir moments de dispersió, genera tot un seguit de debats de gran profunditat. Es tracta d’un exercici que ens fa de mirall de manera tendra però també contundent. Un retrat social on tots els personatges tenen les seves raons per fer el que fan i per pensar com pensen... igual que a la realitat que ens envolta.

Què passa quan, una família, amb profundes conviccions polítiques, deixa de creure amb els seus ideals? Doncs que moren, a poc a poc. Les seves vides queden sotmeses a un ànim sense esma on un no es preocupa ni en canviar-se de roba quan se'n va a dormir.

Sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família de classe obrera, els Kahn, que veuran com tot en el que havien cregut i pel que havien lluitat, es va fonent per acabar desapareixent. L'espectacle explora la vessant més íntima de la política i la ideologia. El personatge de Sara, la mare i pal de paller de la família, interpretat per Màrcia Cisteró, ens fa una explicació immillorable: quan portes el menjar als veïns perquè aquests estan malalts o passen una situació greu. Això és una decisió política, i és posicionar-se clarament cap a una manera d'entendre i fer el món. Ella també diu que la política no serveix  de rés si no es comença per l'amor. L'amor que et porta a preocupar-te pels veïns, la família, i per un mateix.

L'aposta escenogràfica de l'espectacle és un element clau en el muntatge. Ferran Utzet ha volgut centrar-se en un únic espai, el menjador de la família. Però ha sigut molt hàbil creant un interessantíssim joc coreogràfic, dotant de gran dinamisme l'escena. El temps fa moure les coses, de forma ràpida i inevitable.

Tot culmina en una gran escena final, magníficament interpretada per Màrcia Cisteró i Pol López. Un moment on tot el que s'ha anat construint durant tot l'espectacle, es despulla, per a presentar-nos l'essència en el discurs que li fa la mare al fill. L'esena ens enganxa a la cadira, i fa que aquestes paraules ens ressonin al cap durant uns quants dies.

 

La nova producció de la Perla29 , 'Sopa de pollastre amb ordi' d'Arnold Wesker, és una reflexió sobre la ideologia, les conviccions polítiques i els somnis. L'obra parteix de l'emotiva història dels Khan, una família britànica obrera comunista i d'origen jueu i de les diferents relacions que s'estableixen entre ells a mesura que els seus ideals es van desfent amb l'arribada d'una incipient societat capitalista.

Quan vas a veure una producció de La Perla 29 saps que hi ha quelcom, més enllà del fet teatral, que sorprendrà... i així és! Una de les coses que més em va cridar l'atenció va ser el magnífic treball de moviment: una coreografia perfectament sincronitzada entre la interpretació, el text i els elements escenogràfics que van variant en paral·lel a l'avanç de la història... no explico gaire, és millor que ho veieu. Aquest minuciós treball el completen unes molt bones interpretacions, de les quals m'agradaria destacar sobretot la de Màrcia Cisteró, María Rodríguez i Lluís Villanueva, que al meu parer estan espectaculars.

L'obra us connectarà molt amb algunes sensacions que vivim molts arran de la situació política, sobretot a partir de l'1 d'octubre i fins a l'actualitat. M'hi vaig veure reflectit en molts moments: en la il·lusió, en la força, en les ganes de poder amb tot però també en les etapes següents en la tristesa, en la por, en la impotència, en els dubtes o en la incertesa que viuen també els personatges. Pot el temps i la vida erosionar les nostres il·lusions? El Ferran Utzet i el Llatzer Garcia ens han posat un mirall, mirem-nos i reflexionem... potser així aconseguim trobar la resposta.