Sol Solet

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ens ofereix SOL SOLET, una obra poc coneguda de l’escriptor Àngel Guimerà. La seva directora, Carlota Subirós, ha decidit donar “una nova llum” al text, que no es representa en públic des de 1904.

Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta és una obra molt fosca, contràriament al que dóna a entendre el seu lluminós títol. Una obra que es belluga entre la llum i l’ombra, que ofereix una mirada sobre la foscor de l’ànima, sobre el desig que destrueix, que engendra violència. Sobre el desig de trencar la solitud i apropar-se a l'escalfor del sol solet de la cançó.

Uns personatges que es troben en solitud acompanyada, una família formada per Gaetana (esplèndida com sempre, Mercè Arànega) i els seus fills Hipòlit (Roger Casamajor) i Bernabé (Ramon Pujol). Munda (magnífica Laura Aubert) és la neboda de la matriarca i està promesa al fill gran. L'arribada a la casa de Jon (extraordinària interpretació de Javier Beltrán) trencarà l'aparent equilibri.

Un personatge aliè a la família, el Sr. Querol (Oriol Genís) i els personatges de la llum (Laia Duran) i l'ombra (Antònia Jaume) completen el repartiment.

Carlota Subirós ha reduït l'elenc original de l'obra a sis personatges, afegint els dos personatges femenins que representen la llum i l'ombra, que volen exercir una particular mirada sobre la protagonista femenina que desferma els instints i els desitjos dels dos homes.

Una proposta amb una agosarada posada en escena, on pràcticament no hi ha cap element escenogràfic tret del focus de llum, un piano (la part musical ha estat composta i interpretada per Roger Casamajor) i algunes cadires.

La il·luminació de Carlos Marquerie és fonamental en aquesta proposta profundament fosca, amb uns personatges foscos per dins.

El focus mòbil va posant llum a tot allò que no veiem o que se'ns vol ocultar. El personatge de l'ombra subratlla les frases o paraules més contundents que segurament no "escoltaríem".

Un espai sonor perfectament dissenyat per Damien Bazin que significa les escenes més colpidores i dramàtiques.

Els personatges sempre presents a escena, es mouen per l'enorme espai creat per Max Glaenzel, amb una acurada coreografia de la mateixa Laia Duran. Un escenari enorme que es torna opressiu per les persones que ho habiten.

Un esplèndid muntatge, diferent, que manté hipnòticament la nostra mirada.

Per veure la nostra ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Diu Xavier Fàbregas: «L’ésser que ha perdut la mare, que ha viscut en una condició marginal, és el que, segons Guimerà, està en una condició òptima per a dur a terme una idealització de l’amor i integrar-se plenament si troba algú amb qui compartir aquest ideal». El Jon de Sol solet s'adequa fil per randa a aquesta descripció i, de fet, forma part d'una llarga llista de personatges guimerians que s'hi adiuen. En Jon és marginat per la societat no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies que l'han desposseït de totes les vituts a què les convencions socials atorguen la màxima importància

Malgrat tot, Guimerà no estava massa interessat en el teatre social i posava a posar el focus en les relacions tempestuoses entre els personatges, i així ho ha entès Carlota Subirós, que posa el focus (literalment) en els conflictes que els trasbalsen i que han de servir per a aprofundir en les tensions i les pulsions que l'allò humà s'entesta, sovint, a soterrar. La posada en escena de la directora barcelonina és un exercici de depuració formal i estilístic que mira de posar en valor preeminent el text i el seu poder com a disparador d'elements definitoris de l'humà. Subirós llima tots els elemnets del muntatge (l'escenografia simula una mena de pàrquing destartalat que figura la casa familiar) fins a insinuar-ne només la seva forma. El personatge d'en Jon (excel·lent Javier Beltrán) recorda els personatges de Kaurismaki o de Jarmusch, d'esperit bressonià, sense escarafalls, que diuen el text sense trampes i sense condicionar l'espectador a l'hora d'entendre'l o no.

Sol solet rediviu, amb el respecte i la valentia que la vigència del text atresora i llença a la platea com una sageta.

Carlota Subirós afronta el seu segon muntatge sobre Guimerà després d'aquella Maria Rosa de fa un parell de temporades. I el cert és que ho fa amb una idea estilística similar però aprenent dels errors i aplicant un parell d'excel·lents idees que enlairen el projecte a un altre nivell. Aquesta obra quasi desconeguda es prestava a aplicar un to no del tot realista, lluny del que demanen altres conegudes peces del dramaturg català. És per això que el focus mòbil, que va posant llum a tot allò que se'ns vol ocultar de primeres, o el personatge que subratlla les frases més contundents són recursos que troben el seu encaix en aquest argument sòrdid, duríssim, que deriva cap a un retrat psicològic molt interessant.

Subirós s'envolta aquest cop d'un repartiment que s'ajusta perfectament a les necessitats del que vol transmetre. Javier Beltrán i Laura Aubert aguanten bé els difícils rols protagonistes, mentre que Mercè Arànega i Roger Casamajor destaquen en uns personatges secundaris però de gran contundència. A aquest últim, precisament, també cal agrair-li la composició de la música i la seva interpretació en directe. Un altre recurs que la directora aprofita per acabar d'arrodonir una peça que ja es troba entre les millors de la temporada.

Carlota Subirós torna a la Sala Petita del TNC amb una obra d’Àngel Guimerà. Ara fa un any ho feia amb “Maria Rosa”, una de les peces teatrals més coneguda i representada del dramaturg català. En aquesta ocasió la Carlota ha triat l’obra “Sol solet”, un dels textos menys coneguts d’aquest autor.

Des de que es va estrenar al Teatre Romea l’any 1905, no se n’havia tornat a fer cap versió fins ara.

“Sol solet” pertany a la segona etapa de l’obra literària d’Àngel Guimerà. De temàtica més contemporània, l’autor focalitza la mirada en drames realistes que fan referència a la problemàtica social en la que viuen les capes més humils de la societat catalana. D’aquesta època destaquen algunes de les seves obres més importants, com “Maria Rosa”, “Terra baixa” i “La filla del mar”.

L'acció passa en un modest hostal d’un poblet català, en l'època present a l'estrena. La posada en escena és fosca, buida i freda. La projecció d’un sol sobre l’espai escènic, i un focus movible dirigit per Laia Duran, són els únics punts d’il·luminació de l’espectacle. El focus de llum persegueix als personatges mentre es mouen per l’espai. L’Alba Pujol es mou per l’escena, ella és la veu que repeteix algunes de les frases del text per remarcar-hi el doble sentit que hi amaguen.

A “Sol solet” es tornen a veure els triangles amorosos que caracteritzen l’obra de Guimerà. Per una banda l’amor passional entre Jon (Javier Beltran) , Hipòlit (Roger Casamajor)  i Munda ( Laura Aubert); i per un altra l’amor fraternal entre Jon, Gaetana (Mercè Aránega) i Hipòlit..

Les obres de Guimerà tenen un denominador en comú: portar a l’escenari versions de fets reals, com són les tensions socials del seu temps, fixant la mirada sobretot en les passions amoroses. Passions de caire violent, amb personatges de caràcter fort, turmentats, que es deixen portar pels seus instint més animals i desitjos irreprimibles. Personatges de relacions complexes, fins hi tot immorals però contràriament molt catòlics. Personatges duals, que es mouen entre polaritats; entre el bo i el dolent, entre la llum i la foscor. De fet a l’Hipòlit i en Jon no els podem encasellar dins dels bons o dolents, perquè tots dos són a la vegada el bo i el dolent de l’obra. Tots dos es mouen entre el desig. Tots dos són les dues cares d'una mateixa moneda.

“Sol solet” és un text molt passional, amb molts instants plens de desig ,erotisme i passió. El llenguatge és molt directe, clar i entenedor, ple de registres col·loquials i castellanismes. Un text remarcat per mitges paraules, dobles sentits, insinuacions malicioses i cinisme, on la hipocresia domina tota l’obra. Mentides i veritats per totes bandes.

Guimerà es torna a fixar en les relacions complexes dels éssers humans i en les seves passions, i ho fa mitjançant el penediment i el perdó. Amors obsessius que acaben transformant als personatges per abocant-los a la tragèdia.

L’amor és l’element més significatiu de l’obra. L’amor està per sobre de qualsevol altre aspecte.

“Sol solet” ens fa reflexionar sobre la soledat i els espais més foscos que s’amaguen dins l’ànima dels éssers humans.

Carlota Subirós proposa amb Sol solet un muntatge opressiu, asfixiant, carregat de mirades creuades i veus que ressonen en el buit, sobre un escenari rònec i fred, amb un sol ben rodó que sembla no escalfar i un repartiment en estat de gràcia encapçalat per uns magnífics Mercè Aránega, Laura Aubert, Roger Casamajor i Javier Beltrán.

Una obra que parla de la soledat i de la família, de l'amor i la passió, amb una relació tòxica i malsana que, en alguns moments, pot arribar a resultar massa incòmoda.

Més informació a Somnis de teatre