Santa Nit. Una història de Nadal

Si vols veure una versió diferent dels clàssics "Pastorets" no et pots perdre aquesta proposta que ens presenta Julio Manrique i Xavi Ricart a la Sala 2 del Club Capitol. Santa nit és una obra fresca, divertida, realista... I arriba aquest Nadal a Barcelona per explicar-nos de forma completament original el veritable significat d'aquestes festes: viure intensament tots aquests dies, passar-t'ho bé, compartir, creure en tu. Santa nit és un cant a la vida, una vida on el més important és fer les coses tal i com les vols fer. I ser rebel, si cal, si això et fa feliç! Perquè... Qui et diu que no pots celebrar el Nadal amb copes de plàstic? Qui et diu que no et pots parar un moment entre tot "el jaleo" del Nadal per fer un cigarret amb un desconegut? Qui et diu que no pots marxar del hospital si no estas d'acord amb la decisió dels metges que et volen fer cesàrea per marxar abans a casa la nit de Nadal? Potser si que aquesta versió és un pèl radical, potser si els actors ens mostren la cara més "poca vergonya" del Nadal, però el missatge és clar: Hem de deixar de creure en un Nadal perfecte i fer-lo perfecte! Hem de viure el Nadal a la nostre manera. Ens proposa indirectament que no deixem de somiar i valorem les coses que realment són importants per a tu.

M'agrada molt com ens fa pensar l'obra amb cada petit detall. Poc a poc i amb humor es van desencaixant tots els estereotips nadalencs. Veiem l'estrella de Nadal transportada en un meteorit periòdic, veiem la figura de l'àngel gràcies al discurs sobre el bé i el mal que ens planteja un músic musulmà que toca en una andana d'una estació de Ferrocarrils catalans, veiem com l'ase i el bou queden representats intrínsecament pels porcs senglars de Vallvidrera, veiem la frivolitat del "dimoni escuat" de la mà d'un home fosc dins d'un Club Nocturn... A Santa Nit queda oberta tota imaginació possible. No t'ho perdis!

Actors sublims (gran talent interpretatiu a escena). Texts àgils i actuals (vocabulari estàndard i històries molt properes). Escenografia giratoria (simplista però ben aconseguida). I repertori musical exquisit (moment mític quan en Lluc i en Ruben, els protagonistes, es posen a cantar "Forever Young" com si no hi hagués demà).

 

 

Versions i revisions de Els Pastorets. Quantes n’hem vist en aquest país? Molts inclús hem pujat a l’escenari per representar-los amb interpretacions més o menys afortunades. Ara Cristina Genebat pren el relleu a Folch i Torres amb un text que s’hi inspira i li pica l’ullet... un text que amb el temps es podria convertir fàcilment en un clàssic nadalenc alternatiu, amb adaptacions als localismes i als nous temps com fem en aquest país amb Els Pastorets.

Un comèdia ben escrita i tremendament divertida, que la direcció de Julio Manrique i Xavi Ricart ha desenvolupat amb encert fent-la més divertida encara, comptant amb un grup d’actors amb innegable vis còmica. Una menció a part mereix Marc Rodríguez.

Actual, intel·ligent i amb el ritme adequat. Farcida de bromes i acudits, també hi ha espai per a algunes reflexions de calat. Estic convençut que farà xalar el públic –sobretot- dels espectadors d’entre 35 i 45 anys que hi trobaran unes quantes referències generacionals. Una gran opció pels que passen aquestes festes a Barcelona.

Sí, de conya marinera perquè ens hem divertit de veritat amb aquests Pastorets de segle XXI, moderns sí, però on no hi falta de res: Josep i María, nen Jesús (o Jesusa?), estel, naixement, pastors... barrejats amb immigrants palestins filòsofs, xoriços italianitzats, putes i algun que altre carallot. Una obra coral en que set actors en estat de gràcia magistralment dirigits per Julio Manrique i Xavi Ricart han posat en solfa l'obra divertida, fregoliana i desmarxada que ha escrit Cristina Genebat. No hi han faltat ni el bou ni la mula... de fet eren uns porcs senglars d'aquests que espanten als veïns del peu del Tibidabo. Una avantatge sobre el clàssic de Folch i Torres és que no duren com una òpera de Wagner, ho despatxen amb una hora i mitja. Aneu-hi! Llegiu-ne més.

Haig d'admetre que em causava un cert temor enfrontar-me a una versió moderna i contemporània dels Pastorets, sobretot perquè sempre he pensat que el teatre popular no aguanta excessives transformacions. Els dubtes van començar a caure quan vaig saber que al darrera hi havia el mateix equip que ha creat muntatges com Coses que dèiem ahir, Product, Llum de guàrdia o Roberto Zucco. A partir d'aquell moment vaig saber que Santa Nit transcendiria Els Pastorets de sempre i ens aportaria una obra nova, fresca i plena d'idees. Efectivament, així ha estat.

És cert que sobta veure uns actors com Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat o Mireia Aixalà darrera d'un argument aparentment inofensiu i nadalenc, de la mateixa manera que també sobta que estiguin en un teatre on el més habitual són monologuistes o còmics d'un humor molt diferent al que ara es presenta. Sobta també els pocs mitjans amb els que han comptat -un chester prestat del TNC, un fanal de La Perla 29, etc.- però finalment un accepta la proposta i sucumbeix a un relat que té com a referent llunyà l'obra nadalenca. En realitat és una peça que a moments va de teatre social o teatre reivindicatiu, però sense abandonar mai l'humor ni una sensibilitat molt especial que acaba emocionant a les darreres escenes. En dates com aquestes, també és el que s'espera...

Una versió dels Pastorets, tot i que si treiem l’etiqueta de “Història de Nadal” o “Els Pastorets” pot seguir sent interessant sense cap resentiment en l’obra.

S’ha de dir que no sóc dels Pastorets, ni de les aventures i desventures d’aquest parell cap a un lloc sagrat. I aquesta Santa Nit m’ha agradat per allunyar-se una mica de tot aquest registre tan nadalenc. Tant pot agradar als fans dels Pastorets, com a la resta de gent.

Uns pastorets amb gent del carrer, amb problemes de cada dia. On un músic del carrer és l’àngel  i toca el saxo (i ens ofereix el millor discurs), on la Maria deixa una clínica privada per denunciar els parts no naturals, un dimoni d’un món blanc per la coca que reparteix.

Tot això i més, ofereix un espectacle fresc. I com dic, adient per a aquest Nadal i qui sap, fins i tot fora d’aquesta època festiva. S'ha de dir ... (més a continuació...)

L'home del temps que fa el ridícul en un programa de Nadal, la veïna tafanera que baixa en el moment més inoportú, els crits per un barri digne, l'AVE pel litoral, els senglars que s'apropen a la ciutat per menjar dels contenidors... Anar al teatre i trobar-hi referents tant propers és absolutament confortable. Però Cristina Genebat no ha escrit només una història que ens és totalment propera, sinó també una comèdia que ens fa riure i a més a més, ens acaba emocionant. Una obra fresca i lleugera, però que també ens parla de temes espinosos com els parts naturals no respectats, el mal tracte del personal mèdic a la dona en el moment del part ("ets mala paridora, t'haurem de fer una cesària", li diuen a la Maria) i que fins i tot fa una interessant reflexió sobre les religions.

I tot això en una perfecte versió contemporània d'Els Pastorets (Maria ara inseminada, el bou i l'ase convertits en porcs senglars, el dimoni-traficant...), on tot lliga i està ben tramat (text, direcció, escenografia), amb bon ritme i bones interpretacions: un cràpula d'excepció (Marc Rodríguez), un àngel i un astrònom extremadament entranyables (Norbert Martínez i Ivan Benet), grans actors que es desdoblen en personatges completament oposats en segons (Mireia Aixalà, Ernest Villegas, Albert Ribalta) i una paridora molt creïble que ens ofereix, a més, una velleta fantàstica (Cristina Genebat).

Un al·legat a la família, a la que triem, als amics que sempre hi són. L'obra perfecta per desconnectar de dinars eterns durant aquestes festes i riure durant una hora i mitja. Per repetir!

A aquestes alçades, sembla que la tradicional invasió de versions teatrals de Els Pastorets que aterren pels volts de Nadal a la nostra cartellera és ja un fet inevitable. Posats a patir el virus, Santa Nit sembla voler-nos oferir una alternativa de qualitat sense repudiar un cert esperit (molt interpretable) dels materials originals. L’obra, més que actualitzar el relat, parteix d’ell per explicar-nos una història completament lliure i contemporània, on preval una concepció laica del missatge (valors, amistat, família...) i no pas religiosa. Escrita per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique i Xavi Ricart, l’espectacle aconsegueix reflexions força interessants sobre el pas del temps, la dignitat, la felicitat, l’ambició, els vincles interpersonals o la saviesa humana sense perdre el to de comèdia ni la naturalitat. D’altra banda, malauradament, també conté tocs d’humor més elemental que l’apropen a l’ànima més amateur dels referents dels quals parteix. En qualsevol cas, no se li pot negar l’efectivitat, el seu bon gust musical, ni la qualitat narrativa o interpretativa del seu encertat repartiment. Però que ningú esperi un trencament radical amb el bon rotllo de l’esperit nadalenc. Tot i atrevir-se a dubtar sobre l’existència de Déu en alguna conversa, l’objectiu ve a ser el de sempre: estovar-nos el cor i fer-nos somriure; tot i que, en aquest cas, amb un producte molt més sensat i realista.

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir. Ivan Benet i Marc Rodríguez són aquests «pastorets». Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia.

Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la comèdia és àgil, lleugera, amb les trames ben enllaçades i uns personatges caricaturescos prou ben perfilats. Santa Nit és una obra divertida, fresca i sense pretensions, i allò que ens la fa més atractiva, a banda de la hilaritat de la trama —i especialment de les escenes on surt Marc Rodríguez—, és que retrata personatges corrents com qualsevol de nosaltres amb què ens podem identificar amb facilitat. Cadascun amb la seva història, van a la seva fins que al final es troben tots al mig de la muntanya del Tibidabo i es resol el conflicte plantejat, que no és altre que el naixement de la criatura de la protagonista, la Maria, que aquí és mare soltera.

Llegeix la crònica sencera

Divertida, original, esbojarrada i plena de gags que et fan riure tota l'estona. Una proposta diferent de veure el clàssic de “Els Pastorets" traslladat a l’època actual; la Maria és una dona embarassada in vitro, en Josep és un professor de ioga, l’àngel un músic que toca al metro i el dimoni un traficant de drogues. On l’estrella de Nadal és un meteorit i l’infern és un club nocturn anomenat Peter’s Boiler. Boníssim!!!

Els set actors que formen el repartiment es desdoblen en més d'un paper, i podem arribar a veure quasi a una vintena de personatges. El moment on l’àngel ,un músic musulmà, ens fa un raonament sobre la diferència entre el be i el mal és boníssim; explicant que hi ha religions com la del cristianisme en la qual aquests conceptes la gent els te molt clars, però que hi ha altres religions que no ho són tan, ja que la interpretació pot ser molt  diversa, depenent del que a un l'interessa i vol aconseguir.

Si voleu passar una bona estona i riure, us la recomano per anar aquests dies de Nadal amb tota la família.