Safo

Era inevitable que, tard o d'hora i tenint en compte els temps que vivim, la poetessa Safo acabés tenint una obra de teatre pròpia. El que potser no esperava és que fos més aviat un concert de pop o una performance festiva, o totes dues coses alhora. Christina Rosenvinge, Marta Pazos i María Folguera han creat un espectacle que comença amb la mort de Safo i que, de mica en mica, va desgranant quatre pinzellades de la vida de l'autora. No espereu trobar massa dades -tampoc se'n coneixen moltes- ni una estructura excessivament clara. Més aviat les creadores s'han deixat portar per la música, per alguns versos... i sobretot per una estètica molt concreta.

Quan entrem al teatre ja ens trobem unes runes gregues embolicades amb teles roses. Uns núvols, també roses, presideixen el firmament, mentre una colla de dones vestides de negre i ulleres de sol ploren a la seva líder. A partir d'aquí, quadres plàstics molt reeixits, moltes flors, la deessa Afrodita en persona, un casament controvertit i performances curioses, com la de la síndria o la del titella. Però res ens acosta excessivament a la figura de Safo, o almenys a mi m'ho ha semblat. Fins i tot diria que no hi ha un missatge clar i que es perd la oportunitat de mostrar una Safo encara més feminista, encara més lliure i encara més lluitadora. Potser és que no n'he tingut prou amb les cançons...

El teatre és un dels elements més preuats de l’educació col·lectiva i és per això que agraïm aquesta posada en escena d’una de les dones més enigmàtiques i misterioses de la història de la poesia. Se’n sap tan poc que ens hem hagut d’imaginar-la. Només la coneixem a partir dels 100 versos que han quedat dels nou llibres que s’havien recollit a la biblioteca d’Alexandria. El papa Gregori VII els va fer cremar per immorals i perquè incitaven al pecat. Eren més de 12000 versos que s’havien conservat i intuïm més que sabem d’ella a partir dels pocs elements que han dit altres poetes com Ovidi. Plató la va anomenar la desena musa.

I han estat tres dones les que ens han regalat aquest homenatge a una dona que va ser una “influencer” en aquell temps, que va escriure la poesia lírica més íntima que s’havia fet fins aleshores, que va tenir el valor d’escriure en una societat misògina i masclista i que a demés va  cantar a l’amor amb d’alguna de les seves alumnes.

Els pocs versos que ens queden de Safo els podem trobar traduïts al castellà del grec antic per Juan Manuel Macías i Aurora Luque. Recentment s’ha publicat en català "Safo de Lesbos. I desitjo i cremo: poesies incompletes” amb la magnífica traducció d’Elies Creus.

María Folguera ha estat l’encarregada de recollir alguns dels textos conservats i Christina Rosenvinge de posar-hi música i cantar-la. Marta Pazos dirigeix una obra elegant, de gran lluïment estètic i unes coreografies senzilles però efectistes de María Cabeza de Vaca.

És un espectacle sense pretensions, moltes vegades pueril i naïf. Una dels pocs poemes que es conserven sencers és l’oda a Afrodita que comença “Tu que seus en un tron resplendent inmortal Afrodita!” es vulgaritza en una banyera arrossegada per les dames.

Malgrat l’elegància en els moviments, la voluptuositats de les  túniques i els vels mostrant de manera sinuosa els cossos de les donzelles-alumnes, l’obra no arriba a transmetre els sentiments de Safo. Alguna de les coreografies són d’una gran força, d’altres són dirigides al lluïment de la  Rosenvinge, com si fos un musical dedicat a ella i no a Safo. Les ballarines són Irene Novoa, Juliane Heinemann, Lucía Bocanegra, Lucía Rey, María Pizarro, Natalia Huarte  i Xerach Peñate i fan el paper que els demana la direcció.

La  música electrònica no és la més adequada per acompanyar les estrofes sàfiques que es cantaven puntejant les cordes de la lira com la de l’Oda a la gelosia, d’una extrema sensibilitat i bellesa.

Safo es mereixia molt més o potser jo en tenia unes altres espectatives

SAFO es pot descriure en poques paraules: força, sororitat i poètica.

La proposta és d'aquestes que t'emboliquen des del minut zero: tant punt entres al teatre et dona la benvinguda una majestuosa escenografia, que és un presagi del que veuràs: Un marc en el qual es van desenvolupant escenes com a quadres pictòrics, com a cançons a un concert, com a capítols d'una vida, com els versos d'un poema de Safo.

El que ocorre damunt d'aquest escenari és brutal. L'equip crea una proposta molt plàstica, a la qual acompanya la música, les cançons i la dansa, i que recrea, reinventa, dona vida a aquest personatge històric del qual poc s'ha escrit i molt s'ha inventat. Elles, les creadores de la proposta Marta Pazos, Maria Folguera i Christina Rosenvinge, inspirades en els poemes de l'autora, ens donen una altra perspectiva de la gran poetessa: una dona forta, passional i vital, que possiblement no es va suïcidar i menys ho va fer per un amor no correspost d'un home. Tot això amb tocs d'humor, ironia i provocació.

Esment especial mereix l'equip d'artistes que formen l'elenc: encapçalades per la Christina Rosenvinge, el seu equip de muses són més aviat deesses a l'escenari, que fan d'aquesta peça una obra coral meravellosa. Irene Novoa, Juliane Heinemann, Lucía Bocanegra, Lluïa Rei, María Pizarro, Natalia Huarte i Xerach Peñate, amb una energia, passió i naturalitat sorprenent, s'entreguen totalment en cos i ànima i ens demostren ser artistes multidisciplinars amb les seves grans veus, els moviments dels seus cossos i la seva destresa instrumental.

SAFO t'agita, t'emociona, t'incomoda i et porta, fora de l'hora i mitja que dura l'espectacle, a pensar quin paper li hem donat fins ara a les dones rellevants de la història, que poc hem conservat sobre elles i quant queda per investigar. Damunt d'un escenari queda molt per fer, més històries d'aquestes dones als teatres, si us plau. Gràcies Marta Pazos, Maria Folguera i Christina Rosenvinge per aquest projecte. Gràcies Safo pel teu llegat.

Només entrar a la sala, la visió a l'escenari de la increïble escenografia que l'habita, ja és un presagi del que ens espera els pròxims 90 minuts. Grandiositat, força, fermesa, presència, majestuositat, contundència.

Ens trobem davant d'una obra plàstica en moviment, d'un concert escènic, de teatre musical, d'un recital dramatitzat, d'una mescla d'arts i disciplines que componen una poètica extasiant. Una tempesta d'estímuls constant que ens col·loca en un grau d'intensitat màxim i ens atrapa, com ho feien els versos de la poetessa que inspira l'obra, de la que tan pocs ens han arribat.

Qui va ser Safo? La figura d'aquesta dona que va viure en l'antiga Grècia, ens és presentada amb l'essència que devia destil·lar. Una d'aquestes dones pioneres per als seus temps... i per als actuals. Pura passió, desig i sensualitat que travessen l'espectador/a. Imatges d'una bellesa impactant que se'ns presenten amb un ritme just, precís i molt ben trobat. Un espectacle de colors, formes, cossos, notes i personatges meravellosament encarnats per vuit dones que donen tot el que tenen i el que són des del primer moment: Christina Rosenvinge, Irene Novoa, Juliane Heinemann, Lucía Bocanegra, Lucía Rey, María Pizarro, Natalia Huarte i Xerach Peñate.

La bellesa pot ser delicada i colpidora, pot ser de color de rosa i negre atzabeja, la poesia pot ser tendra i agitadora, dolça i punyent. En aquesta proposta ho tenim tot. Safo és un desequilibri amb una harmonia absoluta.

A vegades és difícil escriure sobre produccions que t’han deixat amb la boca oberta i processant les emocions que t’han provocat. Aquest és un exemple, perquè es tracta d’un sobreestímul de moments, escenes, llums, colors i música que no para d’interpel·lar amb el públic.

Safo va ser una poetessa lírica grega que va viure entre els segles VII i VI aC a l’illa de Lesbos i va escriure sobre l’amor i la manera d’entendre’l. I en aquesta obra s’intenta fer una revisió de la seva vida i obra a partir del poc que ha quedat escrit de les dues coses. Fins i tot s’exploren algunes de les teories de la seva vida i mort, a partir d’escrits d’altres “erudits” contemporanis de Safo.

Aquesta obra és un muntatge visual, sensorial i emocional que, com si es tractés d’una obra d’art, no cal entendre cada element que la conforma per connectar amb la seva essència. Una producció que està estructurada en base a la música composta per Christina Rosenvinge i les coreografies de María Cabeza de Vaca que envolten el text de María Folguera.

La força d’una narració com aquesta rau, en gran mesura, en el repartiment que dona vida a cada personatge. Les vuit intèrprets que surten a escena són una bestialitat, tenen una força, passió i sentiment difícil de fingir, s’entreguen en cada moviment vivint a la pell dels seus personatges. Christina Rosenvinge com a Safo és el centre d’atenció -i el reclam, en certa manera-, i al seu voltant Irene Novoa, Juliane Heinemann, Lucía Bocanegra, Lucía Rey, María Pizarro, Natalia Huarte i Xerach Peñate, que posen la veu, el cos i la seva destresa instrumental.

Lucía Bocanegra és un dels grans descobriments d’aquesta obra, es transforma en una figura hipnòtica que no es pot deixar de mirar cada vegada que surt a escena. Els seus moviments són potents, passionals i plens de força. De la mateixa manera, Natalia Huarte es transforma en una gran narradora de la vida de Safo, dirigint al públic pel camí plàstic i musical que es va construint durant els 90 minuts que dura l’obra.

Un projecte que no deixa indiferent i que mostra que les arts escèniques tenen la seva gran còmplice en la llibertat creativa i la manca de límits. Safo és teatre en estat pur.