La primera llei de Newton diu que els cossos tendeixen a quedar-se com estan si no hi ha una força externa que hi actuï. És l’anomenada llei de la inèrcia, que titula i travessa tot el text amb què Eu Manzanares torna a posar la mirada en l’educació després d’El mestre i el mar. Ara, però, trasllada el públic a un institut d’alta complexitat contemporani, sacsejat per un conflicte que fa trontollar la narrativa de la meritocràcia. “Una cosa que a mi m’obsessiona és que no tothom té les mateixes oportunitats; el discurs de l’esforç és un engany, la classe social influeix”, afirma l’autora.
El dilema amb què es troben els professors d’aquest centre educatiu és què fer quan descobreixen que l’Izan, un alumne a punt de graduar-se de l’ESO, ha copiat en els exàmens d’una assignatura. Una decisió tan delicada com habitual als claustres, que converteix La Villarroel en un atzucac de preguntes sense resposta: és lícit fer trampes en una societat desigual o és així com es perpetua la injustícia? “El problema és sistèmic i cadascú fa el que pot per sobreviure. Per això ha estat tan difícil el procés d’escriptura: dubtava de si ho estava reflectint bé perquè no volia una història d’herois i vilans”, comenta Manzanares.
Si hi ha un tret que caracteritza el seu teatre és la perspectiva de classe, que fuig dels paternalismes i la condescendència. En aquesta ocasió, la temàtica de Primera Llei de Newton, tampoc no li resultava aliena. Ha comptat amb l’experiència de persones properes que treballen amb joves en situació de vulnerabilitat i ha deixat que el text s’alimentés, de manera directa o indirecta, de les vagues de mestres i del debat sobre l’educació pública que ha marcat l’actualitat dels darrers mesos. Un brou on s’ha anat coent una història tragicòmica que combina humor amb tensió i pinzellades de thriller: “Al final es parla d’una qüestió inquietant: decidir sobre el futur d’algú”.
L’argentí Nelson Valente dirigeix una posada en escena realista, però que juga amb els flashbacks i la simultaneïtat d’escenes. Es tracta d’un espai mal·leable on també hi ha lloc per a les llicències poètiques i oníriques del temps i de l’espai. Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun i Max Vilarrasa formen un repartiment que, per a la dramaturga, és tot un encert, ja que els intèrprets encaixen “amb l’energia i la corporalitat de cada personatge”.
Tot i que Manzanares reconeix que Primera Llei de Newton està escrita des del seu punt de vista adult, el resultat pot ser interessant també per a espectadors adolescents: “És com mirar per un forat quan a la sala de professors s’està prenent una decisió urgent i transcendent”. I és que, per a ella, una educació pública de qualitat seria com aquella força que definia Newton: imprescindible per aconseguir un poble “més lliure i més just”.
Més informació, imatges i entrades:
