Prima Facie

Costa molt construir una vida i posicionar-se amb uns valors i unes creences, en una manera de pensar, de veure les coses i afrontar el dia a dia. Quan la base de tot allò que forma una persona trontolla, res té sentit i les qüestions es succeeixen sense saber del cert com canviar els paràmetres per poder sobreviure al trencament.

Tessa és una advocada brillant que després de molta feina ha aconseguit despuntar al despatx on treballa. Basant-se en la llei, i només en ella, els seus clients acusats de crims de diferents tipologies han sortit victoriosos de cada judici. Davant la pregunta sobre la moralitat de defensar a suposats criminals ella s’escuda en la veritat legal com a única guia. Tot canviarà d’un dia per l’altre.

El text magnífic de la Suzie Miller construeix al mateix temps el relat i a la protagonista. Son les seves accions i les seves relacions les que van donant forma i mostrant al públic el caràcter i l’essència de Tessa. Amb un ritme incessant i trepidant la narració va canviant d’escenaris i de personatges, a qui va donant la paraula Victoria Luengo en una de les seves millors interpretacions dalt de l’escenari.

La intèrpret es submergeix des que es posa sota els focus en una voràgine de situacions i sentiments, primer desbordada per l’adrenalina d’una vida perfecte i després atrapada en el dubte i l’autojudici. Luengo exposa l’evolució del personatge amb cadascuna de les capes dels nivells per on transita. Cada minúscul gest o mirada transmet una infinitat d’emocions que no poden ser explicades per la veu. El sentiment de traïció, de decepció i d’incredulitat es va posant sobre les seves espatlles de manera perceptible.

La direcció precisa de Juan Carlos Fisher i un escenografia mínima i funcional ajuden al desplegament d’aquest monòleg que recull més d’una veu. En el canvi d’estat d’ànim, en el salt dins del relat de persona i situació, és on també Luengo surt victoriosa, aconseguint modificar el registre segons la necessitat sense que quedi incòmode o poc creïble.

L’espectadora connecta amb Luengo des del primer moment i no li deixa anar al mà fins al final. Amb cada tram de la història li prem més i li vol xiuxiuejar a l’orella que l’acompanyarà tot el camí, no està sola.

Una obra et pot atrapar pel seu contingut o temàtica, o bé per com està explicada, o bé per la força de les seves interpretacions... Quan t’atrapa per les tres coses a la vegada és fàcil endevinar que es convertirà en un èxit segur i rapidíssim, com és el que està passant amb aquesta versió de Prima Facie. L’obra es va estrenar el 2019 a Austràlia, i en el 2022 i 2023 es va representar, respectivament, al West End i a Broadway. En els dos últims casos l’actriu escollida va ser Jodie Comer (Killing Eve, El último duelo), que va guanyar tant el premi Olivier com el Toni. Ja hi ha preparada una versió cinematogràfica, i era inevitable que l’obra arribés també fins a nosaltres. Però, què és el que atrapa realment de Prima Facie? Quin és el secret del seu èxit?

Suzie Miller, l’autora del text, té la gran habilitat de construir una història que permet entendre (o almenys, observar) les dues cares de la mateixa moneda. Hi ha una contradicció molt gran en la protagonista, i és justament això el que fa que empatitzem amb ella, a la vegada que assistim a una crítica ferotge del sistema judicial. El mateix títol de l’obra remet a un terme llatí que significa “a primera vista”, i que en dret s’utilitza per donar entendre l’aparença d’un dret o d’una situació, sense prejutjar-lo prèviament. Tessa, el personatge central, es veurà en la tessitura de passar d’advocada d’èxit a persona que acusa... observant com li cauen al damunt totes les tècniques dels seus homòlegs per revictimitzar-la i treure-li la raó. Un calvari que Miller explica molt bé i en diferents fases: primer se’ns fa un retrat de l’èxit i del futur brillant que li espera a la protagonista, una mica a l’estil de les pel·lícules dels noranta; després es desenvolupen els fets determinants pel cas, com si fos un thriller; i en la part final tenim la clàssica trama judicial, amb una tensió equilibrada i molt ben portada.

Però què seria de tota aquesta història si no hi hagués una bona direcció i una excel·lent interpretació? Doncs la veritat és que seria insuficient. Per sort, la direcció de Juan Carlos Fisher és precisa, detallista, i juga molt bé amb un espai escènic quasi nu però molt funcional, i també amb uns espais sonor i luminotècnic realment eficients. I al davant de tot, Victoria Luengo, una actriu que assoleix aquí una cima molt alta amb el paper més complicat i arriscat de la seva carrera. Al principi dona la sensació que serà una interpretació molt tècnica, sobretot pels continus canvis de registre i tots els comentaris a part de la protagonista, però de mica en mica veiem com el personatge s’apodera de l’actriu i acaba per crear una simbiosi perfecta. Luengo ja ha guanyat amb aquesta interpretació el premi Talía, està nominada al Max, i segur que en vindran més... tots molt merescuts.

Vicky Luengo omple l'escenari. Unes taules més aviat sòbries, blanques, quadriculades, asèptiques. L'omple amb la veu i el cos, amb la intensitat, la veritat. I això fa que a la ment de l'espectador s'articuli un tribunal, un despatx d?advocats, una sala d?un hospital. Tot, gràcies al seu portent ia una molt bona direcció de Juan Carlos Fisher que no dóna puntada de peu sense fil.

En aquesta Prima Facie, com si fos una òpera, Vicky Luengo es converteix en una extraordinària Prima Donna perquè no podem passar per alt el treball de veu que ha realitzat. No en dóna una sola nota cantada però en dóna la nota sens dubte. Assumeix 100 minuts d'atenció distribuint intel·ligentment, vivint les transicions, les mencions, els personatges, els tons, les pauses. T'encalla perquè no puguis enlairar-te la vista. En tota la plenitud.

Un missatge necessari, ben articulat, que ofereix les múltiples perspectives d'una situació tan controvertida que per desgràcia es repeteixi tan sovint. Un cop que encara que no vulguis, et remou, et fa reflexionar.

En un espectacle que va de menys a més i un treball d'interpretació excel·lent a què només queda dir Bravo.

El títol és un terme en llatí que vol dir A primera vista, és a dir, el que sembla però després igual no és així.  És una obra de Suzie Miller, nascuda a Austràlia.  Abans de dedicar-se a la dramatúrgia havia estudiat la carrera de dret i es va convertir en advocada especialitzada en drets humans, defensora dels nens i dels més vulnerables. També li va tocar defensar a víctimes d’agressions sexuals.

L’obra va ser estrenada al 2019 a Sidney, al 2022  al West End de Londres i posteriorment a Nova York. La traducció de Juan Carlos Fisher i Rómulo Assereto és impecable però en alguns moments ens sentim allunyats i alguna cosa trontolla.  Els personatges tenen noms anglosaxons, el sistema judicial no es l’espanyol, no parlen de la llei del Sí és Sí, les perruques de la Sala i els rituals no ens són propers. El text inicial es podria respectar adaptant-lo a cada país. A Madrid es va estrenar l’agost de l’any passat i per tot arreu ha despertat ovacions entre el públic.

És d’agrair que es porti a escena un problema que està lluny de normalitzar-se. Aüc de la companyia Les impuxibles des de la dansa, el moviment i la paraula expressen la violència sexual des de molts angles però sempre des del dolor.

Jauria parla també d’una violació real i es descriu fil per randa tant el fet com aspectes sobre el primer judici que ens ha fet recordar l’advocada Tess quan posa en dubte a la víctima i aconsegueix absoldre el victimari.

L’única actriu, Victoria Luengo sota la direcció impecable de Juan Carlos Fisher en fa una interpretació brillantíssima, rica, plena de matisos, moviments, canvis de ritme, de veu. Ens explica els més profunds sentiments des de la sinceritat i el valor. Riu i plora, ens fa sentir a prop d’ella o molt lluny i, en definitiva, descriu les febleses del sistema judicial i la distància entre la llei i la justícia. Ella adopta els dos papers en la mateixa obra. En la primera part ella és l’advocada penalista, ella és la llei que busca escletxes subtils per desautoritzar la víctima i defensar el victimari que en resulta absolt. En la segona part ella és la víctima i coneixent a què s’exposa, decideix denunciar. L’obra és rodona i sota aquests dos prismes explica la indefensió de la víctima perquè són fets ocults que no es poden demostrar. És un pas més en la defensa de la dignitat de les dones i en l’acceptació de la violació dins del marc legal. És un avenç gran per treure a la llum les agressions ocultes dins de les parelles.

Tot i sent fidel al text de Suzie Miller, es podria haver escurçat una mica. La lliçó final no era necessària, el públic entén perfectament la situació i un tall sobtat hauria estat més impactant.