Tot el que necessites per anar al teatre

Pretty

 

El món de l’Edu entra en caos quan la seva novia (la Meri) se n’assabenta que ha fet un comentari, aparentment inofensiu, sobre la seva cara. Però això és només el començament: el millor amic de l’Edu, el Toni, està casat amb la millor amiga de la Meri, la Carla, i quan les coses es compliquen a la vida de la parella, els amics es troben en mig de tot plegat. L’equació emocional es complica exponencialment.

A mesura que les seves relacions s’enfonsen, els quatre amics s’enfronten a la infidelitat, la traïció, i l’engany que s’ha apoderat, de sobte, de les seves vides, mentre intenten respondre a la pregunta: com d’important és ser guapa?

Aquest drama còmic de Neil LaBute confronta de manera brutal i estimulant l’actual obsessió de la societat amb l’aparença física.

Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Hebert Parodi

    T’assabentes que la teva parella diu de tu, pel darrera, que tens una cara normaleta. Com reaccionaríem? Tan important és ser guapo? Potser no, però sí que esperem de qui compartim la vida que hauria de trobar-nos atractius, no? I aquí comença “Pretty”. Una comèdia que promet més del que dóna. Podria reflexionar i “rascar” en aquest tema, les nostres inseguretats, superficialitats, veritats que costa d’acceptar (tant que no som tan atractius com creiem com que per molt que diem de l’interior, necessitem que ens agradi l’exterior) però prefereix quedar-se en la comèdia més típica i vista.
    Es parla més de recuperar la parella o d’infidelitats, que de les pors del dia a dia d’una parella, i de qualsevol, per l’aspecte físic i com ens veu la resta del món. Només a les brevíssimes reflexions de cada personatge amb el públic s’intueix el que el tema hagués pogut donar de sí (què passarà quan la bellesa d’algú marxi si és l´únic pel que el valoren, acceptació de com som però amb un punt de vanitat…)
    Com sempre amb els Sixto Paz, un molt intel·ligent ús del marketing i involucració del públic -test al final de l’obra amb un mirall (genial) com a regal, o separar, ja d’entrada, al públic en guapos i normals per accedir a la sala-. Tanmateix, el fer sortir el públic a l’escenari no aporta absolutament res i transforma el moment en quelcom més propi de “Escenas de matrimonio”.
    Això sí, només per veure la Sara Espígul val al pena pagar l’entrada. Està autènticament fantàstica i no és només el text, és tota la seva interpretació, com es mou, crida, gesticula, pateix, sent…
    En resum: un tema que es pretén que porti a reflexions al sortir del teatre però es tracta tan superficialment, que no. Ben interpretada, escenografia massa precària i una gran cançó de leit motiv, el “I feel pretty”, de West Side Story.

    22/05/2016
  • Avui a la Villarroel hem vist aquesta obra de Neil Labute dirigida per Marilia Samper. Com que he sortit del teatre totalment decebut, em dol haver de fer una valoració negativa, i més tractant-se d’aquesta sala però és el que he sentit. El text no és que no hagi entrat en ell sinó que m’ha semblat estar veient una novel·la rosa portada a l’actualitat o potser pitjor, empassant-me un Salvame de Tele5 o un serial. Tot això amb un llenguatge groller, amb acudits de mal gust i amb un final moralista. No m’ha agradat gens l’escenografia i l’única cosa que valoro positivament és la interpretació per part de Joan Carreras, Mariona Ribas, Pau Roca i en especial Sara Espigul. Tant de bò si aneu, la vostra opinió sigui més positiva que la meva.

    07/05/2016