Permagel

El permagel és aquella capa de sòl, roca o terra que roman congelada. Què pot començar a esquerdar-lo?

Permagel és un títol curt que ens situa molt en la història i l’essència de la protagonista, amb qui compartim aquesta estona tan intensa de la seua vida. Està conduïda amb un ritme i una precisió que et manté constantment present. Elements als quals se suma el magnetisme d’un personatge profundament real, incòmode i, alhora, immensament humà.

El text porta a escena temes essencials i profunds, tant individuals com socials: el suïcidi, la família, les relacions, models de vida,… des d’un vessant cru, aspre, allunyat del que és socialment acceptable o amable. Aquí no hi ha concessions. La veu d’aquesta dona, tan particular i gens complaent, podria resultar distant o fins i tot rebutjable dins d’uns codis més normatius. Però… realment és això el que genera quan l’escoltem?

Maria Rodríguez Soto, de la mà de Victoria Szpunberg, aconsegueix encarnar aquest personatge amb una veritat i una autenticitat absolutes. La fa propera i càlida des de la seua distància i la seua fredor. Apareixen la vulnerabilitat i la tendresa entremesclades amb la foscor i la duresa. I en aquesta autenticitat és quasi inevitable no sentir-se reflectida i interpel·lada en algun aspecte. No hi ha cap pensament, cap ombra, que també siga nostra? Dona veu a aquelles idees que potser ens han travessat alguna vegada, però que no diem, perquè no queda bé. Perquè ens situarien fora, als marges. Perquè ens podrien assenyalar com a inadaptades. Perquè podrien incomodar.

La peça ens mostra també la distància que pot existir entre el que mostrem i el que realment ens habita. Entre la superfície, que seria aquesta necessitat que tot estiga bé, dins d’uns estàndards, i el que passa per dins.

L’escenografia i l’audiovisual acompanyen amb una senzillesa molt ben mesurada: tot és essencial, funcional, al servei de la narrativa. Res no hi és per decorar supèrfluament. Tot construeix.

Destaca també la gran feina d’adaptació, amb una dramaturgia feta per Victoria Szpunberg i
Albert Pijuan que trasllada d’una manera molt encertada el llenguatge literari a l’escena, mantenint-ne la força i la singularitat.

Permagel no busca “caure bé”. I això travessa. Perquè posa paraules allà on sovint hi ha silenci. I perquè, potser, aconsegueix obrir alguna esquerda en aquest gel que, d’una manera o altra, totes portem a dins.

Portar Permagel a escena implicava afrontar una dificultat evident: com teatralitzar una novel·la que viu, sobretot, en la intensitat de la seva veu. El resultat no opta ni per la simple fidelitat narrativa ni per una relectura, sinó per una tercera via molt més interessant. La paraula es converteix en matèria escènica i la interioritat fa acte de presència. És aquí on l’espectacle troba la seva veritable força.

El text original d’Eva Baltasar, que va situar l’autora en un lloc central de la narrativa catalana contemporània, continua impressionant per la seva capacitat de fer conviure duresa i precisió gairebé poètica. Baltasar, que venia de la poesia, va traslladar a la novel·la una escriptura tallant, condensada i molt física. A Permagel, la protagonista observa el món amb una lucidesa que no busca agradar ni justificar-se. El text posa damunt la taula desig, ideació suïcida i una relació conflictiva amb la família, i rebenta la mateixa idea de vida normativa. Desmunta convencions familiars, afectives i socials perforant sense esforçar-se en argumentar. I aquesta és una de les seves grans virtuts. El llibre va rebre reconeixements merescuts, com el Premi Llibreter de Literatura Catalana i el Premi Ojo Crítico de Narrativa, a més de ser finalista del Médicis Étranger, que reconeix anualment les millors obres estrangeres traduïdes al francés.

L’adaptació escènica recull aquesta qualitat i entén que el repte no és explicar una història, sinó preservar una temperatura. La feina dramatúrgica de Victoria Szpunberg i Albert Pijuan no domestica el material, ni el fa més amable. Al contrari: en reté l’espina, la ironia, la violència seca, i sap donar a la paraula el moviment necessari perquè allò que a la novel·la és pensament aquí esdevingui conflicte viu. L’adaptació, tot un repte, és intel·ligent sobretot perquè no trenca la singularitat del text d’origen, però tampoc no s’hi sotmet.

La direcció de Szpunberg hi aporta una mirada especialment adient. La seva trajectòria, sempre atenta als desplaçaments íntims, a les fragilitats que no es presenten com a feblesa sinó com a forma de resistència, la convertia en una elecció gairebé natural per habitar aquest univers. Aquí treballa amb contenció, amb un gran respecte pel material i una confiança cega en la intèrpret, i evita qualsevol excés demostratiu. El muntatge no busca subratllar la ferida, sinó que la deixa aparèixer. Aquesta contenció és, probablement, una de les seves decisions més encertades.

Maria Rodríguez Soto assumeix el pes del muntatge amb una seguretat admirable. Amb una trajectòria sòlida en escena i davant la càmera, i després d’anys demostrant una gran ductilitat interpretativa, aquí fa un pas especialment exposat. Obra un veritable prodigi interpretatiu al protagonitzar sola una peça que depèn del ritme intern, del matís i de la capacitat de sostenir el llenguatge sense caure ni en l’èmfasi ni en la neutralitat. La seva composició és precisa i porosa alhora. No converteix la protagonista en un símbol ni en una víctima, sinó en una consciència viva, contradictòria i tallant.

També els elements tècnics hi juguen un paper determinant. La il·luminació, el tractament sonor, l’espai i els recursos visuals no operen com a decoració, sinó com a extensions del clima mental de l’obra. Tot contribueix a construir una sensació d’aïllament, de tensió subterrània, d’opacitat emocional. El títol, en aquest sentit, ens posa en situació. El permagel és la capa dura que protegeix i preserva, però alhora immobilitza, impedeix sentir i moure’s en llibertat. L’espectacle entén molt bé aquesta ambivalència i la converteix en forma.

El resultat és una proposta exigent i neta, que obliga a escoltar una veu que incomoda perquè diu allò que sovint queda fora del relat compartit. I és precisament aquí on rau la seva potència. Un treball admirable i valent, dins i fora de l’escenari.

Permagel és una de les grans apostes de la temporada de l'Espai Texas.
Es tracta de l’adaptació teatral de l’aclamada novel·la homònima de la poetessa i dramaturga Eva Baltasar, publicada per Club Editor l’any 2018.
Dirigida per Victoria Szpunberg (amb col·laboració d'Albert Pijuan) i protagonitzada per l’actriu Maria Rodríguez Soto, que s'enfronta al seu primer monòleg.

A l'espai escènic, creat per Paula González Infante, hi predomina el color blanc. És un espai asèptic, fred.

Permagel és la història d’una dona valenta, trencada, desesperada; obsessionada amb la mort i d'imaginar-se com serà el seu suïcidi.

Es tracta d'una peça honesta, intel·ligent, plena d'ironia i molt humor negre. D'una intensitat, que incomoda i commou a parts iguals. Una peça que parla sobre el suïcidi, sense filtres, i sobre el sexe lèsbic de manera natural.

Una obra plena de situacions pertorbadores que de vegades ens fan riure i altres ens incomoden, i de moments plens de tendresa quan es tracta de la seva neboda.


Permagel ens parla de suïcidi, de maternitat, de relacions familiars complexes i de sexe.

El text és una autèntica meravella. I tot i que l'autora nega que es tracti d'una autobiografia, reconeix que hi ha molt d'ella en el llibre, sobretot pel que pensa i diu la protagonista.

Ara, la interpretació que fa l'actriu Maria Rodríguez Soto és brutal!
A banda d'interpretar un personatge realment complicat, i a la resta de personatges amb els quals la protagonista es relaciona (germana, mare...), recordar que la Maria Rodríguez, fa menys d'un mes, que estava interpretant, a la sala petita del TNC, la princesa francesa Margarida d'Anjou, de l'obra La reina lloba de Pau Carrió, una obra de més de dues hores de durada, en la qual ella era la principal protagonista.

Permagel és la prova evident que, quan un bon text, una acurada direcció i una interpretació brillant, encaixen a la perfecció, el resultat és sempre excel·lent.
Jo de vosaltres no em perdria aquesta joia teatral.
Estarà fins a finals de juny a l'Espai Texas.
També us recomano de comprar el llibre, a la taquilla del mateix teatre, com us he dit abans és una autèntica meravella.

Victoria Szpunberg i Albert Pijoan és un tàndem que pot fer meravelles com ens van demostrar a La Tercera Fuga. Aquí adapten la novel·la d'una escriptora reconeguda i premiada, Eva Baltasar, al teatre i ho aconsegueixen amb nota. Szpunberg la dirigeix ​​i l'arrodoneix amb l'elecció de Maria Rodríguez Soto com a única intèrpret.

Amb el llenguatge ric i poètic d'Eva Baltasar, la protagonista explica el seu món interior riquíssim i impenetrable com la capa de gel permanent. L'actriu mostra les diferents capes de sentiments, l'avorriment, el cinisme, la desídia, la decepció, la rebel·lia i la disconformitat amb la realitat social i familiar. La protagonista s'aparta de les normes socials, del que és correcte i recomanable. Amb una fredor pertorbadora va explicant la seva intencionalitat suïcida. Cadascun d’aquests sentiments els expressa amb el to, amb els gestos, amb la mirada, amb tot el cos i fa present i real el text de l’autora. És un text molt emotiu que l’actriu fa brillar. Hi ha moments de tendresa absoluta com la compassió que li inspira una neboda de sis anys ingressada en un hospital. Té unes actituds molt dures respecte de la seva mare i germana, malgrat les quals, ens inspira simpatia.

L’escenografia de Paula González és clara i freda potser relacionada amb les escenes de l’hospital o amb el fred que l’envolta. Les projeccions a les parets que es descobreixen en un moment determinat i mostren unes pintures rupestres deuen tenir relació amb els estudis de Belles Arts de la protagonista.

Tot el cant que la protagonista dedica a la modernitat, al valor, al gaudi de la sexualitat compartida, a la voluntat de decidir el moment d'acabar amb la pròpia vida, a la crítica a tot allò que és vulgar, es desmunta en un gir de guió inesperat i necessari per donar sentit a l'obra i a una vida.

Portar al teatre una obra com Permagel no era una tasca fàcil, no obstant això Victoria Szpunberg i Albert Pijuan han superat el repte amb escreix creant un soliloqui de la mà de María Rodríguez Souto que passa del pensament interior a la paraula de manera subtil expressant el dolor, la ironia i el pes d'una vida que no desitja ser viscuda.

El llibre, editat en 2018 per Eva Baltasar, compte la història d'una dona lesbiana d'una mica més de quaranta anys a la vora del suïcidi per a mostrar la seva angoixa a través de la seva mare i la seva germana amb les quals té una complicada relació d'amor/odi.

En l'escenari l'actriu transita de manera magistral per un text amb registres diversos que travessen l'espai temporal i ella els interpreta amb una naturalitat desbordant. Arriba al públic i fa que es commogui amb les seves tragèdies i se senti a gust en aquests escassos moments de vitalitat al costat de la seva neboda, l'única que li dona motius per a estar viva.

El “però” ho trobem en l'espai sonor, una cosa brusca i molest a vegades i algun element de l'escenografia com la plataforma que baixa i puja o la decoració de les parets el final de les quals no sols no es veu amb claredat des de tots els angles, sinó que a més deixa al públic ple de dubtes sobre la seva utilitat.

Com pasa moltes vegades, els que han llegit el llibre prèviament surten de la sala amb ganes de més detall, no obstant això no es pot negar que el resultat final d'aquesta adaptació és més que bo i el treball actoral de Rodríguez Souto és de deu.

Cada experiència és pròpia i intransferible. Uns fets poden ser percebuts de diferent manera segons del punt de vista, allò que sent i pateix cada persona. Un consell pot convertir-se en una crítica, una recomanació en una imposició o una observació en una mala paraula. O potser és tot al revés. No és el mateix per a tu, per mi, per l’altra persona.

Victoria Szpunberg i Albert Pijuan s’aventuren a adaptar la premiada novel·la d’Eva Baltasar, Permagel. Un monòleg que explora els pensaments i sentiments, les pors i decepcions d’una dona lesbiana suïcida. Tres aspectes que tenen molt a veure amb allò que la turmenta, la preocupa i la fa sobreviure, tot i no voler.

Un text complex en la seva profunditat que connecta amb l’espectadora per la seva interacció directa i sincera des de la veu i el cos de la seva protagonista. El batibull de preguntes, pensaments i obsessions que atrapen i condueixen la vida de la protagonista no podrien estar més ben interpretats. Maria Rodríguez es fon amb el personatge i es transforma en una dona arrasada per les inseguretats, per la falta d’amor propi i el desig de ser important i imprescindible per a algú. És la seva força, passió i intensitat la que atrapa al públic, a qui no deixa respirar fins que s’apaguen les llums.

El muntatge és compacte i funcional, tot i que hi ha alguna posada en escena i algun element de l’escenografia que no acaba d’entendre’s gaire com, per exemple ,els quadres de les parets que no s’acaben de veure bé des de segons quines butaques o l’enregistrament en veu d’un tros del text final en comptes de fer-se en directe.

Una obra que té potència i exposa uns fets totalment subjectius, però que poden ressonar a l’espectadora, encara que sigui en alguns aspectes molt concrets. També és una molt bona oportunitat per veure a Rodríguez en el seu màxim esplendor.

Passar de la novel·la a l’escenari és un exercici que cada cop veiem més sovint. Si hem d’atendre a la literatura catalana hauríem de recordar en els darrers anys l’adaptació de La plaça del diamant, Tirant lo Blanc, Canto jo i la muntanya balla, T’estimo si he begut, Els homes i els dies, El fil invisible, El dia del Watusi, etc. Cada cop passa menys temps entre la publicació de la novel·la i la seva adaptació teatral, i el cas de Permagel –editada en el 2018- en seria un bon exemple. I és que aquest llibre d’Eva Baltasar va suposar un autèntic revulsiu, va ser aclamada per la crítica, i va anar guanyant adeptes des de ben el principi.

Permagel és la història d’una dona lesbiana de més de quaranta anys que té contínues pulsions suïcides i que desgrana en primera persona les vivències que té amb una part de la seva família, especialment la mare i la germana. Tot i que la novel·la  es recrea molt més amb les relacions sexuals de la protagonista, a l’obra de teatre es dóna més importància a la part existencial i a l’angoixa vital dels personatges. Una manera de simplificar una novel·la que sobretot es caracteritza per un llenguatge directe, eixut, irònic... però també poètic.

La direcció de Victoria Szpunberg utilitza molts dels elements que li hem vist en altres ocasions, sobretot en obres com El pes d’un cos, però reduïdes al màxim. De fet, aquesta dramatúrgia minimalitza tot el que pot l’espai escènic i es focalitza en un espai sonor omnipresent que acaba tenint molt de protagonisme. Potser no totes les decisions són encertades (el moviment de la plataforma no s’acaba d’entendre i l’efecte sorpresa del final no es visible des de tota la sala) però podríem dir que l’enfocament en la part interpretativa ha donat fruits més que decisius. Maria Rodríguez Soto es mimetitza amb el personatge i acaba donant al públic una interpretació brillant i molt sentida. Sense cap mena de dubte, un d’aqueslls casos en els que el personatge es fon amb l’actriu...