Comprar entrades per a Pel davant i pel darrera

El decorat de l'interior d'una casa amb moltes portes, un telèfon que sona i l'entrada triomfal de Lloll Bertran a escena. Així ens conviden a endinsar-nos al món de bogeria de "Pel davant i pel darrera".

Una companyia de teatre amateur es troba enmig del darrer assaig abans de l'estrena de la seva obra, amb la qual marxaran de gira per Espanya. Però tot i que estan amb l'aigua al coll, treballant a contrarrellotge, les coses no paren de sortir malament. Durant tot el primer acte ens presenten les dues cares de la mateixa moneda, els personatges del vodevil cutre i els actors que els interpreten, aquest joc de teatre dins del teatre que tant ens agrada. Comprenem com funcionen les seves relacions i veiem les dues capes de profunditat en les quals en situen. Es divertit per les situacions. I això no és res més que el començament. A la magistral dramatúrgia de Michael Frayn encaixen totes les peces del trencaclosques, tots els personatges i el fet que el segon acte ens porta darrera de l'escenari, veient la primera funció dels protagonistes des del seu propi punt de vista. I així comencem a entendre el funcionament d'aquest gran mecanisme teatral.

Però la cosa no acaba aquí. Perquè tornem a veure l'obra, i aquest cop ja no és un assaig si no que han passat uns 4 mesos des de l'estrena, i aquest cop la veiem pel davant. I aquí la cosa es dispara. El frenetisme continua però a un altre nivell, i tota la informació que ens han donat abans ens colpeja a la cara per fer-nos riure. El mal rotllo entre els actors, les envejes, la gelosia, totes les passions de les quals ens han parlat.

I què dir de tots els actors i actrius. Tots són excepcionals i brillen pel seu control del tempo i per la seva gran comicitat, oferint-nos moments hilarants. No ovlidaré ni les sardines, ni el Chupi ni el riure de Mireia Portas, ni altres mil detalls més. Increible feinada.

Como las meninas de Velázquez, con un cuadro pintado dentro de otro cuadro, Pel Davant i pel Darrera nos ofrece una obra dentro de otra obra. Una obra, tejida minuciosamente y sincronizada con reloj suizo, que habla de la doble moralidad sin sermones dominicales y con ligereza. Ligereza inteligente eso sí. Y esa es la más difícil: la que sin recurrir a lo vulgar y lo trillado consigue hacer reír a mandíbula batiente. Para ello se cuenta con unos personajes de lo más pintorescos: una criada gorrona, un ladrón borrachín, un director de obra alterado, un evasor de impuestos y una frívola inspectora de hacienda. Todos ellos nos demostrarán que no hace falta recurrir a lo magnánimo y transcendente para hacer una obra maestra. O más concretamente, tal y como se viene anunciando en cartelera la mejor comedia del mundo. Puede que el superlativo sea demasiado pomposo, pero en todo caso, sino es la mejor, seguro que es y será siempre una obra digna de pódium. No en vano, el éxito de cada regreso escénico en nuestros ha convertido ya la obra en un clásico.

Comèdia d’èxit mundial de Michael Frayn amb una relació especial amb Barcelona on s’ha representat força vegades. Admeto que no l’havia vist mai malgrat que les obres de teatre sobre el teatre, des dels musicals clàssics (42nd Street) al metateatre més actual (Infàmia) sempre ens captiven als que som “només” espectadors.

A aquestes alçades tothom coneix l’estructura de Pel davant...:  una companyia de teatre maldestre que representa una obra igual de cutre. La novetat és que en aquesta comèdia boja i efectiva veiem què fan (i els passa) a escena (davant) i també entre bambolines (darrere), i com les relacions, embolics, peculiars personalitats, bons i mal rollos.... rere l’escenari acaben impactant a la fictícia representació.

El segon acte, el del darrere, és un text brillant, que demana interpretacions notables: mentre es representa l'obra, veiem els actors que en aquell moment no estan a escena immersos en embolics de tota mena, picabaralles, amoríos, fent-se la guitza… sense poder parlar i, involuntàriament, afectant a la funció que estan representant al davant, cada cop més caòtica. Això exigeix molt d’humor físic, gestual, slapstick, caricaturesc a un ritme trepidant, sense respir, amb un treball de direcció i regidoria de precisió i amb alta exigència física.

La comicitat també ve per alguns estereotips al límit: el director sempre rera les faldilles, una parella que ha deixat de ser-ho, l'actor del mètode, la regidora, la rubia de bote explosiva i pèssima actriu… Tots hilarants, i aquí és on s’agreix l’entrega absoluta de l’elenc, amb pedigrí, en aquesta proposta coral i d’absoluta farsa, amb noms més que contrastats com Lluís Villanueva (Caïm i Abel), Miquel Sitjà (Cloaca), Laia Alsina (Akelarre)... Tenen, a més, la dificultat afegida d’haver d’interpretar actors dolents, dolents en una obra igualment dolenta, la que representen, prototip de vodevil, de sumar més i més embolics, amb el que acabem veient-ne gairebé dos, tant exagerats que és impossible no riure contínuament.

El menys millor: el primer acte triga a agafar volada i no explota del tot l’humor.
El millor; és una obra honesta: no vol canviar-te la vida sinó que passis una divertida estona. I ho aconsegueix amb interpretacions entregadíssimes i ritme endiablat, especialment a la segona part, on es dispara el caos (mil·limétricament controlat).

Com de ben segur sabreu, nosaltres no som massa de comèdies esbojarrades i segurament per això aquesta producció, PEL DAVANT I DEL DARRERA la temporada passada no l'havíem prioritzat a la nostra agenda.

A més a més crèiem que fa uns anys ja l'havíem vist en una altra versió, ... i és que a Barcelona des del 1985 quan es va estrenar a la ciutat, ja s'han pogut veure diferents versions, estrena el 1985 (Condal) - 1996 (Victòria i Goya) - 2002 (Borràs) - 2010 (Borràs) i finalment aquesta versió de Paco Mir el 2018, que ara en el 2019, podem tornar a veure en el mateix teatre, gairebé interpretada pels mateixos actors.

Aquesta proposta en les seves diferents versions, s'ha pogut veure en 50 països diferents i ha estat traduïda a 28 idiomes.

Aquesta versió de Paco Mir i dirigida per Alexander Herold , la temporada passada va ser tot un èxit de públic. És per això que no ens hem pogut estar i ens hem "arriscat" a veure-la, encara que erròniament temíem que no seria el tipus de teatre que més ens satisfà. Ahir dimecres 20 de novembre, finalment vam anar al Teatre Borràs per tal de poder veure-la.

Hem de reconèixer que estàvem totalment errats, perquè tenint en compte que es tracta d'una comèdia comercial d'embolics, i que no té massa argument, ens ho hem passat "pipa", hem rigut força i valorem la proposta com excel·lent, perquè assoleix el seu objectiu al 100% i creiem que darrere de tot plegat existeix una feinada mil·limetrada, tant de direcció com d'interpretació, amb ni més ni menys que 9 actors a l'escenari.

PEL DAVANT I DEL DARRERA (títol original en anglès, Noises Off) va ser escrita pel dramaturg anglès Michael Frayn, estrenada a Londres l'any 1982 i que va estar nominat al Premi Tony a la millor obra l'any 1984.

L'autor va escriure un esquetx de 8 minuts per a una gala benèfica a encàrrec d'Elisabet II del Regne Unit, i un productor que ho va veure li va donar un xec dient que es quedava l'obra sencera, de manera que Frayn va haver d'escriure ràpidament tot el text, però va conservar aquest esquetx en el segon acte.

Es tracta d'una comèdia de "teatre dins del teatre", on uns actors principiants van a fer una gira representant un vodevil; la dramatúrgia està dividida en tres actes, on l'acció es va repetint més o "menys" igual en cada un d'ells:

Un primer acte on podem veure un assaig, on el director (Jordi Díaz) intenta posar ordre sense aconseguir-ho massa .... potser el menys aconseguit de tots tres, encara que totalment necessari pel desenvolupament posterior.Un segon acte, on es veu una representació des del darrera de l'escenari, en el que l'espectador veu la "realitat" de les relacions entres els actors protagonistes i l'esbojarrada seqüència entre bambolines, per intentar que surti tot bé.... i un tercer acte, amb el resultat final de la representació amb la seva visió davantera, on res funciona com havia de ser, en una esbojarrada cadena increïble de gags que fan petar de riure als espectadors i que acaben d'arrodonir-ho tot.

Un treball increïble de sincronització per tal que els espectadors puguin gaudir al màxim dels gags, en un treball absolutament coral, en el que seria injust valorar a un actor per sobre de l'altre, perquè cada un d'ells arrodoneix perfectament el seu paper (volgudament exagerat), que es relaciona a la perfecció amb la dels altres companys d'escenari.

El que és segur, és que ells també s'ho passen d'allò més bé, malgrat el desgast físic evident, en acabar la representació.

Menció especial al treball d'escenografia de Jordi Bulbena, perquè a sobre de l'escenari del Teatre Borràs, podem veure el decorat teatral d'una casa unifamiliar de dos pisos, que gira 180 graus i ens permet veure el darrere de l'escenari.

Un espectacle volgudament exagerat, que pretén ser un homenatge als professionals de les Arts Escèniques. Creiem que paga la pena veure-la i gaudir-la una o més vegades, com es mereix. No intenteu trobar en aquesta proposta cap missatge que vagi més enllà de voler fer passar una estona molt divertida als espectadors.

Nosaltres la recomanem, si o sí.

Per poder veure la ressenya original, nom-es cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

 

Aquesta setmana he anat a veure dues reposicions, avui toca parlar d’aquesta comèdia “Pel davant … i pel darrera”. Una obra que em semblava que feia molts anys que la vaig veure i que no han estat tots els anys que creia. Com a l’altre vegada, he rigut i he passat una molt bona estona.

Inicialment hauriem de dir que és una calamitat de funció, això és el que veiem amb els protagonistes, ja que el que veiem amb els actors és unes interpretacions amb les que riem força gràcies als malentesos i les picabaralles entre els intèrprets i és en aquests equivocs que centren el ritme de la funció.

S'ha de dir que la segona part és la més divertida, ja conèixes als diferents personatges i directament començes a veure el ritme que pren l'obra i no deixa d'anar a munt. És una obra creadada per omplir el teatre.

Aquesta obra de teatre dintre del teatre va in crescendo en tot moment. Si, és un vodevil amb les tópiques portes que obrim i tanquem en tot moment. Tot els protagonistes estàn en el seu paper. No dubteu en assistir al teatre i deixeu-vos enlluernar per la màgia del teatre.

Aquest cop retallar per no estendre massa, si vols veure la resta de l'opinió ho pots veure a l'enllaç

A mesura d’anar veient les diferents reposicions al llarg del temps, hi ha muntatges que, més que un espectacle, esdevenen una mena de tradició, gairebé un eventual esdeveniment intergeneracional. Aquest és el cas de Pel davant i pel darrere, tot un clàssic que, en aquesta ocasió, torna ja per cinquena vegada a la cartellera de Barcelona. Està clar que, pels amants del slapstick i el vodevil més (intencionadament) estereotipat, és una cita ineludible amb la qual resulta molt gratificant repetir. La seva barreja entre comèdia d’embolics, gags visuals i metateatralitat conforma un engranatge humorístic molt efectiu que porta a l’extrem el recurs de la triple repetició. En aquest sentit, el segon acte de l’obra continua sent d’una precisió i una intel·ligència escènica brillants, tan elaborat com enginyós i, de llarg, el millor fragment dels tres. Però, en aquesta posada en escena en concret, novament dirigida per Alexander Herold, hi ha una sobreactuació i un histrionisme una mica massa forçat des del primer moment, impedint d’aquesta manera, que l’obra vagi creixent cap al seu esbojarrat clímax final. Comença molt amunt i això, d’entrada, juga una mica a la contra. D’altra banda, hi ha massa detalls falsejats (fingir beure whisky d’una ampolla tancada) o mal executats (bufetades o cops de peu a dos pams de distància) que embruten la qualitat del conjunt. Afortunadament, també hi ha coreografies, acrobàcies o caigudes escales avall que són veritablement memorables. Finalment, potser calia haver ajustat una mica millor els registres dels intèrprets que, en alguns moments, sembla que pertanyen a comèdies diferents. En qualsevol cas, més enllà de tot això, l'obra està, en certa forma, per sobre de qualsevol versió. Com a entreteniment lleuger, generalista i evasiu, atrapa, fa riure i aconsegueix complaure a tothom gràcies al seu caràcter universal. De manera que, probablement, la tornarem a veure programada, una altra vegada, d'aquí a uns anys. I jo, repetiré.

En els vodevils o comèdies d'embolics les portes que s'obren i es tanquen són fonamentals en determinats moments de la trama. A Pel davant i pel darrera estan a la columna vertebral de l'estructura dramàtica i acaben convertint-se en un element de virtuosisme escènic. Si hi sumem les confusions, les caigudes, els gags gestuals i el teatre dins de teatre... tindrem la clau de l'èxit d'aquesta comèdia que ja té 36 anys, que ha estat traduïda a 28 idiomes, que s'ha representat a 50 països i que ha tingut moltíssimes reposicions. A Catalunya s'ha vist diverses vegades, concretament al Teatre Condal (1985), al Teatre Victòria (1996) i al Teatre Borràs (2002). La versió que ara ens ocupa és hereva de les dues últimes, amb adaptació de Paco Mir i direcció d'Alexander Herold, però amb un repartiment totalment renovat...

La gràcia d'aquesta comèdia no és un tema que calgui descobrir aquí. Juga amb diversos estils còmics com el mateix vodevil, però també, la paròdia, l'humor absurd i sobretot l'slapstick. I ho fa a partir de tres parts diferenciades que, tot i no mostrar una evolució massa ajustada de personatges i trama, funcionen per acumulació de gags i per un crescendo de patacades, girs enginyosos i desastres variats. Crec que la versió actual presta molta atenció a que tot funcdioni com un mecanisme de rellotgeria, però en canvi converteix els personatges en una mena de caricatures que actuen mogudes per la situació i no tant per una coherència interna. Sigui com sigui, auguro un altre èxit important... perquè malgrat les imprecisions comentades, el públic busca diversió i aquí la té més que assegurada.