Nua (Radiografia d'un trastorn)

Saps quantes calories has ingerit avui? T'has parat a pensar-ho? T'importa? I ara que ho saps i que molta més gent ho ha escoltat, et suposa alguna cosa?
Comencem amb la proximitat de l'actriu, Ann Perelló, que interactua amb el públic d'una manera fresca i donant un toc d'humor molt autèntic al que per a molta gent és un infern diari, com veurem automàticament a continuació. I ho pot fer així sense que semble que resta importància ni caure en la superficialitat, perquè parteix de la seua vivència i sap perfectament el què això significa.
A partir de la seua història ens explica la de tantes d'altres que, com ella han patit i /o encara pateixen aquest trastorn i han decidit compartir-ho amb ella i col·lectivitzar patiments invisibles, per aproximar a la gent una realitat de la que sols es coneix la punta de l'iceberg.
És important la visió que dona: la d'una noia que conviu amb el trastorn molt temps, però que mai arriba a ser hospitalitzada. És important la visió que dona: un TCA sols implica un tema de veure's grassa o prima? Què més n'hi ha al darrere? L'obra va més enllà d'això de manera que moltes altres realitats es poden sentir interpel·lades des d'algun punt, especialment les d'aquelles persones els cossos de les quals no s'ajusten als models estipulats. Qui i què marca la bellesa d'un cos? La bellesa acaba convertida en una qüestió matemàtica: el nombre de calories que ingereixes, el IMC, el pes que marca la bàscula, i la xifra que llegeixen a la cintra mètrica si et prens mesures. A partir d'aquí podríem sumar el número de vegades que vas a vomitar, o el de les que dius que no a plans amb amics per no haver de menjar ni donar explicacions si no ho fas, o les hores invertides en fer exercici de manera compulsiva, i les que perds investigant i ideant quines possibilitats més existeixen per aprimar-te més de pressa i, sobretot, i ací radica la qüestió: com pots tenir sempre el control.
Juga amb una part física amb elements escenogràfics i la seua interpretació, combinada amb audiovisuals i imatges en directe d'una webcam. Anem avant i enrere en el temps, veiem una noia en diferents moments vitals i, per com està escrit i interpretat no ens perdem en cap d'aquests viatges, l'acompanyem a cada escena.
Gran proposta tant pel tema que tracta, com per la manera en què ho fa com per la seua qualitat artística.

No us perdeu aquest treball de Ann perelló amb Andrea Ros, Marta Aran, Lucia Torres, Anna Boix, Miquel Àngel Raió i Tomeu Fiol.

Després d'exhaurir entrades al Teatre Principal de Palma i fer gira arreu de les illes Balears i diversos indrets de Catalunya, arriba a la Sala Versus Glòries, NUA (Radiografia d'un trastorn), un monòleg escrit a quatre mans per les actrius Ann Perelló i Andrea Ros, a partir d'una vivència real, la de la mateixa Ann Perelló i la documentació i testimonis de companyes, amigues i professionals del TAC.

NUA és un espectacle que s'acosta a tots els públics gràcies a un llenguatge proper i entenedor. Un treball en equip que uneix diferents llenguatges. Text, moviment, tecnologia i imatge. Marta Aran, Lucia Torres, Anna Boix, Miquel Àngel Raió i Tomeu Fiol.

Es tracta d'un espectacle fresc, sincer, honest i profund, explicat a partir de les causes que porten a tenir aquests trastorns, més que al que es viu.

Com diu l'Ann, totes tenim secrets, totes tenim pensaments ocults.

NUA és una confessió. Aquest fet, el de confessar-ho, és una de les coses més difícils de fer per una persona amb un trastorn alimentari. Però també és el primer pas per poder batallar contra aquesta malaltia, que tot i que sempre hi serà, és possible tenir-la controlada. Així i tot, no podem abaixar la guàrdia, és fàcil caure. Els cànons de bellesa, la publicitat i la societat en general no ajuden gaire. Per això són necessaris espectacles com aquest, per trencar tabús i estereotips.

Tot el que surt a escena, la distorsió, l'exercici compulsiu, la reducció de menjar, comptar calories, degustar i escopir, les visites al WC, castigar-se, amagar-se,..., ho conec de primera mà. Vaig començar amb catorze anys, vaig ser diagnosticada als trenta i vaig poder "sortir-ne" als quaranta davant un problema familiar més important que el de tenir un cos imperfecte.

Com diu l'Ann és un procés llarguíssim fins a arribar a l'acceptació d'una mateixa. És una lluita constant davant uns pensaments que no ens deixen ser lliures ni felices. Estimar-se i deixar-se estimar és la clau.

Estimem-nos. Valorem-nos. Escoltem-nos.
Parlem-ne
Obrim-nos
Aturem-ho entre totes

Durant la Mostra d’Igualada d’aquest 2022 poques propostes he anat a veure. Una d’elles ha estat NUA al Teatre de L’Aurora.

Nua (Radiografia d’un trastorn) una obra que reflexiona sobre els trastorns alimentaris i els estereotips. Un espectacle total que reuneix moltes disciplines artístiques. Un monòleg confessional, sense quarta paret ni xarxa, al límit entre ficció i realitat, entre teatre documental i teatre postmodern.

Ann Perelló és la protagonista absoluta d’aquesta obra. Ens parla dels fantasmes que moltes persones (adolescents o no ) han de lluitar contra un trastorn d’alimentació.

Podem veure com els amics, la societat i la família poden portar a aquesta obsessió pel culte al cos (no parlem només d’anorèxia o bulímia, sinó en general) i com aquesta societat ens imposa uns cossos que fan que visquem obsessionats i deprimits per no aconseguir-ho.

Però també podem veure com d’aquesta malaltia també podem sortir-ne, però amb molt patiment.

Tot i ser una obra per a majors de 14 anys, crec que a més dels adolescents els pares d’adolescents haurien d’anar a veure-la. És una obra que parla sense embuts i fins i tot poden obrir-nos els ulls de tots els missatges que estem rebent sense adonar-nos.

Tot i ser una obra per a majors de 14 anys, crec que a més dels adolescents els pares d’adolescents haurien d’anar a veure-la. És una obra que parla sense embuts i fins i tot poden obrir-nos els ulls de tots els missatges que estem rebent sense adonar-nos.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç