Ahir dia 12 era nit d’estrena al
Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de
Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de
NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de
Ramon Vila, i que està dirigida per l’
Oriol Broggi.
Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (
David Vert) que comença dient amb veu pausada
“Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”. NOMÉS LA FI DEL MÓN ... és paraula i interpretació d'actors. Segons va indicar l'Oriol Broggi a la
roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s'ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s'ha volgut fer ús de cap mitjà audiovisual ni cap afegit escenogràfic, justament per donar valor a la paraula i a la interpretació dels actors.
Aquesta obra no va ser estrenada fins al 1999 i posteriorment
ha estat traduïda a més de 15 llengües. A Catalunya, en 2003,
se'n va presentar una versió, al Teatre Tantarantana amb direcció de Roberto Romei amb el títol de
Just la fi del món.
El 2008 la Comédie–Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière del 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.
... I tornant a la representació, a
NOMÉS LA FI DEL MÓN, trobem a Louis que es retroba amb el seu cercle familiar, del que es va allunyar per viure la seva vida, i amb el que pràcticament no ha tingut contacte, tret de les postals que periòdicament ha anat enviant.
La seva mare (
Muntsa Alcañiz), el seu germà Antoine (
Sergi Torrecilla), la seva cunyada Catherine (
Màrcia Cisteró) i la seva germana petita Suzanne (
Clàudia Benito) esperen la seva arribada. I
amb aquest retrobament apareixen l’amor, les pors, els retrets i tot allò que s’ha mantingut ocult durant els anys de la seva absència i que surten a la llum en el transcurs de la tarda.
Una obra trista, molt emotiva i crua dominada per la por. La por a no ser prou estimat. La por a no estimar prou.
Amb
un llenguatge molt especial i poètic, és una peça
construïda amb silencis i monòlegs dirigits al protagonista. Una persona que per primera vegada escolta els raonaments de cadascú dels membres de la seva pròpia família. I són uns
monòlegs impregnats de tristor, de ràbia continguda, de ressentiments i d'amor.
I tenen tanta força les paraules com el silenci del què les escolta. Tots ells són éssers estimats que definitivament han estat allunyats.
Totes les interpretacions han estat esplèndides, amb la dificultat que suposem implica el dir sense dir, esperant el moment.
Pensaments que es podien llegir entre línies,
que es podien escoltar sense que els actors diguessin ni una paraula. Ni tan sols la notícia d’una mort pròxima que en Louis no arriba a donar, però que transpira per tots els porus de la seva pell.
Absolutament genials.
Una posada en escena molt acurada, on la música de
Damien Bazin i la il·luminació de
Pep Barcons acompanyen la paraula i les interpretacions. Cal esmentar també el bellíssim cartell de l'artista
Carla Vilaró a partir d'un autoretrat d'Egon Schiele.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest
ENLLAÇ
Obra excel·lent d’un dels autors més prolífics i reconeguts, encara que pòstumament, de l’escena internacional contemporània.
Amb un llenguatge complex i assequible alhora (la reiteració de paraules i expressions, la cerca constant d’aquelles que millor reflecteixen els sentiments i emocions…) i amb un gran lirisme, Lagarce aconsegueix fer-nos sentir tant les emocions intenses dels personatges (dolor, por…) en el relat de les seves vides, com el sentit tràgic a què es veuen abocats. La successió de monòlegs dels diferents personatges, en què a penes si dialoguen entre ells, és un magnífic recurs que transmet les dificultats de la comunicació humana.
Potser la universalitat i atemporalitat, l’essència de l’obra, rau precisament en aquesta capacitat que el mateix Broggi assenyala en el programa de mà: “una obra (…) d’una versemblança increïble. No em podia creure que parlessin tan profundament de mi sense dir ni una paraula de mi”.
Enorme mèrit doncs el del director: amb una escenografia nua, minimalista, gairebé inexistent, condensa tota la força dramàtica d’un prodigiós text en unes interpretacions d’altíssim nivell de les actrius i actors.
Obra sense concessions. Molt recomanable. Potser encara més: imprescindible.
12 años después de desaparecer del seno familiar, Louis con 34 años vuelve al hogar. Solamente para anunciar que se muere. Que son sus últimos meses de vida.
Tiene miedo a cómo reaccionarán, si le guardaran rencor por desaparecer y no dar señales de vida.
El recibimiento lo vamos a ver durante las 2 horas que dura la representación…
Un texto bastante autobiográfico del dramaturgo Jean-Luc Lagarce. Un texto difícil de digerir. Sobretodo por su tono poético y por la repetición de frases que todos los actores hacen cada vez que recitan sus diálogos. Sinceramente se me ha hecho algo pesado pero me ha gustado por las interpretaciones maravillosas de todos los actores y actrices (sobretodo de Sergi Torrecilla y Cláudita Benito que tienen los momentos más dramáticos de la obra).
Creo que acortando su duración y habiendo empleado una escenografía más lucída la obra habría ganado bastante.
Para acabar… me ha encantado su tramo final con la canción a piano! Precioso!!