Massilia

El col·lectiu teatral La Jarra Azul tanca amb aquesta obra la seva Trilogia de l’exili, centrada sobretot en tres vaixells que van portar centenars d’exiliats espanyols cap a terres d’Amèrica del Sud. Van començar amb Los niños de Morelia, que parlava d’un vaixell que va traslladar a 456 fills de republicans cap a Mèxic, i van seguir amb Winnipeg, el vaixell de Neruda, on s’explicava els esforços del poeta per portar a Xile a diversos refugiats que fugien del règim franquista. Ara toca el torn de Massilia, que porta directament el nom del vaixell que va arribar a l’Argentina amb un bon grup d’espanyols.

Les tres peces s’han basat en la proximitat, l’economia escènica i la senzillesa formal, a més d’uns textos que intenten rebaixar la pesada càrrega històrica i el llast de les moltes dades que es mouen entorn dels fets. Crec que l’objectiu es compleix abastament, però haig de dir que potser he trobat a faltar –almenys a Massilia- una mica més de profunditat i un retrat més centrat en qui habitava el vaixell que en altres personatges satèl·lit. Té gràcia tota l’anècdota del cavall de carreres, i entenc també la metàfora que juga en tot plegat, però potser es podia haver invertit una mica més en altres aspectes... Sobretot per no deixar, al final, més preguntes que respostes sobre el tema central.

Les interpretacions dels quatre intèrprets (Júlia Molins, Laura Maria González, Lluís Marquès i Martí Salvat) són el més reeixit de l’espectacle, així com l’hàbil direcció de Nelson Valente. Gràcies a la gran quantitat de recursos que posa en mans dels actors i actrius es pot aconseguir un ritme adequat i una estructura proporcionada i equilibrada amb el text.

El món està ple d’històries reals que han conformat el present. Però la societat té un problema i és que només té memòria a curt termini i oblida, o deixa que s’oblidin, passatges de la crònica recent amb molta rapidesa i, d’aquesta manera, és quan els errors i les bestieses es tornen a produir. Aquí radica la importància de lluitar perquè la memòria històrica sigui present sempre, a tot arreu. Recordar és aprendre i evitar repetir barbaritats.

Amb Massilia la companyia La Jarra Azul tanca la trilogia que va començar amb Los niños de Morelia i Winnipeg, el vaixell de Neruda dedica als vaixells que, acabada la guerra civil espanyola, havien transportat a Amèrica a milers d’exiliats forçats pel règim feixista. Amb un muntatge original, que juga amb els salts temporals de l’acció per mantenir l’atenció del públic, el text explica com el vaixell Massilia va partir de França amb exiliats que fugien del franquisme i també dels nazis. Se centra especialment amb els intel·lectuals espanyols que van escapar d’una mort més que segura després de la Guerra Civil, i van jugar-se-la pujant a una nau marítima sense cap seguretat d’arribar a bon port.

Una història de les tantes importants de recordar per mantenir la memòria història, que es fa amena i entretinguda amb una direcció de Nelson Valente que aposta per una posada en escena en què els i les intèrprets interactuen constantment amb el públic. Amb la voluntat de ser els i les narradores de la història, els personatges es van succeint pel repartiment. D’aquesta manera, el relat agafa més èmfasi i intenta crear una connexió més directa amb l’espectadora, posant veu i vida a les escenes que va narrant.

El text d’Albert Boronat i Maria Donoso és interessant i té un objectiu clar que es pot veure des del primer moment, i que consisteix en mostrar una realitat obviada. Però potser li manca la incursió en algun element que provoqui una reacció més de sorpresa, que faci que el públic trobi un fet diferencial y es deixi portar per la història. La manca falta d’aquest punt atraient i no tan habitual fa que no s’acabi de connectar amb l’obra. És el relat d’uns fets, amb alguns moments emotius, però que passa per sobre alguns elements en els quals potser s’hauria d’haver detingut més, com, per exemple, les vivències o experiències dels i les exiliades a qui posa noms. Tot es veu a través dels ulls d’un periodista que viatja amb ells i va fer la crònica, i està molt bé com a punt de partida, però deixa una distància freda de l’espectadora amb les persones que van fer un salt de fe enrolant-se al vaixell.

El repartiment compta amb la Laura Marı́a González, Lluís Marquès, Júlia Molins i Martı́ Salvat que transmeten una química genuïna a l’escenari i aconsegueixen interpel·lar a cada persona del públic amb la seva entrega a la producció i el seu objectiu. El seu compromís es fa palès i es trasllada al pati de butaques de manera inequívoca.

Una producció interessant en la premissa i la forma, però que no acaba d’assolir del tot el seu objectiu d’impactar de manera perenne en la memòria del públic.