L'última f**king nit (o la festa de Zeus i Hera)

És nit de celebració a l’Olimp. Zeus, el màxim rei dels cels (Guim Oliver), es casa amb Hera, la deessa de la terra, del matrimoni, les dones, el cel i les estrelles. Hera és Júlia Molins. Tots  els déus estan de festa. Han vingut al convit: Afrodita, Marcel Quesada, és la deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. Ares (Clara Solé), déu de la guerra, Hades (Natàlia Mas), deu encarregat de l’inframón i dels morts, i Dionís deu de la fertilitat i del vi és Moha Amazian. Tots es coneixen de fa molts segles i entremig de danses, menjar, beure, jocs  i música techno, es diverteixen i al mateix temps expliquen totes les fites i excessos de què són capaços.

Marc Artigau, el dramaturg i director, ha creat una història sobre mitologia grega pensada perquè els adolescents s’hi endinsin de manera divertida i els adults s’hi puguin connectar amb una altra mirada. Però no es tracta d’una simple adaptació del món del deus al món actual, sinó que l’obra introdueix diferents girs dramatúrgics, com “teatre dins del teatre”, que aconsegueixen humanitzar els personatges i mantenir l’atenció de l’espectador fins al final.

L’obra és una aposta que no es queda curta en cap moment, sinó que explora cada idea fins al final, amb valentia i risc. Des del minut u, aquesta “fucking nit” és una aventura hipnòtica, a moments dolça, d’altres frenètica, que juga amb l’espectador i el convida a cada instant a gaudir d’una esbojarrada festa.

Vaig triar aquest espectacle per diverses raons: m'encanta la mitologia, m'agrada molt tot el que fa la Núria Guiu, pel vídeo de presentació de l'espectacle i per la idea d'unir la mitologia grega amb la dansa.

Quan entrem a la sala, l'espectacle ja ha començat. Som a l'Olimp. Hi ha una festa. Fa tres-cents anys que dura. És el banquet de noses de Zeus (Guim Oliver) rei dels Déus, poder suprem de l'Olimp i Hera (Júlia Molins) reina de l'Olimp, Deessa del matrimoni, les dones, el cel i les estrelles, germana de Zeus. Els convidats són Dionís (Moha Amazian) Déu del vi i dels estats alterats, Hades (Natalia Mas) rei de l'inframon, Afrodita (Marcel Quesada) Deessa de l'amor i el desig, i Ares (Clara Solé) Déu de la guerra. Estan ballant. Ens conviden a ballar. Deus, deesses i éssers mortals ballant. Durant l'espectacle els protagonistes ballen, parlen, intercanvien els papers..., hi ha canvis emocionals, passen de l'alegria i l'eufòria a la tristesa, hi ha baralles, tirania, enveges, gelosies, dubtes, contradiccions, inseguretats, desig i erotisme. Són déus i deesses, éssers immortals, però en el fons amb passions i emocions molt terrenals. De fet, els temes que tracta l'obra són reflexions sobre la vida i l'ésser humà, amb discursos del tot actuals.

M'agrada perquè és un espectacle dirigit a un públic jove, amb moltes referències actuals (la música, el tiktok, els balls coreografiats com el del Gangnam Style, el joc de jo mai mai, les xarxes socials o la batalla de galls), però en el que el públic adult també ens hi sentim integrats. Personalment, hi vaig conectar moltíssim i vaig gaudir molt de l'experiència.

L'última f**king nit, la festa de casament de Zeus i Hera, és un espectacle creat per Marc Artigau i Núria Guiu Sagarra per entendre per què són clàssics els mites i com ens interpel·len avui dia.

Es tracta d'una obra metateatral, teatre dins del teatre (per un costat la representació de la festa i per un altre el moment en què la companyia està assajant l'espectacle).

El cert és que m'ha agradat tot, la posada en escena, la forma i el contingut, l'espai, la dramatúrgia, el vestuari, la dinàmica de l'espectacle, el fet de ser una obra participativa, el llenguatge escènic en què es fusiona teatralitat, moviment, coreografies, acció, cos i paraula, el repartiment, gent jove plena de molt talent i energia, la música, l'ambientació, el missatge.

És d'agrair propostes com aquesta, amb gent que té ganes d'innovar, arriscar i trencar amb els convencionalismes.

Enhorabona!

Hera es casa amb Zeus i ens convida a tots a la festa, juntament amb Afrodita, Dionís, Ares i Hades. Una reunió de divinitats que promet una festa eterna però que també amaga enganys, traïcions, infidelitats i lluites internes. Amb aquesta premissa, Marc Artigau ens vol parlar de l’abús de poder, i ja no només a la Grècia clàssica sinó també en els nostres dies... i a tots els nivells. És per això que es parla de xarxes socials i l’escenari es transforma en una sala de ball, ja des d’abans de l’entrada del públic.

Com a totes les festes, a vegades la disbauxa s’excedeix i pot acabar arruïnant la nit. Aquí és potser l’excés de temes, idees i estils el que fa que les espectadores i els espectadors es perdin en un garbuix de curiositats, puntejades sempre amb música electrònica i el ball dels sis intèrprets. I per si fos poc, també s’afegeix un joc metateatral en el que els Déus juguen a fer d’humans i preparen una obra; justament la que es presenta davant dels nostres ulls.

No es pot negar que el muntatge té un atractiu que t’atrapa i no et deixa. Des de les primeres interpel·lacions al públic fins a la falsa salutació final, no deixem d’acompanyar els personatges en totes les seves desventures... encara que a vegades siguin tan inversemblants com la festa que els envolta. Suposo que la interpretació entusiasta de tot el repartiment acaba aconseguint la fita. Una fita que acaba demostrant el que més interessa, que no és altra cosa que l’existència d’espectacles arriscats i completament diferents a tot. Potser el resultat es perd entre massa coses... però el camí hi és, i un dia segur que ens portarà a llocs fascinants.

La literatura universal ha parlat ja de tots els aspectes de la vida, de l’amor i les seves fases, de l’odi, de guerres i batalles i de tots els sentiments i condicions humanes. Com sempre, la importància està en com es relaten els fets i les emocions, hi ha una llarga història de maneres de fer-ho, des de la mitologia grega fins als posts que es publiquen en xarxes socials. La manera afecta al fons sense cap tipus de pal·liatiu. Es pot combinar tot per fer arribar el missatge que es vol transmetre a tot arreu?

Marc Artigau escriu i dirigeix aquesta obra que es basa en la festa de noces de Zeus i Hera per parlar de temes que han traspassat fronteres, societats i el temps. Perquè fet i comportaments que abans es toleraven o es callaven ara no es poden deixar silenciats, però passar ha passat sempre i, per a mostra, una de déus clàssics. S’uneixen a la celebració Ares, Afrodita, Dionís i Hades que, com els protagonistes de l’enllaç, aniran deixant anar mites coneguts per explicar els abusos de poder i la violència sexual que s’ha perpetrat durant tota l’existència de la humanitat.

Muntatge potent, intens i molt explosiu que té un repartiment molt interessant. El text utilitza les deïtats i els seus mites per exposar fets recents debatuts socialment, al mateix temps que ho explica amb tècniques actuals que van dirigides especialment al públic més jove (referències a accions virals, Tik Tok, músiques...).

És una manera intel·ligent de presentar la mitologia als més joves de la sala i fer-la atractiva -si no ho era per a algú-, però en aquest repàs pels mites posa sobre l’escenari més d’un que, tot i formar part d’aquesta cultura, a vegades no queden ben introduïts en la narrativa general de la producció. Es nota que apassionen aquests capítols de l’antiguitat, però no es té cura en fer-los partícips de la història i seria millor haver-los deixat fora del text. Dona la sensació en algunes ocasions que es volen tocar molts temes i això fa perdre, en part, la magnitud que tindria centrar-se només en un parell.

En aquesta voluntat de voler apropar els joves al text y el seu missatge, també s’introdueix una mica de metateatre, els propis déus en realitat son actors i actrius preparant el muntatge que s’està veient. Té la seva gràcia, però també enreda i confon més la trama.

Els i les intèrprets es deixen la pell abans fins i tot que l’espectadora entri a la sala. I és en aquest precís moment que els protagonistes d’aquesta història arrosseguen al públic a la seva narrativa des de l’instant que passen la porta. Aquesta immersió en la intensitat i la força que desprenen només començar s’allarga durant tota l’obra i és el que manté enganxada a l’espectadora. La força, les ganes i el desig per connectar entre ells mateixos i el públic.

L’escenografia és una part també important d’aquesta producció que juga amb la música, els colors i els detalls del banquet de noces i va modelant una festa que deixa un regust amarg, al mateix temps que fa comprovar als déus que, al final, la seva eternitat no dista tant de les vides dels absurds mortals.