Les penes del jove Werther

Aquest cop anem al Àtic 22 a veure aquesta proposta. “Les penes del jove Werther“. Una proposta per obrir-nos els ulls del que pateixen els actors i que sovint queda ocult.

És una proposta divertida, no puc negar que he rigut en molts moments de l’obra. Però això no vol dir que sigui una obra còmica. A partir del riure ens explica el patiment que han de patir moltes actrius.

A partir de l’obra de Goethe, ens volen parlar dels fracassos, de la buidor que senten molts joves i com anem venent els nostres sentiments per un like en el nostre cercle de seguidors.

A l’escenari juguen amb molt encert entre els vídeos, projeccions, missatges,.. per poder anar apropant-se al públic. Fins i tot trencant la quarta paret fins i tot literalment com comenta la Mel.

Mentre que Mel Salvatierra es va despullant durant la presentació d’un càsting per interpretar un personatge real i que veurem un gir al final de l’obra, de mica en mica veiem la connexió amb el romanticisme de “Werther“. Veiem la creació del personatge a través de compartir escena amb Ana Belén, la connexió amb el seu ex un poeta que porta molts somriures durant l’espectacle, vivències de càsting que volen ser peu d’un monòleg de l’obra.

Mel Salvatierra s’entrega en tot moment. Va canviant de registre i amb moments que et fa riure només per la seva expressivitat. Fins i tot els moments que interactua amb el públic. Plora com la millor actriu (aneu i ja veureu com fer-ho) i porta el monòleg per on vol.

La part que més m’agrada ha estat quan, amb una mica de mala bava, comença a dir com és el treball dels actors amb els directors, la relació amb els altres actors, altres funcions,… dien alguna que altra veritat

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

Una actriu que ha treballat amb l’Ana Belén ha estat escollida per un director per a interpretar al Tantarantana Les penes del jove Werther. La premisa inicial de l’obra coincideix amb la pròpia realitat del procés d’elecció de Mel Salvatierra per part del director Miquel Mas Fiol com a protagonista de la representació que estem veient. Aquest joc d’autoficció és el canal que Mas Fiol empra per a reflexionar no només al voltant del fet interpretatiu i del món del teatre com a ofici, sinó també, i sobretot, del conflicte ètic que exemplifica la Mel Salvatierra (en la seva doble condició) quan es planteja compartir el seu dolor, les seves misèries, els seus llocs obscurs, emmirallant-se amb el fenomen que el Werther ja havia esdevingut al convertir-se en estereotip romàntic després d’haver-nos explicat el procés sentimental que el duu al suïcidi.

 

El to irònic, fins i tot sarcàstic en algun moment, és el lloc des d’on es produeix l’autorreflexió i el qüestionament de molts dels hàbits que conformen l’univers teatral en tots els seus vessants. En Mel Salvatierra hi descansa el pes de la posada en escena, acompanyada de micros i un projector que li permet dialogar amb el present i desdoblar-se en diverses Mels.

 

Les penes del jove Werther ens convida a pensar fins a quin punt volem pornografiar la nostra vida per a fer-ne negoci i preguntar-nos fins a quin punt podem decidir-ho això a aquestes alçades. Si més no, Mas Fiol ens dona una estona per a mirar de ser-ne conscients.

Us heu plantejat mai si el vostre sentiment de llàstima o de tristesa us l'ha provocat algú per tal d'obtenir un benefici? Per què creiem que els actors que aconsegueixen plorar més a un càsting són els que mereixen el paper? La protagonista d'aquesta obra, una jove actriu, no n'està convençuda d'aquest sistema i ens explica totes les peripècies que ha de passar davant un director a l'hora d'optar a un paper. La Mel ens explicarà per què tenim l'arxiu de stickers del mòbil ple de granotes plorant.

Mitjançant l'ironia i el sarcasme, Miquel Mas Fiol presenta una crítica social utilitzant amb molt d'enginy l'humor i la reivindicació per fer-nos riure i pensar sobre com l'hipocresia humana explota el recurs de la tristesa des de la publicitat fins al nivell de talent d'un artista.

Sembla que d'això de la tristesa es basa la personalitat del personatge de Goethe i la Mel Salvatierra condueix aquesta explosió de creativitat per relacionar la monetització de la llàstima, sigui al segle XVIII o ara mateix. Ho fa de forma captivant des del primer moment provocant rialles i sorpreses al públic present amb un més que visible domini de l'escenari i capacitat d'expressar tota l'agudesa del text.

Tot el conjunt de l'obra, l'il·luminació treballada, les llums estroboscòpiques, l'escenografia absurda, cridanera, però plena de significat, l'utilització de l'audiovisual, el tò del text, permeten identificar el teatre de Miquel Mas Fiol com un gènere propi ja absolutament assentat al teatre de llengua catalana amb les seves anteriors propostes com Càndid o l'optimisme i Cr#sh. La firma del Miquel és no guardar-se res, incloure al públic com a part de l'espectacle, incomodar-lo i sacsejar-lo amb tot el que l'hi passa pel cap sense límits, sempre amb el seu toc d'humor característic.

Fascina reconéixer les referències i crítiques subtils i astutes que l'autor deixa anar sobre l'escena catalana, sobre l'actualitat, la seva actualitat, que també és la de tots els joves, tinguem o no relació amb l'art, i això es troba a faltar al teatre que intenten fer passar per jove.

Segueixo impactada per la gràcia que em va fer el moment dels mems a tota velocitat i com m'hi vaig sentir identificada i com em va fer pensar en la gravetat de que tinguem tan normalitzat sentir-mos tristos i que això sigui un negoci, fins on hem d'arribar?. Les penes del jove Werther és una demostració, m'atreveixo a dir, del teatre que volem veure els joves.

 

Frustració, exigència, devaluació personal, submissió, incertesa... sentiments dolorosos que s’apoderen de la persona i la fan vulnerable i mal·leable en mans foranies. Quina necessitat hi ha en portar a l’extrem la ment i el cos d’algú per a aconseguir-ne rèdit? Per què aquesta cultura de l’explotació emocional?

En aquesta obra, la Mel és una actriu que ha jugat la carta de la tristesa personal per a que el director d’un nou monòleg vegi que pot entendre la misèria i pena que sent el jove Werther de Goethe i li doni el paper que li pot canviar la vida. Aconsegueix la feina i se sent exultant, trepitjarà una altre vegada un teatre de Barcelona i, així, tornarà a la roda de la interpretació. Però, evidentment, no tot és tant senzill. El treball amb el director és cada vegada menys comprensible i més extenuant.

Àcid, divertit i intel·ligent, el text i la direcció de Miquel Mas Fiol desprèn vitalitat per tot arreu. Directe i sense aturar-se a observacions banals, desgrana aquesta nova tendència de gaudir i aprofitar-se del dolor dels altres i, sobretot, d’explotar-ho econòmicament. Amb el personatge de la Mel parla de tu a tu a l’espectadora i li narra tot el què hi ha darrera d’aquesta absurditat. Hi ha un clam absolut a despertar consciències i obrir els ulls al públic, i ho fa amb un enginy brillant tant amb les paraules com amb la posada en escena.

Hi ha vegades que el text és molt potent, però sense algú igualment especial no arriba al seu màxim exponent. Mel Salvatierra és una força de la natura que interpel·la, provoca i deixa sense alè al públic. Agafa a l’espectadora el primer segon de l’obra i no la deixa respirar fins al final. És un torrent emocional que arrasa i es deixa la pell en cada escena. Una autèntica meravella.

La música, la posada en escena amb audiovisuals que juguen un paper interessant i el terratrèmol provocat per Salvatierra conformen un muntatge molt potent i imprescindible en l’escena teatral de la cartellera. Una obra que diverteix, sorprèn i fa reflexionar, tot en un.