Quan arribo al bar, ell ja hi és. Ha costat coincidir, però no per falta de ganes. Miquel Mas Fiol va de bòlit: està acabant el TFG i treballant en les adaptacions per al Teatre Lliure de la seva trilogia sobre la condició millennial, que es veurà al novembre, coincidint amb l’estrena del seu darrer nou text al Teatre Akadèmia, Burpees. Costa seguir-li el ritme, però la seva agenda és prova d’una creativitat desbordant i d’una passió tossuda que arrossega des de jove, quan muntava teatre pels pobles de Mallorca. Amb un peu a l’illa i l’altre a Barcelona, i com a bon publicista de formació, ha sabut construir una marca pròpia: irreverent, intel·ligent, punk i popular, amb una crítica lúcida a les misèries de la seva generació —precarietat, xarxes, habitatge, felicitat imposada o la perversió del món de l’entreteniment.
Teatre Barcelona: Tens la sensació que t’ha arribat tot alhora? T’has convertit en un nom de moda?
Miquel Mas Fiol: Potser sí, però hi ha molta feina al darrere. Portar una obra al Teatre Lliure és un regal, però també el fruit de treballar molt des de fa anys. El repte no és arribar, sinó resistir i consolidar-se. Tots els projectes que m’he proposat, com els de l’Institut del Teatre, han trobat escenari. Escric pensant on presentar-lo; els premis et donen visibilitat i oportunitats. És feina, persistència i estratègia.
En el cas del Lliure, com t’arriba la proposta per part de Julio Manrique i Cesc Casadesús?
En Cesc Casadesús ja havia vist Les penes del jove Werther i també Els miserables, de fet, em va proposar fer-ne una lectura dramatitzada al Grec, però amb el Tantarantana vam decidir anar més enllà i muntar-la sencera, i va funcionar molt bé. En Julio Manrique la va venir a veure i li va encantar. Parla d’una companyia d’actors farts del teatre alternatiu i sotmesa a un director sense escrúpols: misogin, explotador, prepotent. Volen fer la revolució, però no saben ni per on començar. Ens riem de tot i de tothom, amb noms com el Mago Pop, Rigoberta Bandini o Carlos Cuevas. És una bogeria!
No apuntàveu a Julio Manrique en la vostra rècula de crítiques?
No. Però el vam advertir que a la versió del Lliure sí que hi sortirà. Ja tinc unes quantes idees [riu sorneguer]. A Els miserables no hi surt, però a l’anterior, Les penes del jove Werther de Goethe, sí. De fet, hi ha un moment del muntatge en què la Mel Salvatierra, que interpreta l’actriu que aconsegueix el somni de fer un monòleg a partir de l’obra de Goethe, s’enfada amb el director. Li diu que no vol fer aquest espectacle, que no hi ha ningú a la sala, que ni el Manrique els anirà a veure mai. I mira! Ara sí que haurà de venir.
La trilogia es va poder veure al Tantarantana, on vas fer residència com a director. Has plantejat molts canvis de cara al Lliure?
Estic treballant la dramatúrgia, adaptant-la al nou espai i afinant les transicions entre les tres històries. També vull donar-los una unitat, perquè en format marató es puguin llegir com un gran epitafi: la mort del director. Tot i això, també es podran veure per separat.
A Càndid o l’optimisme feu una lectura irreverent sobre la imposició de la felicitat; a Les penes del jove Werther, sobre la mercantilització de la tristesa, i a Els miserables, sobre la precarietat i la falta d’idees. I tot plegat a partir de clàssics: Voltaire, Goethe i Victor Hugo, i amb el metateatre com a llenguatge.
Conec bé el món del teatre i les seves debilitats i flaqueses, i això em permet parlar de temes com la frustració, la corrupció o la hipocresia, entre d’altres. Vinc del món de la publicitat i les relacions públiques, per això m’interessa la qüestió de les màscares que ens posem per vendre’ns socialment. El teatre dins el teatre m’ajuda a col·locar perfectament aquesta qüestió. Perquè en el teatre tot ha de ser perfecte, ha d’estar mil·limetrat, el contacte amb l’espectador no té esquerdes. En canvi, el teatre dins el teatre ajuda a desfer les costures de les màscares socials que ens posem per sobreviure a l’entorn.
Una crítica a les màscares socials que suposen les xarxes és precisament el rerefons de Burpees, l’obra que es veurà aquest novembre a en el Teatre Akadèmia.
Sí, és un thriller, una mena de road movie sobre la toxicitat digital i la impunitat creixent del masclisme a les xarxes, paral·lela a l’auge de l’extrema dreta. Burpees neix de la preocupació per l’individualisme entre els joves i l’ascens d’aquests “gurus” que, des d’internet, t’ensenyen com ha de ser un home de valor. Uns nous predicadors de la felicitat, però molt més neoliberals, agressius i reaccionaris.
Fas un teatre que interpel·la els joves i que els arriba. Aquest públic tan difícil i alhora tan preuat pels programadors. Vols donar veu a una generació que coneixes bé?
M’agrada molt escriure del que són els meus referents, del que jo conec. Hi ha també un cert grau d’activisme, de reivindicar la meva generació i alhora riure’ns de nosaltres mateixos. Crec que atraure un públic jove també passa per veure com som de miserables i identificar-nos amb tot el que passa.
I trobes que esteu tan malament com ho pintes a les obres? Ho teniu tan negre?
Crec que la cosa està fotuda, sí, però no vull ser pessimista. També s’estan aconseguint coses bones. Veig un creixement del sentiment de les cures, que tot i que pot resultar una mica naïf també té a veure amb la cohesió social. I per això faig teatre, per generar cohesió. Tot i el to generacional de les meves obres, també connecten amb altres edats. A Els miserables, un senyor em va dir sortint: “Soc jo amb una samarreta de Lluís Llach”.
“L’humor és com un bumerang: va del públic cap a nosaltres i torna”
La manera de combatre aquesta situació és amb humor?
Sí, per mi l’humor és bàsic. Et porta directe a la crítica, al que ens preocupa. M’agrada riure’ns de com som d’insignificants, de les nostres contradiccions, fins i tot de coses petites. M’encanta l’humor de La Cubana, però el meu és més cínic. L’humor és com un bumerang: va del públic cap a nosaltres i torna.
Treballes entre Mallorca i Barcelona i les teves obres es veuen aquí i allà. A Palma, fa uns mesos, hi vas estrenar Els carnissers de Guillem Frontera, que també arribarà al Tantarantana, una comèdia àcida sobre la burgesia turística i la superficialitat d’una generació sense relat cultural propi. El teu TFG també passa a Mallorca i gira entorn del problema de l’habitatge…
Sí! És un grup de bojos que competeixen per un pis al carrer Oms de Palma, propietat d’un fons voltor. Decideixen okupar-lo i muntar una cooperativa autogestionada. És molt divertida i crec que tindrà recorregut.
Hi ha alguna obra que et faria especial il·lusió escriure?
Sí, crec que Mallorca necessita una obra llarga, d’un parell d’hores, que expliqui qui som a través d’una família i les seves generacions. Una mena d’Agost de Tracy Letts, com la que va protagonitzar l’Anna Lizaran al TNC. M’encantaria escriure això.
Més informació, imatges i entrades:
