L'empestat

Doncs sí, que bèstia! Perquè agafar la Tempesta de Shakespeare, fer-li una passadeta per La Pesta de Camus i posar-hi música en directe de Beethoven, la Sonata núm. 17... sí, ho heu endevinat, aquella anomenada La Tempesta, doncs per dir-ho educadament, té collons! Però és clar, el Jordi Oriol, l'autor, en té; jo els hi vaig veure l'altre dia al Mercat de les Flors quan tocava el saxo en pilotes a Estació Terminus, però no parlem de boles, sinó de creativitat i d'això n'hi sobra. A veure, aquesta obra és complicada, atropellada, difícil... però te una cosa impagable: és fascinant i el magnetisme, la seducció , com deia la meva àvia no la caguen les garces. No sigueu carallots i no us la perdeu.

Crítica completa » http://bit.ly/29wC721

El piano és l'illa i és l'oceà que l'envolta, i aferrats a ell hi trobem en Caliban i l'Ariel enmig d'un remolí de verborrea arrauxada i incontenible que exerceix una força centríguga en l'espectador, que se sent atret cap al nucli de la tempesta d'aigua i de paraules a què l'estan sotmetent.

Jordi Oriol, a partir de La Tempesta (Shakespeare) i La pesta (Camus) edifica un recital no sempre intel·ligible, perquè no cal i perquè el llenguatge -heus ací la paradoxa- no sempre ho és. La música de Carles Pedragosa, la il·luminació i l'espai escènic atorguen sentit a les paraules que etziba Caliban, i a la vegada, les rimes de Caliban converteixen el piano en una illa, l'illa dels aïllats, dels atrapats, dels condemnats. Xavier Albertí entén el text d'Oriol com un crit ofegat, a punt d'esclatar i endur-s'ho tot per endavant.

L'empestat és un poema o una cançó, un lament enrabiat, un crit al cel, o al mar, una cançó com un eco que reverbera entre els homes i les dones des de temps immemorials i que s'entossudeix a lluitar per a no convertir-se en un retop inútil que es passeja per la galàxia.

L'empestat, de vegades, també és una coreografia deliciosa, fulgurant, que conté dins de sí la confusió, l'angoixa i l'enteniment, de la mateixa manera que la pesta es troba inclosa en la tempesta. L'empestat és un crit que crida: "Teaaatreeeeee!" I surt de La Beckett.

Amb moltes ganes ens vam apropar a la Seca per tal de veure aquesta nova proposta del "duet" Jordi Oriol i Xavier Albertí. El rètol de localitats exhaurides i la llista d'espera confirmaven les expectatives generades.

Espectacular posada en escena que, encara que ja sabíem que a l'escenari de la Seca també plovia, ens va sorprendre per la intensitat de la pluja i sobretot pel piano-piscina-banyera.

Una personal reescriptura de Jordi Oriol, centrada en dos dels personatges de l'obra de Shakespeare... Caliban i Ariel. Caliban ha après a posar paraules al seu turment, que s'ha infectat d'aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l'ha traït; un univers empestat.

Hem de reconèixer que ens vam perdre bastant intentant trobar o seguir un fil argumental i vam acabar deixant que la poesia i la plasticitat ens fessin oblidar d'intentar entendre tot el què es deia.

Pensem que la força i l'èxit d'aquesta proposta és més per la posada en escena, per la plàstica i la bellesa de les imatges que veiem dalt de l'escenari, que no per les paraules, ja que en molts moments el text esdevé quasi incomprensible i difícil de seguir, sense una lectura prèvia. Però veure a Jordi Oriol banyar-se en un piano és màgic i irrepetible. Carles Pedragosa és l'actor i pianista que lluita amb els sons guturals que la seva gola vol emetre i que ell no controla.

Vam acabar atrapats en un espectacle visualment perfecte amb unes interpretacions brutals de tots dos, que, a banda d'acabar xops han d'acabar literalment desfonats. Aplaudiments, com la pluja, a dojo.

Si voleu veure la valoració sencera, cliqueu AQUÍ.

Aquesta obra ja era difícil en el seu plantejament. Combinar La tempestat de Shakespeare, La pesta de Camus i la Suite per a piano nº 17 de Beethoven (coneguda com La tempesta) semblava més un caprici fruit de l'atzar que no pas un treball concebut des d'un punt de vista racional. No sabem massa bé com es va arribar fins aquí, però no podem obviar que de la ment de Jordi Oriol i Xavier Albertí poden sorgir barreges molt interessants i molt treballades. L'obsessió pel llenguatge i els jocs de paraules, així com la predilecció per la sornegueria pitarrenca, acaben emparentant l'espectacle amb l'anterior, La caiguda d'Amlet (o la caiguda de l'hac). No obstant, l'estètica ha canviat radicalment. Aquí, una gran part de la força surt de les imatges més que de les paraules, ja que veure a Jordi Oriol banyar-se literalment dins d'un piano sota la pluja no deixa indiferent a ningú. La interpretació, d'altra banda, va des del perpetu estat d'excitació d'Oriol fins a la lluita contra la guturalitat que presenta l'actor i pianista Carles Pedragosa. En definitiva, un muntatge que pot arribar a cansar per l'allau de mots i idees aparentment inconnexes, però que arrisca i no té por d'investigar i anar fins al fons.

“A mi em diuen l’empestat, l’home tort, el desdenyat. Sóc l’Estrany, el malentès, l’Home Revoltat. L’un i l’altre, i tot plegat”

Si us pensàveu que només Ivo van Hove era l’únic capaç de posar aigua dalt d’un escenari en aquesta Festival Grec, esteu ben bé equivocats, passeu per La Seca Espai Brossa a veure “L’Empestat”, una obra que no us deixarà gens indiferents.

“L’Empestat” es va estrenar a Girona el 28 de novembre de 2015 dins del Temporada Alta, i ara s’ha programat dins del Festival Grec d’enguany.

La posada en escena que ha triat en Xavier Albertí, director d’aquest muntatge, no us deixarà gens indiferents. Un piano i pluja...Sí, sí, a la sala de la seca també plou !!!

Carles Pedragosa toca el piano i, juntament amb Jordi Oriol, reciten i emeten sons, buscant les diferents capacitats acústiques de la veu. Tot ho fan sota la pluja, una pluja que cau incessant sobre tots dos durant tota l’hora que dura la representació. Realment és espectacular !!! De fet la caixa del piano es converteix en una espècie de banyera on en Jordi Oriol entra i surt sense parar, mentre recita els versos de l’obra.

“L’Empestat” escrit per Jordi Oriol, és el fruit de la barreja d’elements de l’obra “La Pesta” d’Albert Camus i de “La Tempesta”( la darrera obra de Shakespeare).Amb aquest text, l’autor ens porta a reflexionar sobre la capacitat que té el llenguatge en el procés de creació del pensament, i com alhora, la paraula ens fa presoners.

L'autor juga amb el llenguatge, la musicalitat del text i la posada en escena en igual de condicions.

El text a part de ser genial, està escrit en vers. La música, en directe, és un element indeslligable a l’escena. Carles Pedragosa interpreta al piano durant tota l’estona fragments de la Simfonia número 17 de Beethoven (Titulada “La Tempesta”). I la posada en escena, amb la pluja incessant, li dona molta força a l’obra.

Els dos protagonistes del muntatge són Ivan (Jordi Oriol) i Gabriel ( Carles Pedragosa). Es troben sols enmig del mar. Han estat condemnats al ser alliberats. El do de la paraula, que li han donat els deus a Ivan, farà que visqui torturat per una llengua que només li servirà per evocar el món que l’ha traït.“El pensament és el llenguatge, i l’intel·lecte està en la parla”.

Sensacionals les actuacions de tots dos actors !!!!

 

No us la podeu perdre !!!!

Aquesta obra és una versió lliure de La tempestat de William Shakespeare, la qual s'inspira tambè en l'inici de La pesta d'Albert Camus, fent servir alhora peces musicals de La tempesta de Beethoven. Sens dubte, Jordi Oriol apunta alt, com ja ho va fer amb La caiguda d'Amlet, i el resultat en general és satisfactori. No obstant, un pot tenir la sensació que va bastant perdut al començament de l'espectacle, podent-se sentir envaït per un discurs en el que costa entrar i amb el que potser un pot sentir que realment no sap que està passant a escena durant la primera part de l'obra. Malgrat això, la posada en escena és tan potent visualment que aconsegueix atrapar del tot a l'espectador, el qual té la ocasió de contemplar embadalit una proposta enèrgica i bella a parts iguals, convidant-lo a submergir-se en la representació. Realment, trobem pocs elements dalt de l'escenari, però Xavier Albertí els aconsegueix combinar de tal manera que aquests atorguen una personalitat pròpia al muntatge, encaixant a més a la perfecció al fusionar-se amb el text. En aquest sentit, l'obra impacta i, més enllà de les seves mancances, aquesta esdevé poesia per les nostres retines i orelles, sent remarcable el treball, la força i la intensitat que s'aconsegueix plasmar i transmetre a dalt de només un petit quadrat escènic.