Comprar entrades per a Lali Symon

Emma Vilarasau deixa de banda el registre més dramàtic al qual ens té acostumats per a llançar-se de ple al Stand Up Comedy en aquesta comèdia dramàtica d'autoficció. El seu personatge és una còmica a l'estil de Joan Rivers – els que hagin vist la sèrie Hacks podran sentir-se identificats amb el seu univers – que durant les dues hores que dura l'obra alterna la seva faceta més pública a l'escenari amb la seva vida més privada a casa. Segons avança la història, els límits entre aquests mons es van difuminant, igual que ho farà el límit entre realitat i ficció, amb un preciós monòleg final on l'actriu es treu la màscara i presumeix de la seva gran empatia amb els espectadors confessant-se des del seu jo més íntim i emotiu.

Sergi Belbel escriu i dirigeix aquesta obra feta a mida per a la Vilarasau. A partir de l'experiència de l'actriu cuidant a la seva mare als seus últims anys de vida, director i actriu elaboren aquest preciós homenatge a l'ofici de les actrius i comediantes que més enllà dels escenaris, també cuiden i sostenen a les persones del seu voltant. Dues actrius més l'acompanyen a l'escenari: Mont Plans destaca pel seu increïble paper còmic com a àvia i Júlia Bonjoch aporta un contrapunt de seny en el seu paper de filla.

En definitiva, es tracta d'un preciós exercici d'autoficció amb aires feministes i que es qüestiona la nostra actual necessitat de portar la realitat a escena o de mirar la realitat amb ulls d'espectadors. I és que aquesta obsessió per la veritat resulta lògica en una època en la qual sembla que ha deixat d'existir. Quan la realitat ens sembla ficció, necessitem una ficció que ens acosti a la realitat. Per això, llarga vida a l'autoficció, a la Vilarasau, a la seva mare i a totes les altres.

Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: la tendència en la creació artística de basar-se en la realitat mentre el periodisme (segons la Lali Symon) se la inventa, i d’aquí l’auge de les notícies falses (missatge per al periodista Carles Porta, la Lali Symon parla del teu programa en dues ocasions).

Així que l’obra té tants temes, que l’espectador pot fixar-se en aspectes diferents. I potser ja és això, Belbel ha creat una obra polièdrica, amb temes d’actualitat, en què brillen amb excel·lència dues grans de l’escena (quina emoció la interpretació de la Mont Plans!) i una de jove (Júlia Bonjoch), que apunta a una gran carrera artística.

I al final de tot plegat, l’obra és excepcional, perquè moltes dones s’hi sentiran identificades i alhora alleugerides. I si les llàgrimes llisquen galtes avall, l’obra haurà aconseguit amb escreix el que Aristòtil ja assegurava que havia de fer el teatre: plorar i riure.

Sergi Belbel dirigeix l’omnipresent Emma Vilarasau, la veterana Mont Plans, premi Margarita Xirgu de teatre, i la jove Júlia Bonjoch en un espectacle que ell mateix ha escrit, i que balla entre la comèdia i la dura quotidianitat, entre allò que és privat i el que es considera públic (i, per tant, de tothom?), entre la persona i el personatge, entre la realitat de tres generacions molt diferents.

Lali Symon ens mostra el debat intern que persegueix una monologuista de gran èxit, una estrella admirada, reconeguda i estimada, una icona femenina i feminista, i una referència per milers d’espectadors que segueixen els seus xous en teatres i televisions. La seguretat i la força que caracteritzen el seu perfil públic contrasten amb la seva vida a casa, on conviu amb la seva mare i la seva filla, on es guarden secrets que van més enllà de les fotografies guardades en àlbums dins d’un armari, i on són les circumstàncies les que porten les regnes.

Esdevé un homenatge a una generació de dones que van lluitar per alliberar-se del gruixut cadenat del masclisme en una època que va servir per marcar precedents. Però també honora les generacions anteriors que només van poder viure els seus somnis en secret, que van soterrar els desitjos sota el mantell de la intimitat i la foscor per protegir-los de l’escarni d’una societat plena de línies vermelles. La Mont Plans broda aquest paper. Imaginativa, mística, somiadora, realista, dura, dolça, comprensiva i implacable. Quin tros d’actriu! La Júlia Bonjoch mostra solvència i talent. Si el seu personatge fa pensar, en clau emocional, en un futur prometedor, la seva interpretació també. L’Emma Vilarasau, que converteix en or allò que interpreta, actua amb una dignitat i un rigor gairebé automàtics, assumeix el rol protagonista amb l’eficàcia a la que ens té acostumats. El seu personatge, però, transita massa sovint durant la representació entre la realitat i la ficció, interpel·lant el públic com faria qualsevol monologuista, però deixant la finestra que obre un pèl badada quan canvia de registre. Costa, en certa manera, mantenir a to aquesta distància focal entre intervencions amb la Lali i riallades a casa. És, en si mateixa, una comèdia i un drama. Sovint un espectacle dins d’un espectacle. No sempre es manté la prudència i la distància entre aquestes dualitats (públic-privat, comèdia-drama, espectadors dins l’obra o fora d’ella...), i es produeix algun petit desajust que incomoda: rialles gratuïtes, comentaris fora de moment, etc.

La posada en escena és fantàstica, amb un contrast entre casa (massa simple, potser?) i escenari (so, llum, brillantina...) clar i eloqüent. El ritme és vibrant, ben dosificat, i les sensacions que transmet són ben vives. Conviden a la reflexió a l’entorn de l’autenticitat. Un exercici molt recomanable en temps d’aparença, postura i vassallatge al rei TikTok.

Era a la cançó Misery is The River of The World (La Misèria és el riu del món) de l'àlbum Blood Money, que també era la música incidental del muntatge de Bob Wilson de Woyzeck, de Tom Waits on es feia la següent afirmació: "If there's one thing you can say about mankind / There's nothing kind about man / You can drive out nature with a pitch fork / But it always comes roaring back again" (Si hi ha alguna cosa que pots dir de la humanitat / és que no hi ha res humà. / Podeu fer fora a la natura amb una forca / Però aquesta sempre tornarà rugint), que no sol defineix gran part de l'existència humana sinó també del seu comportament i condició. Doncs la vida, a grans trets, no és més que misèria agredolça amb la qual acabem component una partitura vital que sona com a rèquiem al final de les nostres vides. Tot i que no sempre és del nostre gust i acabem afegint-hi detalls que no sempre són veritat perquè soni més fort o més melodiosa.

Camuflar a base de mentides i exageracions és part del menú per evitar que la llosa de la mediocritat i misèria ens soterri. Aquestes també són, sovint, els pocs respirs imaginatius que ajuden a anteposar-nos a les adversitats de la vida, que sovint, com a escena, succeeixen entre caixes i romanen ja, per sempre, en la nostra vida privada, perquè a l’hora de la veritat, en sortir a escena, aquestes misèries, de la mateixa que un mal d’esquena, han de desaparèixer per donar peu a la nostra millor representació deixant-nos la pell al damunt de l’escenari. Parafrasejant a Calderón de la Barca al seu El gran teatro del mundo, “Ya acabado tu papel, en el vestuario ahora del sepulcro iguales somos, lo que fuiste poco importa”.

Ara bé, els personatges de l'obra de Belbel, encàrrec de l’Emma Vilarasau, porten la ficció més enllà d'on hauria de ser, tot i que això faci que una pluja de retrets caigui constantment sobre ells, ja sigui perquè un personatge és massa fals per ser veritable i d'alguns són massa veritables per esdevenir falsos, fent-ne així del constant desacord una forma de vida. Estalviant sempre detalls o afegint-ne massa i variats per no cansar-se de la vida que ens ha tocat viure, que no és sempre la que s'ha desitjat, així doncs és -gairebé- un deure moral, millorar-la en mesura del possible per a anteposar-se una vegada més, i ja posats a dir-li a la parca que torni la setmana vinent, que estem força enfeinats per a distreure'ns amb aquestes petites foteses que només afecten els mortals.

Però... què no som mortals? No som pas de carn i ossos? Sota la façana d'un suposat glamur, estatus social o vidaresoltisme, sempre amaguem una vida privada que és molt menys divertida, almenys per l'espectador que la que reflectí Noël Coward, tot i que estigui plena d'ironies i un patetisme que fa deixem anar una rialla abans que tornar a deixar-nos endur per la més gran de les tristors, que és la de saber, des del primer moment que som conscients del nostre pas fugaç per la vida, que res serà prou perdurable. Ni la felicitat, ni la tristor... i que constantment anirem enllaçant un constant estat de desencís. Un desencís on no hi ha aplaudiments ni hi ha cap teló que baixi al final de l'acte, només un despertador que sonarà massa fort l'endemà i un cafè massa agre que no endolcirà per molts sobrets de sucre que hi aboquem. I és, doncs, aquesta exageració, aquesta mentida pietosa, la que ens soluciona -una miqueta- la vida. La que ens generen els còmics, exagerant-nos els seus fets sabent que no és veritat o les exageracions d'un parent que hi fa un temps que no hi toca perquè bé que hi toca massa i ja sap com acaba tot plegat. I tots, d’una manera o altra, bé que coneixem el que passa al nostre voltant, i que res del que s’explica és del tot veritat, però tampoc és del tot mentida, si no aquest respir que fa que continuem endavant, mirant d’evitar i no veure aquest riu de misèria.

Però aquest pacte tàcit entre totes les parts és etern o arriba un moment en el qual es trenca? És tan gran el mal que hi ha dins dels cors que fa que ens oblidem d'aquest acord que tots hem assumit i cap de nosaltres mai ha signat? No és aquest el més sensat? Si la nostra vida falla, la que ens hem inventat també, perquè aquesta deixa de tenir sentit i no és més que un simulacre i dilatació del temps esperant ves a saber què.

 La misèria i el desencís es troben i s’agafen de la mà, emportant-nos per moments tant emotius com hilarants en el que el drama humà és, en darrera instància i ta com considerà Aristòtil, una comèdia. Una comèdia agredolça i solitària on els pensaments ens porten a tots els escenaris possibles de com hauria estat de diferent la nostra vida si haguéssim pres les regnes d’aquells cavalls desbocats que no volien fer-nos cas… o si mai haguéssim pujat a aquell carro. Bé podia ser el carro de Tespis amb les seves obres i decorats o aquell altre que havia de dur-nos a conèixer a l'amor de la nostra vida en una novel·la de Jane Austen. Possiblement, només era un llarg camí a peu, perduts enmig del bosc sense cap mena de referència geogràfica que ens orienti. O fins i tot citant aquella cançó dels alemanys Wolfsheim, que ens parlava de com els humans s'escarrassaven en crear diferències entre els uns i els altres, fent-ne d'uns pardals i d'altres rossinyols, o simplement córrer en cercles eternament, sense esperar trobar-nos a ningú i deixant-nos endur, només, per la misèria.

En aquest muntatge és na Mont Plans, guanyadora del 49è premi Memorial Margarida Xirgu per la seva interpretació a Cadires de Ionesco, qui destaca per damunt d'un muntatge auster que ens fa veure les entre caixes vitals d'una família que bé podria haver estat d'artistes, però que no ho ha estat, però que continuen fent veure que, com deia na Celia Cruz, la vida és un carnaval. Però no ho és, tot i que cada un de nosaltres, després de la nostra darrera rèplica i mutis, se'l mereixi.

Lali Symon, escrita i dirigida per Sergi Belbel, sota l'encàrrec de l'actriu Emma Vilarasau, és una obra que alterna comèdia i tragèdia. La vida pública i la privada d'una dona; el personatge i la persona; la Lali Symon i la Juanita.

La Lali és una estrella del món de l'espectacle, una monologuista famosa. Els seus xous són divertits, irònics, i també punyents. Ningú no coneix la seva autèntica personalitat, ni la seva vida privada. Ella ha creat un personatge lluny de qui és en realitat.
La Juanita té una filla que ha criat ella sola i una mare que s'ha fet gran i està delicada de salut. Ella és qui la cuida, tot i que té un germà.
Compaginar feina i família no és gens fàcil.

Ficció i realitat. Les dues cares d'una mateixa persona. Comèdia i tragèdia que s'alternen en dos espais, el públic i el privat.

Tres actrius magnífiques, Emma Vilarasau (Lali, Juanita), Mont Plans (l'àvia) i Júlia Bonjoch (filla) són les protagonistes d'aquesta obra. Tres dones amb caràcter i personalitat.

Lali Symon parla de la vida, de les relacions familiars (mares i filles, àvies i netes), de la vellesa, del pas del temps, de la mort, del futur, de les crisis i de l'amor.

Amb aquesta obra, Sergi Belbel vol retre un homenatge a la gent de teatre, a les actrius, a les grans còmiques com Lili Tomlin. Però també fer-ne un reconeixement a les dones que treballen, cuiden dels fills i tenen cura dels pares sense l'ajuda de ningú.

Dos missatges que queden molt ben definits per la doble escenografia i la dualitat del personatge.

El personatge, en aquest cas la gent d'espectacle.
Moltes vegades ens oblidem que els famosos, les estrelles o la gent de teatre tenen vida pròpia amb els seus problemes i maldecaps.
Els actors ens regalen tot un món de sensacions, és la màgia de l'espectacle i ho fan tant creïble, que l'espectador se'ls fa seus, creant o imaginant un vincle inexistent.

Per un altre, la persona, que quan arriba a casa, té els mateixos problemes o més que qualsevol de nosaltres. La cura d'un familiar malalt, dels fills...

Cal entendre i saber distingir. Admiració i respecte.

Fantàstiques interpretacions, posada en escena, vestuari i caracterització.

No us la perdeu!

S’encenen uns neons, s’il•lumina un teló lluent –d’aquells de sala d’espectacles americana-, una veu en off ens fa l’anunci... i sí, finalment apareix Lali Symon, la monologuista que ens farà riure i pensar, que ens deixarà anar un missatge polític o reivindicatiu, i que finalment marxarà amb la idea d’haver canviat alguna cosa en tots nosaltres. Symon és independent, feminista, lliberal, engrescadora, no té fills ni filles i, de tant en tant, es passeja per tinder en busca de relacions. Symon és un exemple per a molta gent, i també un incordi per a d’altres... Però qui hi ha darrera del personatge quan s’acaba la funció? Aquí està la veritable essència d’una obra que vol mostrar-nos l’altra cara del show, i a la vegada es qüestiona temes com la privacitat de l’artista, la moda d’explicar vivències pròpies al públic o el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat.

Sergi Belbel, autor i director de la peça, s’ha emmirallat en les showwomen americanes més que en les còmiques de casa nostra per confeccionar aquest vestit fet a mida per a Emma Vilarasau. S’anomena a Joan Rivers, a Carol Burnett o a Lily Tomlin, i pel mig s’entreveuen les eixures de Deborah Vance, el personatge protagonista de la sèrie Hacks. Però quan es tomba la vista cap a la part privada, aquí ja reconeixem a una persona de carn i ossos, a algú que coneixem... o que podem ser fins i tot nosaltres mateixos. I com no, aquí apareixen també la mare i la filla, testimonis reals d’una vida que no és pas tan idíl•lica ni tan glamourosa.

L’obra diverteix, emociona i crea amb l’espectador un diàleg directe que atrapa i sedueix. Al final, les tres dones d’aquesta família acaben sent patrimoni del públic per la seva franquesa, per les seves discussions, per la seva peculiar forma de cuidar-se i d’estimar-se... Un text molt ben travat que només a estones, amb les divagacions de l’àvia, està a punt d’agafar camins secundaris una mica capriciosos. Però Belbel en sap molt de teatre, de recursos narratius (la cançoneta que es repeteix, el tema de les cartes), i sobretot d’allò que el públic espera. A vegades hi ha una mica massa de sucre? Potser sí, però res que embafi en excés.

Capítol a part mereixen les tres actrius, capitanejades per una Vilarasau que aboca a l’espectacle emocions pròpies, reals, donat que va viure un procés similar amb la seva mare. Es tracta d’una doble interpretació, ja que Lali Symon té dues cares molt diferents, dos maneres de fer que donen el contrast necessari a la peça: la seva tasca com a estrella televisiva i la seva feina com a cuidadora d’una mare malalta. Per cert, la mare que crea Mont Plans mereix tots els elogis i s’emporta també una gran part dels aplaudiments finals. La seva interpretació arrenca riallades, però també més d’una llàgrima entre el públic. Aneu preparats per a tot...

Amb una població cada vegada més envellida, és freqüent —natural, fins i tot— que els adults de mitjana edat tinguin al càrrec, com a mínim, d’una persona gran: pares, sogres, avis, tiets... Algú podria al·legar, amb raó, que això ja passava fa dècades. La semblança entre llavors i ara és que aquesta feina recau majoritàriament sobre les dones; la diferència, que avui la societat obliga a tirar endavant la vida laboral invisibilitzant gairebé per complet una situació que no només suposa una càrrega física, temporal i econòmica, sinó sobretot un desgast emocional.

Lali Symon, escrita i dirigida per Sergi Belbel, se situa en aquest escenari. Metafòricament, perquè la protagonista (Emma Vilarasau) és una monologuista còmica d’èxit que diu les veritats —com la descrita més amunt— amb caràcter i atreviment; literalment, perquè aquesta actriu, monoparental, viu amb una mare malalta (Mont Plans) a qui cuida amb l’ajuda d’una filla jove (Júlia Bonjoch) sense poder comptar amb el germà, absent. Les tres dones miren de conviure tan bé com poden, encara que això signifiqui, malgrat l’estima que es tenen, empassar-se contínuament males paraules, retrets i estirabots.

La varietat de registres que domina Vilarasau, l’autoritat en l’escena còmica que exhibeix Plans i la calidesa i naturalitat que transmet Bonjoch maquillen les costures d’un text que no acaba de saber combinar els monòlegs de Lali Symon amb els episodis quotidians, i que, a causa d’aquestes interrupcions, no aconsegueix emocionar. L’escenografia, doble però senzilla, fa destacar encara més les interpretacions, que provoquen que, en acabar la funció, l’espectador tingui ganes de parlar amb la seva mare.