La Rambla de les Floristes

 

La Rambla de les Floristes és l'obra amb la qual el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Aquest conegut text de Josep Maria de Sagarra descriu com la famosa i estimada Rambla barcelonina és un lloc ple de vida i històries. Jordi Prat i Coll agafa la batuta de direcció i porta el carrer descrit per Sagarra dalt d'un escenari amb un to modern però sense perdre l'essència clàssica dels versos de l'autor.

Aquesta obra em recorda a un conte, una història dolça, tendre, que t'expliquen al llit abans d'anar a dormir i t'acaricia, omplint d'amor els teus pensaments. Això ocorre gràcies a la cuidada i delicada escenografia que trobem a escena, obra de Laura Clos, han aprofitat molt hàbilment l'ús de flors, però dotant-les també de relat. Es crea una essència realment bella.

La caracterització dels personatges és el segon punt que ajuda a recrear l'atmosfera de conte, juntament amb les interpretacions de les actrius i els actors, on destaca una brillant i dolça Rosa Boladeras que fa enlluernar a l'Antònia, la florista més estimada de la Rambla.

És una expressió artística completa, ja que hi trobem també una dansa subtil però molt ben resolta i, el més agraït, la música en directe, tant per la melodia d'un piano com pels números musicals que hi apareixen, dos o tres cops, acompanyats de l'agradable veu de la Clara Altarriba.

La Rambla de les Floristes és un relat romàntic, que fa gaudir a qualsevol persona que hagi passejat pels carrers barcelonins, amb una aposta clara per la coherència entre l'art actual i els clàssics.

Recuperar els clàssics, i els clàssics catalans és, sens dubte, un deure del teatre nacional de Catalunya.

I si un text manté una temàtica universal i tremendament actual i necessària com l’empoderament de la dona, la tria és, sens dubte, encertada.

I si el repartiment aposta per grans intèrprets, que no sempre se’ls dona oportunitats per a fer primers papers en grans muntatges, com és sens dubte, el cas de Rosa Boladeras i Xavier Ripoll, aleshores el meu aplaudiment és incondicional.

L’Antònia és aquell personatge femení fort, valent, tendre, irònic, còmic de vegades i molt dramàtic en d’altres, i Rosa Boladeras és excel·lent, i en escreix, en tots els registres. No puc dir ni un però d’ella. Ni del Ramon que interpreta en Xavier Ripoll. Res a dir. Impecables.

De la posada en escena, evidentment, tot va a gustos, he trobat a faltar la utilització de la immensitat de l’escenari en més ocasions de l’obra. En els cinc minuts finals fer ostentació de la profunditat m’ha semblat desaprofitat.

La Rambla a càmera lenta (ja entenc que podria interferir massa que fos un niu de vida i cridòria), no m’evocava “la meva rambla”, i la il·luminació l’he trobat “pobre” en ocasions que els protagonistes s’allunyaven de la parada de l’Antonia i quedaven, al meu parer, poc il·luminats. Insisteixo que és qüestió de gustos, i que el que en d’altres sales no demano, en el Nacional em fa l’efecte que de vegades es queda curt, pels mitjans de què disposa.

He titulat la meva ressenya amb una frase de l’Antònia, per què expressa tant allò que he sentit en aquesta posada en escena...Sentiment i paraula. El vers, tant ben dit, tan entenedor, tan col·loquial, acompanyat dels tons, musicalitats, textura i intencionalitats perfectes. Sentiments expressats en paraules i silencis, en mirades i gesticulacions mesurades i amb xiuxiuejos i crits. Enèrgic, sincer, fluït.

M’agrada la sororitat que traspua, un dels darrers mots inclosos al diccionari el 2019, que es posa en escena en un text de l’any 1935. Aquest cuidar-se entre dones, vigilar-se, estimar-se, defensar-se.

La rambla d’aquestes floristes que lluiten per sobreviure entre punxes i colors, entre perfums i pudors, en un temps, que com ara, cal reivindicar la independència i llibertat de tothom, i particularment de les dones.

Carme Canet

Companyia de teatre i altre cultures

Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l'Antònia, el seu primer paper com a protagonista.

Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d'un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats .... Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.

Ens trobem doncs davant d'un clàssic del teatre català, d'un text en vers que algú podria arribar a titllar de "caspós" i "empolsegat", però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l'Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l'altra ànima de les Rambles, l'Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.

Jordi Prat i Coll ens presenta un text d'abans, amb els ulls d'ara, tal com ja va fer amb "Liceistes i cruzados" (2014) o els "Jocs Florals de Canprosa" (2018).

Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d'avui llençant les llums al cel, ... i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l'atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.

Una proposta amb una posada en escena realment magnífica, en el que té molta importància el moviment coreogràfic de Montse Colomé (un dels aspectes millor aconseguits), la senzilla però efectiva i vistosa escenografia de Laura Clos "Closca" que juga amb els colors de les flors per donar consistència al relat, la composició musical de Dani Espasa que interpreta al     piano David Anguera i acompanya amb la veu Clara Altarriba, la il·luminació de David Bofarull, el vestuari (destacar el curiós detall de les vambes ...) de Montse Amenós i el so de      Damien Bazin.

Ho completa tot, una bona caracterització d’Eva Fernández i un gran elenc actoral que acompanya la Rosa Boladeras, com Jacob Torres, Xavier Ripoll, Marina Gatell, Antònia Jaume, Albert Pèrez, Albert Ausellé, Berta Giraut, Carme Milán, Albert Mora i Carol Muakuku i els ja anomenats David Anguera, Clara Altarriba o Davo Marín.

Una revisió d’un clàssic amb una mirada d’avui, totalment recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

El TNC obre la temporada amb “La Rambla de les Floristes”, una obra de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll que és una autèntica meravella.

Josep Maria de Sagarra en la seva obra ens fa un retrat de la societat catalana del segle XIX, a partir d’un dels llocs més emblemàtics de Barcelona, la Rambla de les floristes. La Rambla de les floristes, aquella que ha inspirat a escriptors, poetes, cantants i pintors. La Rambla, centre neuràlgic de la ciutat, lloc on s’hi passegen amants, turistes, gent solitària i personatges ben curiosos. Punt de trobada d’actors ambulants, pintors, caricaturistes, retratistes i col·leccionistes. L’únic lloc de la ciutat que en el segle XIX s'hi venien flors, i que encara avui en dia s’hi conserva aquesta activitat.

Les principals protagonistes d’aquesta obra són les floristes, i d’entre elles l’Antònia, interpretada per una Rosa Boladeras en estat de gràcia, que n’és la principal. L’Antònia és l’ànima de la Rambla. Per a ella la Rambla ho és tot, casa seva, la seva vida i la seva llibertat. Ella és la Rambla. El seu amor per la Rambla és molt més gran que l’amor que li pugui oferir qualsevol home, per això no necessita casar-se per poder sentir-se lliure.

L’actriu Rosa Boladeras comparteix escenari amb Xavier Ripoll (Don Ramon), Albert Pérez (Sr. Puiggrós), Jacob Torres (Sr. Banús), Albert Ausellé (Lluís), Marina Gatell (Leonor) i la parella de joves enamorats Clara Altarriba (Carmeta) i David Anguera (Tonet). Berta Giraut, Antonia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora, Albert Pérez, Carol Muakuku.  

Prat i Coll ens proposa una combinació entre passat i present en molts dels aspectes de l’obra: escenografia, vestuari, caracterització, fets i personatges.

El text, tot i que és en vers no se’ns fan gens complicat d’entendre. Sagarra aconsegueix amb agilitat i enginy apropar-nos als personatges.

L'escenografia de Laura Clos “Closca” ens recorda molt a les parades que hi havia en aquella època: cavallets i taulons de fusta on a sobre hi posaven les plantes i les flors. Un esclat de colors que varia segons l’estació de l’any en que passa l’acció. Tres actes, tres estacions de l’any: primavera, tardor i hivern. Les tonalitats de les flors varien segons l’estació de l’any.

El vestuari de Montse Amenós és a primer cop d’ull d’època, tot i que els pentinats i el calçat són de caire més actual.

La música, tan present als muntatge de Prat i Coll, corre a càrrec de la batuta de Dani Espasa. Una de les cançons que es pot escoltar és la de “Les Floristes de la Rambla” de Miquel Porter interpretada al piano per David Anguera i la veu de l’actriu Clara Altarriba.

La il.luminació és una part molt importants dins d'aquest muntatge. Marca el temps i l'espai, i intensifica el protagonisme dels personatges. La llum marca les estacions de l'any, ens fa sentir la calor de la primavera i la fredor de l'hivern. En quin moment del dia ens trobem.

“La Rambla de les floristes” és un homenatge i una autèntica declaració d’amor a les floristes, símbol indiscutiblement impertorbable de la Rambla des de fa més d’un segle.

Penso que és bo recuperar els nostres clàssics, així que us recomano que no us perdeu aquesta proposta, és una autèntica joia.

 

Estem davant d'un text en vers, d'una obra clàssica del teatre català, d'una peça que molts podrien trobar antiquada i empolsegada... però quan s'encenen els focus del TNC aviat ens oblidem de tot això. La musicalitat de Sagarra, la subtilesa i el transfons crític de la seva obra (la burgesia catalana mai quedava ben parada amb ell, tot i ser-ne part destacada), així com l'habilitat de Jordi Prat i Coll per afrontar la peça com un text nou, ens acaben convencent i entusiasmant. I és que no estem només davant d'una reproducció mecànica, com tantes vegades hem vist en el mateix escenari, sinó que estem davant d'una reconstrucció que no oblida la tradició però que la mira amb ulls d'ara. EL director sap que té a les mans un gran text, i l'aprofita i interpreta com si mai l'hagués representat ningú. Aquesta llibertat, que ja es va prendre amb Liceistes i Cruzados o Els jocs florals de Canprosa, dona com a resultat un espectacle vistós i esperançador. No és dolent revisar els nostres clàssics, però cal equilibrar bé el respecte i la gosadia.

Un altre dels grans punt forts de l'espectacle és la forma de dir el vers, que en el cas de Sagarra presenta algunes dificultats afegides. El seu vers és natural i flueix d'una forma quasi orgànica, però també té una música molt marcada que pot donar peu a cantarelles o formes de dir estereotipades. Crec que s'ha tingut força cura al respecte, donant la sensació en moltes ocasions de que el vers era només una entelèquia nostra. En aquest sentit, cal destacar el treball de Rosa Boladeras, que porta el pes de l'obra i que amb aquest personatge fa un salt molt gran com a actriu indispensable del nostre teatre. Potser cap al final la seva gestualitat resulta un pèl exagerada, però la veritat de la tia Antònia no li podrà treure ningú. Potser no té l'aura mítica d'una Sardà, però sí aporta l'ànima i la delicadesa que requereix la funció. Un gran treball que hauria de ser llargament recompensat...

L'altre gran pilar d'aquesta Rambla és tot el treball estètic, que podríem repartir entre el treball purament escenogràfic (magnífica producció de Laura Clos i David Bofarull) i tota la part coreogràfica i de moviment que es desenvolupa en un segon terme. Crec que aquest últim treball, precisament, aporta un fet diferencial molt important, ja que les suposades "ànimes" de la Rambla donen un sentit extra a la funció. D'altra banda, les tres o quatre intervencions musicals també sumen a la proposta, tant per la informació suplementària que ens donen com per estar molt ben executades. La única pega que podria posar és el transvestisme d'alguns personatges secundaris, que ratlla amb lo grotesc, o alguns detalls de vestuari (les bambes no queden malament, però prenen un protagonisme innecessari). Però són detalls petits enmig d'un encert tan necessari.

Després d’Els jocs florals de Canprosa, hi havia una certa expectació davant la nova posada en escena d’un clàssic del teatre català per part de Jordi Prat i Coll, de nou, al Teatre Nacional. Curiosament, a La rambla de les floristes ens trobem una aposta diferent del que, potser, alguns esperaven però no per això menys efectiva i interessant. Amb aquesta adaptació del magnífic text de Josep Maria de Sagarra, Prat i Coll demostra que el seu talent com a director és versàtil i que la seva personalitat va més enllà del gamberrisme, la mirada paròdica del nostre folklore i les cançons d’envelat. En aquest cas, el muntatge aposta per fer un emotiu homenatge a les Rambles i l’ànima d’una Barcelona ferida, a través d’al·legories poderoses però també dels personatges que l’habiten (o que ho feien, fa ja temps). L’espectacle resulta dinàmic i, a vegades, commovedor, i troba un bonic equilibri entre modernitat i respecte pel seu esperit original que és menys habitual del que sembla. L’actriu Rosa Boladeras brilla amb llum pròpia amb una interpretació de premi, ben rodejada per actors de pes (Jacob Torres, Xavier Ripoll) i la frescor dels més joves i carismàtics Clara Altarriba i David Anguera (que, a més, toca deliciosament el piano en directe), entre molts altres. En conjunt, l’exercici és sòlid, malgrat que la connexió entre la part més metafòrica i les escenes amb text no sempre connecten de la forma més perfecta. En tot cas, estem davant d’un bon exemple de feina ben feta que ens recorda que per apropar un clàssic al present no cal estripar-lo i que el respecte per l’original no sempre implica pudor a ranci.

No, aquesta adaptació de Prat i Coll no és com els Jocs florals de Canprosa; això no és una festa, no hi ha ironia ni disbauxa (que tant vam agrair; bé, la rifa, no tant), aquí trobem una adaptació més continguda i serena. No crec que sigui per això però no em va arribar gairebé cap emoció. No ajuda, segurament, que la Rambla ens agradi o no, no és el que era. Els barcelonins ja no la passegen, no van a veure i deixar-se veure i han estat substituïts per una riuada incessant de turistes, preses fàcils de la delinqüència i restaurants de dubtosa qualitat.

Una escenografia - més senzilla del que ens té acostumats la Sala Gran del TNC- amb els icònics plataners i parades de flors precioses, protagonistes com cal, que muten segons les estacions i són un esclat de colors, un ram cromàtic hipnòtic, que ens impacta, amb la seva delicadesa i també força i expressivitat. Cromatisme que es complementa perfectament amb la il·luminació, magistral, i el vestuari d’època, colorit que no estrident, amb bambes, que fa modern, com posar faldilles als nois. No em va convèncer tant, per no entendre-ho del tot, la part posterior a la Rambla, un espai eteri on transiten, suposo, els esperits de la Rambla. No acaba de lligar aquest rerefons tant contemporani i oníric, amb la Rambla i personatges tradicionals que hi veiem.

De fet, vaig tenir la sensació d’estar veient una peça de museu, ben bonica, que cal recuperar en tant que patrimoni cultural però que (em) cau molt lluny. El problema és que el text de Guimerà (amb mi) no ressona, especialment la part que més agrada, la identificació total de l’Antònia amb la Rambla, el rebutjar tot el que no sigui ser florista perquè a la Rambla és on batega la ciutat i ella n’és figura cabdal. Sí em va sorprendre molt positivament, en canvi, que es denunciessin temes com la dependència i vulnerabilitat de la dona a la figura del marit.

Sí gaudim d’una notable interpretació de Rosa Boladeras, com a absoluta protagonista, una dona d’idees clares, dura i compassiva alhora, avançada al seu temps. De fet, l’Antònia eclipsa la resta de personatges, massa plans i que només s’expliquen per estar al seu servei.

El millor: com el vers no sona carregat ni arcaic sinó natural i deliciós.

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat.

Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l'escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les "ànimes de les Rambles" que deambulen amb gàbies buides a les mans. La Rambla... de Prat i Coll és l'enfrontament (entès com a posar una enfront de l'altra) d'unes Rambles, les de l'Antònia, que són les de la llibertat, aquell lloc en què una dona pot escollir la independència i l'emancipació en lloc del matrimoni que empetitia la dona. Antònia escull de quina manera vol estimar, i ho fa perquè és a les Rambles i no a qualsevol altre lloc. Darrere, els esperits d'unes Rambles que ja no són i els esperits dels qui hi han mort: són les Rambles que neguen la llibertat de l'Antònia.

Aquest emmirallament no té prou força, entre d'altres coses per la interpretació poderosa de Rosa Boladeras, que atrau per la dicció, per la frescura i per allò que no té nom, que és misteriós, allò pel qual anem al teatre. Colors almodovarians per a l'escenografia i homenatges musicals al Donald O'Connor de Singing in the rain.

Prat i Coll no ha diluït del tot el to meloset del text, tot i que se n'ha sortit a l'hora d'emfasitzar la part més política de Sagarra. Bona arrencada de temporada al TNC.