Carme Portaceli i Anna Maria Ricart adapten l’obra d’Almudena Grandes, La madre de Frankenstein. Una novel·la ambientada en el període de la postguerra espanyola que repassa els últims anys d’Aurora en un manicomi, protagonitzada per Blanca Portillo.

Sinopsi

Va jugar a ser Déu i va criar la seva filla Hildegart com a model del que havia de ser “la dona del futur”. Cultivada des de petita, la nena va ser una lectora i escriptora precoç, militava políticament i es va convertir en l’advocada més jove d’Espanya. Però la “creació” va revelar-se-li i Aurora Rodríguez Carballeira va decidir assassinar la seva filla.

Durada:
235 minuts

Idioma:
Castellà

Edat:
A partir de 14 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Ivan Andrade
Teatre Barcelona

La darrera obra de Grandes

L’adaptació teatral de la darrera novel·la publicada d’Almudena Grandes explica l’Espanya dels anys 50, en plena dictadura franquista, quan tot just comença a guarir-se les ferides obertes de la Guerra Civil.

L’actualitat o interès de la novel·la (publicada l’any 2020, un any abans de la tràgica mort de l’escriptora) podria radicar en entendre l’essència del masclisme que encara avui sua la societat actual. Grandes ho explica amb dues històries: la de Germán (interpretat per Pablo Derqui), psiquiatra que va exiliar-se a Suïssa i que retorna a Espanya per fer-se càrrec d’un cas que el va colpir de nen; i la de Doña Aurora (Blanca Portillo), la dona que va acabar amb la vida de la pròpia filla per la seva incapacitat de dominar-la, de controlar el seu caràcter rebel, independent i prematurament feminista.

Qualsevol adaptació d’una novel·la de grans dimensions comporta un repte: reduir alguns centenars de pàgines a unes quantes escenes. En aquest cas, el repte és majúscul, doncs per la novel·la deambulen més de cent personatges que acabaran sintetitzats, en l’adaptació d’Anna Maria Ricart, en poc més de vint. El resultat, però, és desigual i paradoxal perquè les històries secundàries acaben resultant més interessants que la teòricament principal, la de Doña Aurora, que perd interès davant de les subtrames que retraten l’Espanya franquista i castissa protagonitzada per un seguit de —estrambòtics, avui, paradigmàtics, fa només seixanta anys— personatges. Entre totes elles, la història de boja assassina acaba esdevenint secundària o, fins i tot, innecessària.

Desconeixent la novel·la i el pes de Doña Aurora en la història original, m’atreveixo a afirmar que el problema és, curiosament, la interpretació de Portillo, que frega, en molts moments, la sobreactuació i no aconsegueix humanitzar el conflicte intern del personatge o la raó que la va portar a cometre el filicidi. Com a públic, no arribo a empatitzar amb la seva desgràcia ni a entendre la humanitat dins la monstruositat. Per això, m’acaben resultant més interessants les altres històries, especialment la de l’amor impossible entre els excel·lents Derqui i Macarena Sanz, que sí que transmeten amb realisme i profunditat la soledat de la postguerra i l’encotillament d’una època freda, inhumana, profundament masclista i dogmàtica que encara resisteix en persones, actituds i partits polítics que, avui, onegen la bandera de la nostàlgia i d’aquell “abans es vivia millor”. Potser aquesta és el major encert de la producció: demostrar-nos que hem avançat molt, en els darrers 60 anys, per molt que alguns es neguin a acceptar-ho.

17/12/2023 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Eirene Ramos
Teatre Barcelona

Narrativa necessària de la memòria històrica

Els relats relacionats amb fets històrics al nostre país mai estan de més, sobretot quan s'utilitzen a mode de mostrar les atrocitats que s'han comès en els capítols més crus de la nostra història. Això ho sabia molt bé l'escriptora Almudena Grandes, autora del text original que podem veure adaptat a escena per l'Anna Maria Ricart, dirigit per la Carme Portaceli i protagonitzat per un elenc encapçalat per l'enorme Blanca Portillo.

Portaceli posa el seu segell particular a la Mare de Frankenstein, que, inspirada en fets i persones reals, s'ambienta a l'Espanya dels primers anys del Franquisme. Al centre psiquiàtric per a dones de Ciempozuelos, on resideix reclosa per parricidi l'Aurora Rodríguez Carballeira, el personatge interpretat per la Blanca Portillo. Un personatge amb idees conspiranoiques i obsessives que fascinen des d'adolescent al psiquiatre en Germán Velázquez, molt ben interpretat pel Pablo Derqui; que ja la coneixia des de feia temps. Tant que quan li proposen tornar a Espanya del seu exili a Suïssa, accepta malgrat saber que el seu futur en el seu propi país exercint la medicina de manera més humana i innovadora, no serà gens fàcil.

Amb aquest fil argumental de fons, se succeeixen els diferents personatges que acompanyen a aquest duo: la Maria Castejón, interpretada de manera sublim per la Macarena Sanz, completa el trio de protagonistes. Però és que cap dels personatges, i per tant de les actrius i actors, té desaprofitament: el director del centre psiquiàtric, els companys, el capellà, l'àvia de la María Castejón, la resta d'internes del centre psiquiàtric, les monges... En definitiva, l'elenc de l'obra és de 10. Tots els i les artistes que realitzen diversos personatges, els broden; canviant de manera ràpida i hàbil de registre en un obrir i tancar d'ulls.

L'espai escènic és senzill però efectiu, i si bé a l'obra pot ser que li sobri alguna escena, són precisament les que ens donen un respir del drama tan terrible que se'ns relata.

Blanca Portillo explicava a una entrevista que li feia especial il·lusió fer aquest paper perquè era gran amiga de l'Almudena Grandes. I allà on hi estigui, estic segura que l'escriptora es sentirà molt orgullosa d'ella i de tot el muntatge, que és un homenatge també a aquesta gran literata.

12/12/2023 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un microcosmos que representa l’Espanya franquista

La madre de Frankenstein està basada en la novel·la homònima que Almudena Grandes va publicar l'any 2020.

Es tracta del cinquè episodi d'una sèrie de novel·les, de la col·lecció Episodios de una guerra interminable, ambientades en l'Espanya de la dècada dels cinquanta, durant els primers 25 anys del franquisme, inspirada en fets i personatges reals.

L'Anna Maria Ricart ha estat qui n'ha fet l'adaptació. Una tasca gens fàcil a causa de l'extensió i complexitat d'aquesta novel·la, que supera amb escreix les limitacions d'un text dramàtic. Així i tot, l'Anna Maria ha sabut plasmar i transmetre l'ànima, la força i la magnitud de la novel·la.

Sota la magnífica direcció de Carme Portaceli, un elenc de primera per una peça tan exigent. Encapçalat per l'actriu Blanca Portillo (Aurora Rodríguez Carballeira, personatge real), que fa una interpretació brillant, molt expressiva, plena de contrastos, una interpretació fora de sèrie que serà recordada de per vida; Pablo Derqui (Germán Velázquez, personatge de ficció), com sempre meravellós i la gran descoberta de l'actriu Macarena Sanz (Maria Castejón, personatge de ficció). Tres personatges que porten tot el pes de la història. Tres veus, que mostren la realitat d'un país i una societat: l'Espanya de la dictadura franquista.
L'Aurora és un personatge que inclou totes les facetes, bones i dolentes, dels éssers humans, ella és la metàfora del nostre país en aquell moment de la història, mentre Germán, que va marxar d'Espanya a estudiar fora, a un país d'idees més obertes, és un personatge que representa l'objectivitat.
La resta de repartiment està format per Ferran Carvajal, Jordi Collet, David Fernández "Fabu", Gabriela Flores, Belén Ponce de León i José Troncoso.

Pel que fa a la posada en escena, l'escenari principal és l'Hospital Psiquiàtric de Ciempozuelos, un espai creat per Paco Azorín i Alessandro Arcangeli, que reflecteix molt bé com era la situació de la psiquiatria espanyola, i la societat d'aquell moment.

Tot i que La madre de Frankenstein ho té tot, una bona posada en escena, una direcció molt encertada, unes interpretacions bestials, una composició musical meravellosa i una il·luminació molt acurada... hi va haver moments que se'm va fer un pèl llarga, sobretot durant la primera part.

De totes maneres paga la pena anar-hi, especialment per l'extraordinària interpretació de l'actriu Blanca Portillo i pel magnífic retrat que ens fa l'Almudena Grandes de l'Espanya de la postguerra i la situació de la psiquiatria espanyola en aquella època.

11/12/2023 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Drama de postguerra

Carme Portaceli torna a la literatura com a font narrativa per a adaptar les seves històries a l'escena, com ja va fer amb Mrs. Dallowey o La casa de los espíritus; aquesta vegada també ho fa amb l'ajuda dramatúrgica d'Ana María Ricart, responsable de signar l'adaptació. El resultat són quatre hores d'obra (amb entreacte inclòs) ben estructurada i capaç de mantenir el ritme i l'interès, encara que hi hagi alguna escena que resulti una mica redundant o excessivament literària.

La novel·la d'Almudena Grandes és un retrat de la grisa Espanya de la postguerra que intercala personatges reals i ficticis. L'eugenèsia o l'intent de modificar als altres perquè compleixin amb els nostres mandats i expectatives és transversal a la trama: Una mare que assassina a la seva filla per no ser la dona que ella esperava, un psiquiatre que ve de l'estranger amb un nou mètode curatiu i ha d'enfrontar-se a la retrògrada autoritat psiquiàtrica del moment, teràpies de electroshock per a homosexuals, matrimonis forçats després de violacions… La nostra obsessió per dir als altres com han de viure troba la seva màxima expressió a l'Espanya de la dictadura.

Les interpretacions són captivadores, destacant els tres papers protagonistes. Pablo Derqui, el psiquiatre, ofereix una interpretació més íntima, dirigint-se en moltes ocasions al públic directament. Macarena Sanz, la infermera, té una mirada més tendra i Blanca Portillo, la ingressada, destaca per la seva increïble expressió corporal. Especialment interessant el canvi físic que mostra la Portillo quan està sent vista pels altres personatges com un monstre o quan està sent vista per ella mateixa com una dona funcional.

L'escenografia de Paco Azorín i Alessandro Arcangeli és tan minimalista com efectiva. Un llit d'hospital i unes cadenes que pengen creant una pantalla on poder projectar diferents ambients són suficients per a crear diferents atmosferes.

En definitiva, una bona oportunitat per a gaudir d'aquesta increïble història d'Almudena Grandes representada per un repartiment immillorable.

04/12/2023 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Isabel Delgado Mansilla
Teatre Barcelona

Almudena Grandes i Blanca Portillo, combinació guanyadora

Mai no havia vist Blanca Portillo a un teatre, i tampoc havia llegit l'obra de La Madre de Frankenstein d'Almudena Grandes. Totes dues figures, però, se'm fan imprescindibles, cadascuna en la seva. Per això, tenia moltíssimes ganes de veure aquesta obra de teatre.

No descobreixo res si dic que la interpretació de Blanca Portillo és magistral, la seva expressió corporal, la seva veu, tots els matisos d'un personatge tan complex com el d'Aurora Rodríguez Carballeira... a mi em deixa sense paraules, és al·lucinant veure com ella sola és capaç d'omplir l'escenari. Pablo Derqui, que interpreta el Doctor Velázquez, no es queda enrere. És una sort poder gaudir d'aquests dos grans actors junts, acompanyats d'un repartiment a l'alçada de les circumstàncies. I són importants, aquestes circumstàncies, perquè estem parlant d'una obra de gairebé quatre hores de durada, cosa que imagino que ha de ser esgotador per a tots.

L'escenografia, senzilla, però efectiva, posa un punt de contrast a una obra amb nombrosos personatges, trames que s'entremesclen, salts en el temps... cosa que em fa pensar que no ha de ser fàcil adaptar una novel·la com aquesta al format teatral. El gran damnificat, des del meu punt de vista, és el ritme. És molt difícil aconseguir mantenir l'espectador durant tant de temps enganxat, ia mi, personalment, la primera part se'm va fer una mica llarga. Tot i això, la segona part se'm va passar molt més ràpid.

El final em va atrapar completament, em va emocionar moltíssim i em va costar uns quants minuts recompondre'm quan havia sortit del teatre. És la millor de les recompenses després de tantes hores en una butaca.

Vist el 15/10/2023 - Teatro María Guerrero (Centro Dramático Nacional) (Madrid)

23/11/2023 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Mari Carmen

Todo. Ha sido increíble

18/04/2024
Lucia Ponce

Es una adaptación del libro muy muy buena y los actores impagables…

14/12/2023
ROSA zayas reyes

Excelentes actores, Derqui es un placer en todos los sentidos, y la Portillo es una de las mejores actrices españolas sin duda alguna. Excesiva duración, nosotros no nos quedamos a ver el final, si que agradeceríamos spoiler. La primera parte arranca con fuerza pero se va diluyendo hasta la historia de Maria, que no tiene atractivo ninguno. De la discoteca en adelante, sería un buen momento para recortar.

02/12/2023
Victòria Oliveros Layola

És una sort poder gaudir de Blanca Portillo i Pablo Derqui junts, acompanyats d’un repartiment a l’alçada de les circumstàncies (sobretot Macarena Sanz, per mi la tercera protagonista). No puc més que sentir-me fascinats pel seu talent i professionalitat i que a més estan abrigats per grans intèrprets als papers secundaris. I són importants aquestes circumstàncies perquè estem parlant d’una obra de gairebé quatre hores de durada, cosa que imagino que ha de ser esgotador per a tots.
Sens dubte, una de les obres de la temporada I teatre necessari per recordar que la guerra i el franquisme no han de tornar de cap de les maneres ja que només porta mort, patiment i reculada en tots els sentits. Un país ranci… molt ranci

02/12/2023
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Soy de los que no ha leído la novela de Almudena Grandes pero después de ver su versión teatral soy consciente de la dificultad de llevar tal historia al escenario.
Una historia monumental que recorre muchos años y con múltiples personajes y tramas que se entrelazan entre ellos. Pero el resultado claramente es satisfactorio.
La interpretación de Blanca Portillo, Pablo Derqui y Macarena Sanz, los 3 grandes protagonistas son brillantes. No puedo más que sentirme fascinados por su talento y profesionalidad y que además están arropados por grandes intérpretes en los papeles secundarios.
La propuesta escénica tiene una escenografía simple pero eficiente para los que nos quieren transmitir y además en algún momento dejará sin aliento al espectador en su tramo final.
Y del final que vamos a contar… son de esos finales que emocionan y que te hacen necesitar unos minutos para recuperarte y hacerte sentir que las 4 horas de obras han merecido la pena.
Aunque personalmente creo que se podría recortar algo de duración puesto que es muy difícil estar conectado durante tanto tiempo a la historia y el ritmo (sobre todo en la 1ª parte) a veces se hace algo pesada.
Una de las obras de la temporada sin duda. Y teatro necesario para recordar que la guerra y el franquismo no deben volver de ninguna de las maneras pues solo trae muerte y sufrimiento.

02/12/2023
Carmina Marti i costa

Molt bona actuacio per part de les actrius femenines!.Excellent text. Però,es podia haver evitat tanta palla i reduir l obra 1h. No calia tants entreteniments!, 4 hores d obra acaba fent se molt pesat i desvalora la valoracio final!

26/11/2023

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Blanca Portillo: “Necessitem fer net amb el passat per poder mirar endavant amb serenitat”

La novel·la La madre de Frankenstein d’Almudena Grandes ressona en un muntatge de quatre hores al Teatre Nacional de Catalunya gràcies a la direcció de Carme Portaceli i les interpretacions […]

1 desembre 2023

10 espectacles que ho petaran a la nova temporada

Molts teatres de la ciutat ja han començat a mostrar el que seran les seves apostes pel proper curs teatral. Hi haurà molts èxits que tornen pel aclamació popular com […]

21 juliol 2023