ENTREVISTA

Blanca Portillo: “Necessitem fer net amb el passat per poder mirar endavant amb serenitat”

L’actriu madrilenya protagonitza 'La madre de Frankestein', que es pot veure fins al 30 de desembre al Teatre Nacional de Catalunya

Oriol Puig Serradesanferm

La novel·la La madre de Frankenstein d’Almudena Grandes ressona en un muntatge de quatre hores al Teatre Nacional de Catalunya gràcies a la direcció de Carme Portaceli i les interpretacions principals de Blanca Portillo i Pablo Derqui. L’actriu madrilenya encarna el paper d’Aurora Rodríguez Carballeira, una parricida paranoica, intel·ligentíssima, malalta. Des del manicomi de dones de Ciempozuelos, l’obra ens transporta a una Espanya grisa i silenciosa, la dels anys cinquanta, on van proliferar barrots invisibles i una misèria més enllà del material, punyent i insondable.

Teatre Barcelona: S’ha retrobat amb Carme Portaceli després de Mrs. Dalloway de Virginia Woolf. Portaceli és una mestra especialitzada en les adaptacions teatrals de grans relats narratius.

Blanca Portillo: Tornar a treballar amb la Carme ha estat un luxe, una alegria. Ens entenem, ens estimem, ens respectem i tenim moltíssimes coses en comú. I en aquest cas, abraçar un text basat en la novel·la d’Almu és molt especial. Totes dues l’estimem i l’admirem molt.

Tant de bo Almudena la pogués veure, no?

Estem segures que li agradaria moltíssim, hem estat fidels a la novel·la.

Recorda el primer que va llegir d’Almudena Grandes?

Va ser Atlas de la geografía humana.

D’entre totes les seves novel·les, per què La madre de Frankenstein?

La novel·la em va deixar atònita! Ho vaig compartir a les xarxes socials i poc després ens vam conèixer personalment.

Pablo Derqui i Blanca Portillo a ‘La madre de Frankenstein’

La madre de Frankenstein és un homenatge a totes aquelles dones que no van poder gaudir els aires de llibertat de la Segona República i els anys de democràcia?

És un homenatge en la mesura que explica el que els va passar. Els anys cinquanta, que curiosament tenen tan bona premsa, semblen anys pacífics, però en realitat van ser anys silenciosos, d’un país terroritzat, de gent que no s’atrevia a parlar, perquè aquella va ser la collita del terror. El resultat dels anys del terror, als anys quaranta, va ser el silenci dels anys cinquanta. Era una societat molt asfixiant, perquè la unió de l’Església catòlica i l’estat franquista va donar com a resultat un país en el qual tot era pecat i tots els pecats eren delicte.

Com descriuria Aurora Rodríguez Carballeira, el seu personatge?

Aurora Rodríguez Carballeira va ser un personatge ple de llums i ombres, plena de detalls que fascinen i espanten. És una superdotada, però té problemes mentals… És un món tan atractiu com un forat negre… No és només l’assassina de la seva filla, és algú amb la mirada posada en el futur, convençuda que té una missió al món, que el destí de la humanitat està a les seves mans. Pensa que la seva filla és el projecte de vida i, com que pensa que li ha sortit malament, la mata.

La madre de Frankenstein és un viatge al nostre passat i les terribles seqüeles que ens ha deixat”

Eren anys en què es defensava la teoria de l’eugenèsia, la teoria segons la qual es podien manipular les criatures per accedir a una millora de l’espècie humana.

Aurora va buscar els gens adequats per concebre una filla perfecta. Als 17 anys Hildegart Rodríguez ja destacava pel seu talent. Va acabar assolint un paper important dins del PSOE i diferents moviments d’esquerres, intercanviava correspondència amb personalitats europees com H.G. Wells i lluitava per l’alliberament sexual. Hildegart va arribar a ser una intel·lectual brillant durant la República i l’advocada més jove d’Espanya, però va voler ser lliure i la mare la va matar a sang freda.

Aurora és com una espècie de perversió de la dona empoderada.

Pensa que no la vol ningú, que tothom la persegueix. Es tanca en ella mateixa, no vol parlar amb els metges i sent ni més ni menys que la persegueixen les potències internacionals. Troba en Germán, el jove psiquiatre, una mica de comprensió i afecte.

Segons Carme Portaceli, “aquesta obra és el retrat d’un país als anys cinquanta en què les diferències socials i ideològiques són el que determinen les relacions humanes i on la societat és molt cruel”.

Hi estic completament d’acord. La madre de Frankenstein és un viatge al nostre passat i les terribles seqüeles que ens ha deixat. Necessitem fer net amb el passat per poder mirar endavant amb serenitat.

A escena gairebé no hi ha res, és un manicomi i el petit món de la senyora Aurora.

Un manicomi com a metàfora d’un país amb restriccions de tota mena i amb manca d’empatia. Almudena parla del nostre país, d’on venim, de les nostres arrels, maneres de pensar, tot ens interpel·la directament. Una clausura, amb uns que manen i altres que obeeixen perquè tenen por i no poden escapar-se.

Ara vivim en un manicomi a cel obert i no ens n’adonem?

No podem córrer aquest risc. Si fóssim més empàtics i miréssim més cap a fora, més enllà de nosaltres mateixos, viuríem en una societat més bonica i menys acomplexada. 

Més informació, imatges i entrades:

Escrit per
Oriol Puig Serradesanferm TWITTER

Periodista cultural

Articles relacionats
Judit Martín: “M’encanta no tenir límit”

Judit Martín: “M’encanta no tenir límit”

Judit Martín és d’aquelles persones que no falla. Sigui quina sigui la seva proposta, l’encertarà, perquè gaudeix dalt de l’escenari i això, per ella, és l’èxit més gran. Ara, juntament […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!