La Familia Addams

LA FAMILIA ADDAMS, el musical, estrenat a  Broadway el 2010, està basada en el llibret de Marshall Brickmann i Rick Elice i la música d’Andrew Lippa, i ha estat adaptada als nostres escenaris per Esteve Ferrer i Silvia Montesinos, després d’obtenir els drets de la versió de gira del musical. L'argument està basat en els personatges creats per Charles Addams en 1938 en una tira còmica pel diari The New Yorker.

No podem deixar de comentar que aquesta producció va ser estrenada a Madrid i Esteve Ferrer i Silvia Montesinos han introduït en el text referències locals madrilenyes que grinyolen una mica davant el públic català. Referències al "cocido madrileño", als polítics d'allà, i als toros; és cert que també fa referència al Brexit o a les xarxes socials per no fan cap referència a casa nostra. Malgrat que en el repartiment hi han forces actors catalans, en general a la producció es respira una manera de fer molt "castiza" que s'allunya força de la manera de fer Teatre a Catalunya i que a nosaltres no ens acaba d'agradar.

Però d'això érem conscients abans de comprar les entrades .... i és que de fet la raó principal per anar a veure aquesta producció era per veure treballar al nostre amic Frank Capdet.

A banda d'aquest comentari hem de reconèixer que la producció ens ha agradat força. Una gran escenografia de Felype De Lima, que abasta més enllà de l'escenari, una magnífica il·luminació de Juanjo Llorens i el disseny de vestuari i maquillatge d'Aarón Domínguez i Olaya Brandón, respectivament, complementen a la perfecció tota la posada en escena de l'espectacle. Una proposta a la que s'ha dotat de més elements d'humor i romanticisme que a la versió que recordàvem.

Un musical que compta damunt l’escenari amb un magnífic repartiment, amb coreografia de Montse Colomé, i “sota l’escenari” amb tres músics, Oriol Pujol, Salvador Sau i Daniel Peña,  dirigits per Adrià Aguilera que interpreten la música en directe.

Mièrcoles, una extraordinaria Lydia Fairen, és la protagonista absoluta de la història que aconsegueix la complicitat del seu pare Gómez (Xavi Mira) i del seu tiet Fétido (Frank Capdet) en el seu nuviatge.

La seva mare Morticia (Carme Conesa), la seva àvia (Meritxell Duro) el seu germà Pugsley (Alejandro Mesa), el majordom Lurch (Javier Canales) i tota la “troupe” d’ancestres completen una família especial que convida a sopar a una família “normal” que conformen Lucas (Fabio Arrante), i els seus pares Mal (Andrés Navarro) i Alice (Eva Mª Cortes).

Hi ha moments musicals molt encertats, magnífiques veus de Lydia Fairèn, Xavi Mira i Meritxell Duro,  i altres moments que potser no quallen tant, però que en conjunt ens ofereixen una bona i entretinguda producció, que ha fet aplaudir amb ganes a tot l'auditori.

Destacaríem l'escena de l'enamorament de Fètido (Frank Capdet) i la lluna (Letizia Pasqualone) o la de la conversa entre pare i filla quan el primer enyora el temps de la infantesa, un temps que no tornarà.

En resum, una producció amb la que hem gaudit més del què a priori esperàvem, d'una gran qualitat tècnica i artística i que ha fet vibrar un públic que no ha parat de menjar crispetes i comentar les escenes durant els 140 minuts de durada.

Això si, avui no hem escoltat cap mòbil.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Fa més de mig segle que els Addams van arribar a la televisió tot basant-se en unes tires còmiques que es publicaven en un diari novaiorquès. El seu èxit va ser tal que es van convertir en una icona de la ficció televisiva, retornant als anys 90 amb tres pel·lícules que els van portar novament a la fama carregats del seu característic humor negre. Tot i que ja fa gairebé una dècada que es va estrenar el musical a Broadway, ara podem gaudir de la seva adaptació sobre els nostres escenaris a través d'una posada en escena digna de les grans produccions del gènere que abunden a l'altra banda de l'oceà. Cal dir, però, que l'adaptació que s'ha fet juga en part en contra del referent icònic d'aquesta familia tan peculiar, ja que s'ha prioritzat l'element més comercial dels musicals i alhora s'han desdibuixat una mica els personatges i el seu vessant purament negre. En aquest sentit, la història esdevé més ensucrada i l'humor negre queda relegat a un espai molt més secundari, adquirint tot plegat un to força allunyat del que d'entrada ens pensem trobar. Segurament, ha mancat risc a l'hora d'apostar en l'essència de la ficció original, però per ser justos i si ens oblidem d'això, com a creació independent tenim una història que funciona relativament bé i sobretot tenim una bona partitura d'Andrew Lippa, de qui vam poder veure i escoltar fa alguns anys l'excel·lent The wild party. No obstant, considero que en ocasions l'humor no acaba de trobar un to adequat que estigui en consonància amb el conjunt de la proposta, tot i que quan ho fa l'obra esdevé divertida.

Un cop dit això, podem afirmar que la producció està farcida d'elements positius, com una escenografia i una il·luminació excel·lents que recreen amb encert diferents parts de la mansió, així com una boca d'escenari que esdevé una meravella. D'altra banda, resulta molt encertat la utilització del grup de "morts", els quals omplen l'escena i esdevenen un recurs coreogràfic molt efectiu, com també ho resulta tota la posada en escena. A més, el disseny de vestuari i el maquillatge esdevenen també punts forts de la proposta, així com les grans interpretacions de Xavi Mira i Lydia Fairén, la qual magnifica per si sola el musical. Així doncs, ens trobem amb una bona producció farcida de grans mitjans tècnics i artístics que ens apropen aquest tipus de muntatge a la nostra cartellera, tot presentant una proposta més ensucrada que la familia original, però adquirint un bon nivell encara que s'hagi enfocat de forma diferent.

Fer un musical sobre un univers i uns personatges que ja han tingut adaptacions cinematogràfiques i televisives té l’avantatge de comptar, prèviament, amb la simpatia de gran part dels espectadors. El perill, en aquest cas, és no tenir l’habilitat d’oferir allò que el públic espera. En aquest sentit, La familia Addams és un bon entreteniment, divertit, macabre, ben executat i amb acudits per a tots els gustos. Com espectador, et dóna el que has anat a buscar però, al mateix temps, es reserva espais per la sorpresa. L’ambientació del teatre juga molt a favor de generar l’atmosfera adequada per fer passar una bona estona amb els seus gags d’humor negre (més o menys) aptes per tots els públics. Les cançons del muntatge són prou engrescadores i el disseny d’il·luminació i vestuari molt acurats i ben resolts. També el repartiment s’entrega a la causa amb una energia vibrant dels quals destaca enormement l’actriu Lydia Fairen en el paper de Miércoles. Potser, com a moltes grans propostes, hi ha alguns números que agradaran més que d’altres i potser la història resulta senzilla per dues hores de durada. En qualsevol cas, la direcció de l’espectacle ha captat molt bé el ritme i dinamisme que l’espectacle necessita i l’esperit festiu que farà a l’espectador sortir satisfet de la funció.

La veritat, no sabia ben bé que em trobaria a aquest musical. És fàcil que les referències als Addams es confonguin amb els Munsters. La família Addams són els gens ingenus, un pèl sinistres, rebels, encantats de ser diferents dels avorrits "normals". Una família a qui allò tètric els sembla alegre, els seus millors somnis són els malsons... i ara s'enfronten a un de ben real: la protagonista, Miércoles, la fosca filla sinistra, intel·ligent, flagell del seu germà, altiva, desdenyosa del més mínim indici de romanticisme... va i s'enamora d'un noi normal, d'una avorrida família típica, dels de jersei a les espatlles i mare amb collaret de perles, seguidors de les normes. Les contradiccions, malentesos i mons tan oposats estan servits per provocar situacions còmiques -no tantes- i, si es vol, reflexionar una miqueta sobre acceptar la diferència (vaja, sona una mica a la Jaula de las Locas). Perquè, clar, al final, qui eren els monstres? Els que vivien la seva vida amb alegria i sense fer mal a ningú -només algun ensurt- o els normals que amaguen secrets i fan servir màscares?

Òbviament, els personatges són exagerats, grotescos potser però sensibles, i aquí està el quid: al cap i a la fi, són humans i per això ens guanyen ràpid.

Interpretacions correctes, destacant, com sempre, Lydia Fayrén (Los Miserables), amb una veu de les que atrapen i Xavi Mira com el seductor, i seduït, Gómez. Música en directe (tot i que no veiem la banda), en algun moment puntual massa tova per ser els Addams (música d'Andrew Lippa, creador de la tan nyonya com emocionant John & Jen) i coreografies originals. Vestuari i maquillatge fidel a l’original.

El menys millor: el tractament "blanc" dels personatges, lluny de la foscor original i una trama que s'esgota ràpid.

El millor: tot i que força menys del que esperava, hi ha humor, blanc, verd (si, em va sorprendre) i una miqueta del negre, no està especialment dirigit al públic infantil i la famosa sintonia amb l'inconfusible espetegar de dits és contagiosa.

En resum, si ets molt, molt fan de la saga doncs el pots trobar distorsionat i edulcorat - la possible psicopatia de Miércoles aquí és més aviat un posat de rebel gòtica adolescent-. Per a la resta, una història d'amor en una família rareta que provoca somriures. Una bona estona, sense excessos.

“The Addams Family” (La familia Addams) és un musical inspirat en les vinyetes homònimes del dibuixant publicitari Charles Addams, famós per les seves caricatures d’humor negre, en les que de manera irònica i molt sarcàstica, i mitjançant els personatges d’una família peculiarment excèntrica i d’aparença sinistra, parodiava el comportament, la moral i les bones costums de la societat nord americana dels anys 50.

De “La família Addams” se n’han fet un munt d’adaptacions: sèries televisives com la sèrie  “The Addams Family” (1960), o "Los Nuevos Locos Addams” (1998). Sèries de dibuixos animats com "The Addams Family" dels estudis Hanna-Barbera en el 1973, o els que es van estrenar el 1992. Van arribar al cinema  amb la triologia "The Addams Family” (1991), "The Addams Family Values" (1993) i  “The Addams Family Reunion" (1998). És en el 2009 quan s’estrena per primer cop en forma de musical dalt dels escenaris del Ford Center for the Performing Arts Oriental Theatre de Chicago, però és en el 2010,en el Lunt-Fontanne Theatre de Broadway, quan es converteix en un musical de gran èxit.

La versió que podeu veure aquests dies al Teatre Coliseum de Barcelona, es va estrenar al Teatro Calderón de Madrid, ara fa just un any.

El musical de “La familia Addams” es basa en el llibret de Marshall Brickman i Rick Elice i música d’Andrew Lippa. La partitura d’Andrew Lippa juga amb un ventall molt ampli de gèneres musicals, com el flamenc, la música de vodevil, algunes balades que ens recorden a molts dels musicals d’Stephen Sondheim, temes en forma de jazz i swing, revista musical, òpera i sarsuela.

Fascinada per aquesta peculiar família, no em volia perdre aquest musical. Malauradament el resultat no ha estat el que m’esperava, tot i que hi ha moltíssimes coses positives que mereixen ser reconegudes.

Per començar m’agradaria felicitar a l’equip de producció, perquè des del meu parer, és el millor de tot aquest muntatge: l’escenografia i vestuari de Felype De Lyma, l’acurada il·luminació de Juanjo Llorens, i la magnífica caracterització dels actors, obra de l’Olaya Brandón i l’Aarón Domínguez.

He trobat que alguns dels gags, del que n’està farcit aquest musical, són anginosos i realment divertits, però n'hi ha d’altres que se'ls podien haver estalviat.

Pel que fa a les interpretacions, penso que no tots estan al mateix nivell, és a dir, hi ha actors que canten meravellosament però els hi falta credibilitat interpretativa, i d’altres són molt bons interpretant però a nivell vocal tenen algunes mancances. De totes maneres seria molt injust no felicitar a Javier Canales per la seva  interpretació en el paper de Lurch, a Lydia Fairén (Miercoles) i a Meritxell Duro (abuela).

 

El musical de “La familia Addams” és un espectacle còmic i musical,que entreté i diverteix. Un espectacle adreçat a tots els públics, grans i petits, amants i seguidors d’aquest gènere , i  especialment per a fans i seguidors d’aquesta peculiar família; una família que van sorgir com una sàtira a la moral i a les bones costums de la societat nord americana dels anys 60, i que quasi vint anys després ens segueixen fascinant.

Potser la seva immortalitat n’és la clau.

D’històries de la família Addams n’hem vistes moltes, especialment a les pel·lícules que tenim tots a la memòria.

El musical que es pot veure a Barcelona ha escollit el llibret de Marshall Brickman i Rick Elice, sobre l’enamorament de la Miércoles d’un noi “normal”. El problema no és la situació amorosa de la filla gran dels Addams, el conflicte arriba quan s’organitza un sopar a casa seva perquè l’enamorat i la seva família coneguin als protagonistes d’aquest musical. Ja s’albiren els problemes d’una hora lluny, però la Miércoles tindrà en el seu tiet Fétido i el seu pare uns aliats molt especials. Morticia, per la seva banda, no ho portarà tan bé.

Aquest musical està executat d’una manera excel·lent, la coreografia, el vestuari i les veus estan cuidats i treballats al mil·límetre. La coordinació i l’harmonia de moviments i veus són d’envejar per molts musicals.

Divertida i entretinguda, però que queda fluixa en el seu conjunt, especialment en la segona part. Li falta mala llet i li sobra romanticisme. De la mateixa manera, li sobre alguns números musicals que allarguen innecessàriament la trama, no aportant res rellevant a la història.

El personatge de la Miércoles és l’autèntic protagonista d’aquesta obra, no només per la història sinó perquè l’actuació de Lydia Fairén i la seva capacitat vocal deixa en segon pla a la resta del repartiment des de l’inici de la representació. Tot i això, cal destacar també a Xavi Mira (Gómez) que dota de matisos al seu personatge tant com el text li permet, i a Meritxell Duro en el paper de l’àvia, que, amb a seva agudesa dialèctica, és l’origen de la majoria dels riures que desperta aquest text.

Música, bones veus i més d’un moment hilarant faran que aquesta obra, que té un durada una mica massa extensa, faci passar una bona estona a l’espectador i somrigui. Un espectacle apte per a tota la família, que sortirà amb bones sensacions i cantant, irremeiablement, la sintonia de la filmografia que va fer famosa a aquesta família.

Des de 1964 a 1966 dues de les famílies més macabres i divertides, els Munsters i els Addams, van coincidir i rivalitzar a la televisió d'Estats Units. Els primers s'han quedat en el record o en la nostàlgia, però els segons han tingut una llarga vida, que va des de les versions animades que va fer Hanna-Barbera fins als especials televisius, les tres pel·lícules dels anys noranta, el remake titulat The new Addams Family i també el musical que ara ens ocupa. La seva visió gamberra de les pel·lícules de monstres i l'estètica gòtica barrejada amb personatges típics de la sitcom més clàssica van aconseguir quedar gravades en la memòria col·lectiva, juntament amb una banda sonora que va esdevenir icònica i que també sona diverses vegades en la seva versió de Broadway.

Un dels èxits del musical és la recreació dels personatges i l'acurada ambientació escenogràfica, que ja des de l'entrada al teatre et posa en situació i et retorna a l'univers dels Addams. Les cançons, tot i que no tenen una continuïtat massa clara ni acaben de donar al musical una identitat homogènia, són agraïdes i funcionen bé individualment. Els actors, en especial Xavi Mira i Lydia Fairén (Carme Conesa no estava en la funció que jo vaig veure), aconsegueixen grans moments i canten els seus temes amb solvència. Ara bé, malgrat tots aquests encerts, el musical queda encotillat per un argument massa pla i per l'absència de sorpreses... i d'una mica més de mala llet. En la meva opinió, es descobreixen massa aviat totes les cartes i la trama s'enquista en una història de curt recorregut, que es farceix amb moltes cançons i molts moment musicals que no fan avançar res. Per tant, crec que és un espectacle que potser no satisfarà prou als amants del gènere però que triomfarà entre el públic que busca un entreteniment ben executat i ben produït.

La pregunta inicial podria ser crucial per veure si et pot agradar l'obra o no. I depenent d'aixó, la visió que tens al final de l'obra et pot arribar a influir.

Amb la Familia Addams em passa el mateix que amb Star Teck o Star Wars. Hi ha una divisió entre les dues grans families dels 60. Ets de la Familia Addams (The Addams Family) o de la Familia Monster (The Munsters)?

“La familia Addams” és idònia pels amants de les pel·lícules que vam veure fa unes dècades. És un estil semblant i segons com mirem amb una estructura i història semblant. Això si, amb una perdúa important del seu encant inicial (al menys per a mi).

Vaig anar i la gent va sortir encantada, va gaudir sense cap mena de dubte de l’obra i de tot el muntatge, però per a mi em va quedar a mig gas per diferents motius. L’obra comença molt bé, amb una introducció de tots els membres de la família i dels fantasmes que veurem durant la resta de la funció i del motiu pel qual els veurem en les dues hores de funció. Però un cop tenim presentada la família i la història inicial, va perdent de mica en mica i per moments desconnectes de la funció, es fa una mica monòtona i tens ganes que finalitzi

En la part musical, tret d’un parell de cançons que t’enganxen (i la famosa cançó inicial) la resta s'obliden facilment. Tot i que tots els actors canten estupendament (la veritat no vaig tenir l’oportunitat de veure la funció amb Carme Conesa). Però en els números musicals arriba un moment que no t’atrapa al veure que tot l’escenari està plè de gent. Sembla que tinguin la necessitat d’omplir l’escenari amb tots els ballarins quedant atapaït de tanta gent i segons quin número musical una mica dispers. Hauria moments que haguès agraït que els fantasmes (els ballarins) apareixesin de tant en tant, però sense la necessitat d’estar sempre a escena.

Aquesta obra té una part important guanyada gràcies a les pel·lícules i a la fama que ha guanyat amb el boca-orella. Tot i que personalment, a mi no em va atrapar no vol dir que no us agradi. A veure que us ha semblat a vosaltres, la resta de tota l'opinió la tinc al següent enllaç