Comprar entrades per a La dansa de la venjança

Laia Marull i Pablo Derqui donen vida a la Clàudia i en Roger, els dos personatges d’aquest magnífic thriller psicològic i emocional escrit per Jordi Casanovas, i que dirigeix Pere Riera.

La Claudia en Roger porten casats molts anys. Els conflictes de parella han destruït tot l’amor que quedava entre ells i decideixen separar-se de mutu acord. La qüestió és, que si no hi hagués hagut un fill aquí s’hagués acabat tot. Però hi ha un fill, un nen menor d’edat que s’han de repartir la custòdia. S’ha de pactar.

Jordi Casanovas s’endinsa en la part més fosca dels conflictes de parella, aquella on l’amor s’acaba i comença la guerra. Una batalla en la que moltes vegades s’utilitzen als fills per fer-se mal entre ells mateixos. Malauradament en coneixem molts de casos d’aquests, ja sigui per els medis informatius o perquè dins del nostre entorn ens hi hem trobat.

L’enemic pot ser un home de lletres, civilitzat, de prestigi social. Una dona enamorada pot perdre el cap, esdevenir desconfiada, vulnerable. La Claudia i en Roger tenien un pacte. Però aquest pacte es trenca i comença el mal son. Comencen a caure les caretes...comença la dansa, una dansa de retrets i de venjança. És la guerra, i en la guerra , igual que en l’amor, tot si val...I fins aquí puc explicar!!!

NO US LA PERDEU!!!, jo hi vaig entrar des del primer moment. Vaig estar tota l’estona  imaginant-me un munt d’històries possibles. La tensió es manté durant tot la funció, fins al final. Un final del tot sorprenent i inesperat.

I que us haig de dir de les interpretacions, en Derqui i la Marull estan extraordinaris !!!

I que us haig de dir del text és impressionant. Jo ja tinc el llibre demanat . Em moro de ganes de llegir-lo.

I que us haig de dir de la direcció, fantàtica !!!

Ja ho veieu, estic entussiasmada!!!

Si sou dels que us agrada els thrillers no us la podeu perdre!!!

Una parella. Una dona. Un home. Un fill. Una relació acabada. La parella es troba contenta d’haver arreglat bé la separació. A partir d’aquest moment van sorgint les paraules en forma de records, de retrets, de ràbies, de culpes, d’odis que s’han anat teixint al llarg de la seva vida en comú i que no s’havien dit mai.

Podria ser una història que ens resulta familiar. Ell, triomfador que valora molt la seva vida professional i intenta trencar els lligams que l’impedeixen aconseguir més èxits. Ella, espantada, sotmesa, que vol tenir un fill i el té però se sent sola i s’allunya encara més de l’home que estima. Aquest podria ser el resum d’aquesta impactant obra de Jordi Casanovas i molt ben dirigida per Pere Riera. Fins aquí podria ser una història fins i tot vulgar però en aquesta obra no hi ha res de vulgaritat, ni la trama, ni la forma d’expressar-se, ni la complexitat de la relació, ni la manera de viure la mateixa situació. L’espectador se sent atrapat en una discussió sens fi en la que es van descobrint els fets i misteris d’una relació. El relat continuat de mentides, d’enganys i de venjances els va allunyant cada cop més, els empresona i destrueix. És una obra amb un ritme ràpid, trepidant, amb uns llargs silencis que augmenten encara més la força dramàtica. L’obra atrapa en sí mateixa sense que se’ns endugui cap dels dos personatges al seu terreny. Tots dos són vulnerables, tots dos inspiren simpatia i commiseració.

Casanovas ha sabut presentar-la sense maniqueismes, ni eufemismes, ni metàfores. És una discussió equilibrada que no et permet prendre partit ni tan sols a favor del representant del teu gènere. Al sortir vaig sentir una senyora que deia: “és que ella també, déu n’hi do!!” Crec que li sabia greu que no li haguessin permès posar-se de la banda femenina.

Pablo Derqui i Laia Marull són un bon reclam i amb raó. Sobrepassen totes les expectatives que teníem posades en ells. Aconsegueixen cada un per separat i els dos a l’hora una meravellosa interpretació embolcallats d’una escenografia senzilla però real en la que es poden repenjar contínuament per fer l’obra més dinàmica, si això fos possible.

El públic emocionat aplaudia dempeus.

 

Vaig sortir bastant fascinada d'aquesta funció, a la qual m'hi vaig acostar gràcies als potents noms que li donen vida, encara que això no sempre és garantia d'èxit. Un matrimoni en procés de separació dóna peu a moltes possibles històries de les quals els dramaturgs podrien escriure infinites versions, però Jordi Casanovas planta a l'escenari un text dur, sí, amb la intenció de no deixar-te indiferent, i ho aconsegueix. La dansa de la venjança és un duel de paraula entre dos actors que juguen a destruir-se mútuament, no hi ha guanyadors, ni culpables, només vençuts.

Un text molt atractiu i que permet al Pablo Derqui lluir la seva ja característica capacitat d'atrapar a l'espectador amb la seva força, i, no cal dir-ho, gaudir també d'una enorme Laia Marull.

Aneu-hi, perquè la regirada d'estómac que planteja Casanovas al desenllaç, és imprescindible.

Recomanació publicada també a Magui a Grito Pelao

 

 

“Què és millor, viure amb una persona depressiva o amb una de tòxica?” Aquesta és una de les sentències que en Roger (Pablo Derqui) proclama durant la dansa dialèctica d’aquesta producció.

Dues persones amb un fill, divorciades, es retroben quan ella va a recollir les últimes coses que li queden a la casa en comú. Ella, la Clàudia (Laia Marull), esperava que ell no hi fos, però com a bon estratega, en Roger s’ha organitzat per ser-hi. El que en principi sembla una conversa cordial, entre dos divorciats que volen el millor pel seu fill, acaba sent, molt aviat, una batalla de retrets, insults, males paraules i violència. Els mots escollits acuradament per un i altre busquen el punt més feble, el lloc precís de la vulnerabilitat de l’altre, per fer-se mal, tant com sigui possible. L’objectiu és desequilibrar i fer caure a l’adversari.

La posada en escena és clàssica, una estança de la casa, un lloc familiar pels dos, però que s’ha convertit en un paratge hostil. La música és una gran aliada en aquesta producció. Significa moltes coses pels personatges, evoquen a la parella moments i records dolorosos.

Pablo Derqui i Laia Marull donen vida als dos ballarins d’aquesta dansa. Ell ja ens té acostumats a afrontar papers obscurs i dramàtics. En aquesta ocasió, la realitat del personatge evoluciona a partir d’una contenció dels seus sentiments cap a una explosió de rancúnia i maldat transformada en paraules feridores i moments violents. Un personatge que, segur d’ell mateix al principi, es va desfent amb el pas de la trama. En la mesura que es va transformant, la contenció desapareix per deixar pas a la brutalitat que, si en un principi només és verbal, acaba transformant-se en gestos i actituds corporals. Un treball evolutiu que Derqui va desgranant a poc a poc amb la mestratge que el caracteritza.

Marull, molt avesada als papers de víctima, comença com a tal a l’inici del text, apocada, diminuta, fràgil. A mesura que el personatge evoluciona, trenca aquest posat i descobreix una cara desconeguda de l’actriu que no estem gaire acostumats a veure, forta, atrevida i sense por a defensar-se.

La batalla, la dansa, entre els dos personatges resulta incòmoda als ulls dels espectadors moltes vegades i, de fet, aquesta és la voluntat de l’obra, provocar una reflexió de qui som, com ens comportem i, sobretot, com utilitzem les paraules.

La dansa de la venjança és una d’aquelles obres de teatre que, des del plantejament inicial, tracta d’incomodar al públic mostrant els aspectes més foscos, durs i tristos de la societat. En el cas de l’obra satisfactòriament dirigida per Pere Riera, en base a un text del ja consolidat Jordi Casanovas, el públic assisteix a una emulació d’aquells problemes que es desprenen d’una relació tòxica, d’un divorci basat en la incomprensió i les represes.

La immersió del públic és afavorida per la contemporaneïtat del text, que provoca que l’espectador pugui veure rutines, comentaris o actituds que no són fictícies, que pot haver presenciat fàcilment a la seva vida. A més, la disposició de l’escenari (central, rodejat de públic per ambdues bandes) també provoca en l’espectador una sensació de participació en forma de testimoni. El públic com a testimoni d’allò tòxic, d’allò dolorós, a la ficció i a una realitat a la qual fàcilment transporta el text.

La posada en escena, estàtica (potser massa), presenta el sobri interior d’una habitació d’una casa a la qual es troben la parella divorciada que interpreten la Laia Marull i el Pablo Derqui. Amb aquests ingredients, la representació es mostra autosuficient per transformar una trobada inicialment tensa (degut al divorci) en una escena dolorosa, tràgica, que mostra els límits de l’amor dolorós, que fereix la parella i tots aquells que l’envolten (el seu fill, els amics que tracten d’avisar d’allò anormal dins una relació...).

L’actuació de l’elenc es destacable, ja que desprèn una passió, un dolor i una energia sobrecollidora que fa que el públic empatitzi amb el desenvolupament dels esdeveniments i amb el desenllaç dels mateixos. A la vegada, la direcció és eficaç, ja que recursos escenogràfics, objectes, etc. s’integren de manera encertada per augmentar el component dramàtic de l’obra fins arribar al clímax. Tot i això, l’evolució de l’acció és una mica lenta, dilatada. És cert que passar d’una trobada irrellevant a una discussió tan apassionada com la que acaba representant l’obra no es pot donar en un tres i no res; però en aquest cas hi ha moments en els que l’evolució dramàtica es fa una mica lenta.

La dansa de la venjança és una tragèdia que esgarrifa el públic per la quotidianitat de les seves escenes, dels seus diàlegs, dels retrets i comentaris que s’escolten a diari a la societat en la que viu. El públic, per tant, assisteix a una representació en la que es criden i denuncien unes actituds i realitats que li resulten doloroses i molt incòmodes degut a la seva veracitat. El públic presencia la realitat de l’amor tòxic, de la venjança sentimental: es tracta d’una obra amb mínimes errades però amb uns encerts molt clars i destacables.

Ho podem dir clarament ja a aquestes alçades. El teatre només és interessant quan incomoda, quan inocula l'ombra del dubte en l'espectador, sobre la seva identitat, les seves certeses. A La Villarroel aquests dies Pere Riera ha muntat un escenari amb públic a banda i banda, que suscita la dimensió voyeur de l'espectador i el converteix en testimoni d'una representació de la part més fosca de les relacions de parella.

El text de Casanovas és un exercici d'equilibrisme per a mantenir la tensió entre allò que els persontages diuen i allò que decideixen no dir. Els moments en què Derqui i Marull troben el to, la intensitat és enorme, i el malestar en l'espectador toca sostre. S'imposa en algun moment, també, la impressió que Casanovas tira pel camí del mig i deixa sense falcar elements importants de la història. Es fa difícil d'entendre que la decisió que pren la Clàudia sigui improvisada i planteja problemes de versemblança. Són brillants, en canvi, els mecanismes interns del text que ens faran ballar el cap sobre qui domina la situació i quines són les circumstàncies que ens han dut a aquest present. Casanovas defuig el discurs unívoc i una possible intenció maniqueista de la història.

Pere Riera du a terme una posada en escena naturalista que posa l'èmfasi a aconseguir que els moviments dels protagonistes siguin fluïds i inconscients per a conformar una història ben definida per al públic.

Grans interpretacions de Pablo Derqui i Laia Marull que es mouen com peix a l'aigua en una posada en escena gairebé cireografiada en que l'ocupació dels espais és fonamental per a entendre l'equilibri de poder que es posa en joc.

Una pregunta gravita a al larg de tota la representació: què hi ha anat a fer ell a casa aquella tarda. Sembla clar que ha anat a restaurar la seva integritat moral, i la pregunta més interessant potser és què ha anat a fer-hi ella.

 

Què succeeix quan una violència psicològica difícil de reconèixer a primera vista s'estableix en una relació de parella? Sota aquesta premissa Jordi Casanovas posa sobre l'escenari l'abús verbal latent en les relacions humanes, una violència aparentment invisible però tan destructiva com qualsevol altra.

Assistim a la dissecció d'una parella en les albors de la seva relació, interpretats per Pablo Derqui i Laia Marull. A mesura que avança l'obra anem descobrint la seva història mentre lluiten pel seu bé més preuat, el seu fill. Ell és un egòlatra carismàtic que gràcies al domini de les paraules és capaç de camuflar la seva ràbia i violència en un discurs aparentment racional i compassiu. Ella, o més aviat el que queda d'ella, és el resultat de la subtil i sistemàtica violència a la qual ha estat sotmesa durant anys. A través d'uns diàlegs carregats de fúria disfressada entenem aquesta relació de poder.

L'obra en general té una progressió ascendent i un final propi d'una tragèdia grega, com no podia ser d'una altra manera. El final es compon de tres forts cops d'efecte (crisi, clímax i resolució) que succeeixen a un ritme vertiginós i desmantellen tota la història. A més, el director Pere Riera fa servir efectes sonors per a tintar l'obra amb un cert aire de thriller psicològic i remarcar els cops d'efecte. Molts diran que el final és excessivament efectista, però, sincerament és un final que funciona. L'autor demostra el seu domini de l'escriptura dramàtica i aconsegueix mantenir a l'espectador clavat en la seva butaca durant tot el desenllaç.

Ja ha quedat demostrat altres vegades que Jordi Casanovas és tot un expert a l’hora de posar en pràctica els mecanismes de la dramatúrgia clàssica, això sí, amb mirada contemporània. La dansa de la venjança planteja l’enfrontament de dos personatges en un únic acte i un sol espai, amb un esperit que podríem emparentar fàcilment amb David Mamet. La proposta explica la història d’una parella recentment separada que discutirà per qüestions relacionades amb la custòdia del seu fill menor d’edat. A partir d’aquest conflicte, Casanovas desenvolupa un fosc drama amorós i familiar a través d’un joc de mentides, mitges veritats i falses aparences que funciona millor com a thriller que com a tragèdia. Sense arribar a fer mai trampes del tot, el text, però, abusa una mica de buscar la sorpresa en l’espectador a través de secrets desvetllats i altres revelacions que fan trontollar la coherència de la narració en alguns aspectes. Afortunadament, la interpretació de Pablo Derqui i Laia Marull és esplèndida, entregada i aconsegueixen moments esfereïdors. La construcció psicològica de tots dos protagonistes és minuciosa i complexa, i descriu molt bé l’actitud de l’home maltractador, malgrat que la utilització dels problemes mentals de la dona desvirtuen una mica l’encertat punt de partida inicial en favor del trencaclosques. En qualsevol cas, es tracta d’un muntatge amb molta força, gràcies, en gran part, a la ferma direcció que Pere Riera, que, tot i recolzar-se sovint en efectes sonors, sap com mantenir l’atenció de l’espectador en tot moment.

Posar en escena una història en temps real on l’acció es centra, en quasi tot l’espectacle, en la paraula, és tot un repte. La clau que això funcioni a la perfecció, i que atrapi a l’espectador allunyant-lo de mirar el rellotge o de moure's de la seva cadira, és la gran qualitat del text, dels seus actors i de la seva direcció.

Ens trobem segurament amb un dels grans texts de Jordi Casanovas. Un diàleg, de 80 minuts, que desgrana, a poc a poc, les misèries que amaga una parella recentment separada. Pere Riera proposa un ritme controladíssim, accions i emocions contingudes que inquieten a l’espectador fins arribar a un gran esclat final.

Laia Marull i Pablo Derqui són capaços de crear, amb la seva tècnica i virtuosisme, un ambient íntim, que ens incomoda i ens fa pensar que som uns autèntics intrusos en la vida dels altres.

Marull té aquesta sorprenent capacitat de mostrar la debilitat de forma llargament sostinguda, i generar girs d’enorme fortalesa. La versatilitat de Derqui aconsegueix crear un personatge ambigu del tot creïble, que van de la simpatia i la formalitat fins a la més profunda i inquietant obscuritat.

I per últim, diré que aquest espectacle m’ha fet recordar diversos treballs cinemtogràfic de Ingmar Bergman, on aprofundeix en les misèries del matrimoni i de les relacions humanes, i també de Michael Haneke, pel seu realisme cru, que expressa a la perfecció la violència física i emocional que són capaces d’exercir les persones en els seus contextos més íntims.

Un text de Jordi Casanovas escrit l’any 2015 i dirigit per Pere Riera.

Pere Riera és la primera vegada que dirigeix un text que no és d'ell, i a la roda de premsa va manifestar la seva por en fer una interpretació errada del que l'autor volia expressar, però va quedar atrapat per la història …..

Un text molt dur en el que Jordi Casanovas s'endinsa en el món dels conflictes de parella i ens parla d'en Roger i la Clàudia, una parella que se separa després d'anys de matrimoni i parlen de l'educació del seu fill, intentant d'entendre les raons que els ha portat al divorci.

Pablo Derqui és un inquietant Roger, propietari d'una editorial, una persona aparentment freda i egòlatra que només pot estar amb el seu fill dos dies de cada quinze.

Laia Marull interpreta a la Clàudia, emocionalment inestable que té la custòdia del "nano". Un pacte al qual havien arribat, i que en una trobada, aparentment imprevista, es trenca.

Pablo Derqui i Laia Marull conformen un magnífic duet interpretatiu que ens fa saltar de la butaca amb ganes d'intervenir. Una lluita dialèctica entre tots dos, plena de retrets, autodestructiva, que s'acaba focalitzant en la "possessió" del que més s'estimen, el seu propi fill. Pau és el personatge present i absent alhora, el fill de tots dos que ha començat a tenir problemes de comportament a l'escola.

Dos personatges d'una gran complexitat, tots dos amb clars i ombres que fa difícil que generin el nostre recolzament a l'un o l'altre, i unes interpretacions convincents, mes en el cas de Pablo Derqui que veiem en el personatge des del minut zero, i no tant en el cas de la Laia Marull que ens va començar a convèncer a mitja obra.

Una proposta que més enllà de la violència de gènere, que la Claudia imputa al Roger, ens parla de la dificultat d'encarar el trencament d'una relació pensada a priori com a duradora. Una tensió dramàtica creixent que ens porta a un desenllaç esperat i inesperat alhora, d'una gran duresa.

La magnífica direcció de Pere Riera ha donat als dos personatges el pes de dramatisme just en cada moment.

Una escenografia de Sebastià Brosa que ens vol transmetre la transformació que ha patit la llar que compartien, llar que s'ha convertit en un lloc inhòspit on la vegetació s'escola per tot arreu i les fulles dels arbres ocupen l'abans acollidora sala.

La il·luminació de Sylvia Kuchonov, i l'espai sonor de Jordi Bonet ens ajuden a copsar la tensió creixent que s'apodera de la parella a mesura que les paraules que es dirigeixen són més feridores i els silencis més eloqüents. L'escenari al mig de la sala, amb espectadors a banda i banda que ens convertim en observadors i testimoni de la foscor que pot portar associada una relació de parella que esdevé tòxica i destructiva.

Una proposta arriscada i a moments molt "incòmode" que ens ha agradat i que recomanem sense cap dubte.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ