Herència abandonada

Tres en escena. LˋÀngela, en Felip i el silenci. I entre els tres, un joc escènic gairebé hipnòtic. Et trobes mirant, com a espectador, els ulls de l’intèrpret com si esperessis d’ell o d’ella el següent moviment. Segueixes el diàleg i hi ha una pausa, una espera que parla per si mateixa, que té el seu pes en tot plegat, que es necessita per entendre la psicologia dels personatges, que diu tant com el  mateix diàleg. Una partida d’escacs molt ben jugada, amb alternances de forces ben compensades.

La direcció  i la interpretació d’un argument gairebé esquemàtic en aparença com aquest converteixen l’obra en una experiència teatral magnífica. És estimulant seguir els ulls de l’Àngela quan el seu cap barrina; amb el seu caràcter, pots esperar-ne qualsevol cosa. La seva postura i el ritme i la cadència de les seves paraules denoten el món paral·lel en el que habita. La Francesca Vadell fila tan prim el seu personatge que arribes a dubtar si ella pot ser així, de complexa, d’introspectiva, de sorprenent i de naïf  en la realitat. La seva interpretació, sense dubtar-ho, és excel·lent. En Felip, antagònic d’entrada, mostra un aire diferent, més transparent i comprensible en les seves reaccions. La relació amb l’Àngela, el que no s’espera de l’espera (dels germans que hi han de ser però no apareixen) fa que sorgeixin matisos teatralment impagables. Mirades, sospirs, gestos, postures i reaccions que esdevenen tot un taller interpretatiu per part d’en Ramon Bonvehí. Les seves sortides enceses, la seva desesperació davant un “això no em pot estar passant a mi” o la forçada vivència de la seva realitat personal, les seves mancances i tot allò que no té i voldria, li aporten una gran riquesa al personatge. I tot plegat, impossible de casar sense una direcció que té molt clares les prioritats i intencions del text perquè és propi. La Lara Díez Quintanilla dota de coherència i riquesa psicològica una relació que neix de la insatisfacció vital, de  l’intent de fugir de la inevitable (sembla) infelicitat. El contacte físic entre els dos personatges convertit en una magnífica coreografia de la necessitat, la incapacitat i la desesperació esdevé el moment sublim, l’exemple paradigmàtic d’aquesta cura pel detall, per mostrar que tot vol dir alguna cosa.

Conclusions? Entre moltes altres, la idea que només te’n sortiràs si t’estimes a tu mateix, si t’acceptes com ets i saps quin és el punt de partida. Agafar-te desesperadament a l’altre per surar, en aquestes condicions, només pot provocar l’ofec dels dos.

“Herència Abandonada” és la quarta producció de la companyia La Volcànica. Es tracta d’una obra escrita i dirigida per l’actriu Lara Diez Quintanilla, i interpretat per Francesca Vadell i Ramon Bonvehí.

“Herència abandonada” és una tragicomèdia que ens parla de les herències de la vida:les materials, les emocionals i la dels caràcters adquirits. Són aquelles motxilles que portem a les nostres esquenes i que ens costen tant de desempallegar-nos i d'oblidar. Rols i obligacions que se’ns han estat atorgades per imposició externa, com el fet de que la noia sigui qui hagi de cuidar dels pares, la responsabilitat del primogènit,el fill gran dirigir l’empresa o seguir amb el negoci familiar (ofici  o carrera universitària).

Els actors, Francesca Vadell i Ramon Bonvehí, interpreten a l’Àngela i al Felip, dos personatges que es troben en aquesta situació. Felip és advocat per obligació, és l’enèsim hereu d’una nissaga d’advocats. L’Àngela és l’única noia de quatre germans i la seva herència ha estat la de cuidar de la mare malalta d’Alzheimer. És precisament aquesta malaltia la que li farà reaccionar i trobar la manera de fer alguna cosa diferent del que s’espera d’ella. Ella s’allibera de tot i intenta convèncer en Felip que faci el mateix.

Triar com viure i trencar amb les obligacions no és gens fàcil, us ho dic per experiència. Jo portava molt de temps arrossegant una motxilla plena d’obligacions a les esquenes, cada vegada pesava més i em pensava que era impossible desprendrem d’ella. Un dia ho vaig fer i no va passar res. Bé, si que va passar una cosa, vaig poder caminar més lleugera. Em vaig sentir alliberada.

Tots som necessaris però ningú és imprescindibles. De vegades és necessari trencar i abandonar, per poder-se alliberar d’aquelles càrregues socials, culturals i familiars que moltes vegades arrosseguem.

“Herència abandonada” és un espectacle d’aquells que en diem rodó i que us recomano que no us el perdeu. Un text genial, uns actors extraordinaris i una magnífica direcció.

IMPRESCINDIBLE!!!

1. "Es fa teatre a qualsevol lloc" deia, amb escepticisme, la meva veïna a l'Àtic22 del Tantarantana, i en efecte se'n fa a tot arreu, només cal un espai diàfan, uns actors i públic. La Lara Díez Quintanilla ens rep al final de les escales i ens convida a seure. Creua l'escenari i ocupa la seva localitat entre els espectadors mentre en Ramon Bonvehí ocupa el seu lloc a l'escenari.

2. De sobte, la sospita que quelcom fosc xiuxiueja per sota les evidències de l'obra ens assola. La força amb què la directora captura turbulències del comportament reconeixibles com a desordres originats per l'ordre instal·lat fora del despatx d'un edifici malalt. La intensitat no desemboca en desassossec gràcies a algunes escletxes d'ironia i humor que esberlen el bastiment del joc i desmuntin els seus mecanismes.

3. Ni rastre de gesticulació redundant i irrespectuosa amb l'espectador, tot és subtilesa, un text ritmat amb precisió, pauses curulles de contingut... Hi ha a Herència abandonada la voluntat ferma d'allunyar-se del realisme per acostar-nos la realitat mitjançant una mirada endins que amaga un malestar que ens és familiar.

4. Herència abandonada també és una obra d'actors. De fet, Díez obre amb humilitat, el camí per a què Cesca Vadell i Ramon Bonvehí despleguin el seu talent  s'elevin i nosaltres ens elevem amb ells. L'espectacle interpretatiu de tots dos és profund i emocionant que paga la pena de veure.

Herència abandonada ressona a Barcelona i duu aires de Haneke, Lupa o Bernhard. Llarga vida.

 

 

 

 

No és la primera vegada que un guió de teatre es basa en un tema d’herències. Lara Díez Quintanilla ha sabut treure i plantejar un tema etern, l’acceptació d’una herència, moment en el qual surt el millor i el pitjor dels membres d’una família. I  no són el bens materials que es posen en joc sinó les relacions entre cada un dels que reben la herència i entre ells i els seus progenitors. Els diners i els bens, per escassos que siguin, fan aparèixer les gelosies, les enveges, les competències per l’amor dels pares, les preferències. És un moment per recordar i fer balanç de la història de la família. I tot això ho treuen a la llum una de les hereves i l’advocat de la família que ha conviscut amb ells des de petit. Els tres germans restants no apareixen a escena però hi són presents tota l’estona doncs l’herència és per tots quatre. Un altre element distorsionador de l’herència és l’obligació de la cura de la mare gran i malalta.

Van sortint els records, les  intimitats, els desitjos no confessats fins que la obra dona un gir inesperat que canvia totalment el rumb de la història i ja no es parla d’herències sinó de dos personatges que arriben a poder manifestar la seva irremeiable soledat.

L’escenografia, molt senzilla, mostrava un despatx d’advocat desendreçat que mostrava la seva provisionalitat.

El millor, l’actor Ramon Bonvehí i l’actriu Francesca Vadell. Jo era a l’última fila i podia veure perfectament l’expressió de la dona,  els ulls d’incredulitat, la timidesa inicial  i la duresa del gest que expressaven una ferma decisió. Ell, molt insegur al començament va traient, forçat per ella, tots els seus records i la seva determinació que ella aconsegueix fer trontollar.

Les pauses són un recurs teatral difícils de mantenir però ben col·locades al llarg de la peça afegeixen dramatisme al text. La directora i ells dos ho aconsegueixen.

El públic em va sorprendre. Algunes persones reien de manera histèrica, de vegades extemporàniament. Algunes vegades encomanaven a la resta del públic. Semblava el Globe, el primer teatre de Shakespeare, quan la gent dreta interpel·lava als actors i es podien barallar entre ells. Semblava una competència de riures. Alguna vegada es va sentir un “schistt”. Deuria ser alguna persona com jo que no entenia com es podia interpretar de manera còmica un text en el que les vivències dels personatges ens recordaven algun moment de la nostra història. Potser era per això.

Un espectacle que la Sala Beckett ha aixoplugat dins del paraigua del cicle  “Memento mori. Recordem-nos de morir”, i que ens van presentar dimarts passat en roda de premsa. Es tracta d'HERÈNCIA ABANDONADA, escrit i dirigit per Lara Díez Quintanilla, un text que ens parla de les herències materials i emocionals.  Aquesta és la setena producció de la companyia La Volcànica, creada per la Lara Díez en 2014 amb la finalitat de fer produccions pròpies.

HERÈNCIA ABANDONADA va néixer el 2014 com una peça curta escrita pel Cafè Bar de la Beckett. Tres anys més tard, la peça va ser recuperada i revisada al Festival Mikro Akadèmia. Finalment, l’autora va convertir-la en una obra de teatre que es va poder veure en 2018 a l’Àtic 22 del Tantarantana, guanyant el Premi Crítica Serra d’Or 2018.

L'acció té lloc en el despatx provisional d'en Felip (Ramon Bonvehí), advocat de la família, que acaben d'enterrar el pare. Espera als quatre germans per fer els tràmits associats a l'herència. Però només es presenta l'Àngela (Francesca Vadell).

L'escenografia de Carles Royo ens presenta un espai caòtic i asfixiant on tots els documents del Felip estan en capses, en un estat provisional, en un racó d'un edifici malalt.

Felip i Àngela, sols en aquest despatx, esperen els germans, i inicien una conversa a moments surrealista, on ella li acaba confessant que vol trencar amb tot, que vol recuperar la seva vida i que per fer-ho ha de fugir, i vol fer-ho amb ell. Creu que cal deixar enrere les herències, les materials i les emocionals. Tots dos es precipiten a una sèrie de confessions impulsades per la solitud en què viuen. Una conversa on es barregen temes com la família, els records d'infantesa, la pèrdua, els desitjos amagats, les frustracions, les mancances afectives, la por al canvi .....

En Felip és advocat per herència i l'Àngela se sent hereva de l'obligació de fer-se càrrec de la mare malalta. Viuen la vida que suposadament han de viure i on cal silenciar els desitjos personals. Han de donar continuïtat al que han heretat sense qüestionar-ho, tot complint les expectatives familiars.

Una proposta agosarada i captivadora, on el text i la direcció de  la Lara Díez, i les magnífiques interpretacions de Francesca Vadell i Ramon Bonvehí ens han convençut de tal forma, que ens han fet sentir la buidor i la solitud de les seves vides. Notem el pes de les herències, les d’ells i les nostres.

Ens atrapa un desassossec creixent que s’alleugera amb alguns moments d’humor, en un text absolutament dramàtic.

Molt bona proposta, totalment recomanable, que es podrà veure a la sala de Dalt de la Beckett fins al dia 2 de febrer.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

El fet que els artistes i les productores del nostre país s’hagin vist en la necessitat d’apostar tant per obres de petit format, amb només dos o tres intèrprets sobre l’escenari, ha propiciat, d’altra banda, que proliferin un bon seguit de petites joies que són ja, pràcticament, part del nostre patrimoni cultural. Com si ens estiguéssim especialitzant en el format, Herència abandonada se suma a aquesta tendència (amb segell Sala Flyhard, en certa manera) que resulta, en realitat, molt atractiva, quan el text i els actors aconsegueixen enganxar l’espectador. Lara Díez Quintanilla ha confeccionat en aquesta peça un joc d’incomoditats molt interessant on es barregen temes com la família, la pèrdua, els desitjos inconfessables i les mancances afectives. La història ajunta en una situació d’espera a dos personatges, interpretats amb audàcia per Francesca Vadell i Ramon Bonvehí, on les converses d’ascensor i anècdotes professionals ens transporten, a poc a poc, a un intercanvi de secrets íntims, anècdotes inesperades o oferiments d’allò més estrafolaris. En aquest sentit, el patetisme del clímax final d’aquests dos tristos personatges resulta potser el més estranyament captivador de tot el conjunt. En definitiva, es tracta d’un muntatge diferent, arriscat, que aposta per un humor àcid, macabre, absurd darrera del qual s’amaga una història més dramàtica i profunda del que sembla a simple vista.