Explica Sergi Pompermayer, que sempre ha tingut una relació especial, contradictòria amb el continent americà. Una relació que bascula entre l’amor i l’odi. Pel pare que venia d’allà i de qui porta el cognom i la ferida. Del pare que va desaparèixer de la seva vida, quan el dramaturg només tenia tres anys. De totes les contradiccions que defineixen el continent. El lloc somiat i el lloc temut. La terra on ha tornat a enfonsar les ungles en aquesta segona part de la seva trilogia. Per arrencar-ne històries que s’ignoren, que no s’han explicat mai, soterrades de tanta vergonya i desconeixement.
Pere Arquillué dirigeix Eduard Buch, Guillem Balart, Joan Carreras, Mar Pawlowsky, Maria Morera, Mireia Aixalà a ‘Grand Canyon’
Si a la primera part, l’aclamada America (2024), l’autor feia un pla general i posava el focus en el passat esclavista català i el negoci de la burgesia que va fer fortuna amb la Cuba del segle XIX, per parlar del racisme inherent que travessa el passat i el present; ara, l’objectiu de la càmera s’aproxima a una zona concreta d’aquell mapa: el Grand Canyon. Un dels paisatges més impressionants que existeixen. Si a la primera explicava el llegat d’un malson enterrat pel pes de la història, ara l’autor desemmascara el somni americà i el converteix en l’única fugida possible quan el món ofega, quan ja no tens res a perdre.
Un paisatge de documental que, sota la bellesa de les seves terres amaga una història terrible. La dels navajos i hopis, les tribus indígenes d’Arizona que, el 1.680, es van revoltar contra els colonitzadors espanyols –els primers blancs que van arribar-hi– i els missioners franciscans per matar-los i expulsar-los de les seves terres farts dels abusos a què els sotmetien. Fins aquell moment havien estat un poble pacífic. “Petita gent de pau” significa el seu nom.
«Els grans canvis només els inicien els qui davant seu només hi veuen la seva destrucció, la seva mort. Tu lluitaràs o faràs l’imbècil?», li diu un hopi a en Pere, el protagonista del ‘Grand Canyon‘ en un moment clau de l’obra.
“El Grand Canyon”, que Pompermayer va escriure molt abans que America, és una obra de perdedors, de supervivents. De persones que volen fugir de la realitat que els esclafa però que no tenen ni els recursos ni la fortalesa per canviar-la. De gent humil, desencantada. En un poble de la Catalunya interior, una nit d’estiu ardent, es troben un seguit de personatges que malden per subsistir. Això va de prostitutes visionàries que escolten, de treballadors sense feina, de dones que s’esllomen per tirar endavant la família, de pares i filles que no saben com estimar-se, de matrimonis cansats de tanta decepció, de joves que aspiren a un món millor. De joves que es revolten contra el poder que els oprimeix. El dels polítics, els de la corona imposada, el de l’autoritat, el del sistema patriarcal.
També és la història dels somnis perduts, esmicolats, esquinçats i dels que només en queden les cançons esfilagarsades que havien de ser la llista de reproducció del viatge cap al paradís vermellós: els Stones, Drive by Truckers, els Allman Brothers, la Janis Joplin. Un viatge de no retorn, un viatge pendent, un viatge somiat que ja no podrà ser. Massa tard per les lluites. Fins i tot per les engrunes del somni americà.
Més informació, imatges i entrades:
