Eufòria

Lara Diaz-Quintanilla, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2020-21, dirigeix Eufòria, el text resultant de la seva residència.

Un grup d’amics (Ramon Bonvehí, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau) celebren un aniversari i mostren la il·lusió exagerada que posen en l’assoliment d’un objectiu únic: l’èxit d’una cantant, el descobriment científic més important de la historia, la superació d’una marca esportiva, l’amor etern, etc.

Per aconseguir aquest estat de plenitud i felicitat hi posen tot el seu esforç amb una autoexigència exagerada, amb la competitivitat necessària per a ser més productius. Aquesta eufòria que acompanya l’èxit i la fama ha de ser immediata i aconseguir l’èxtasi ràpidament. L’eufòria es va convertint poc a poc en diferents estats d’ànim amb el descobriment ficcionat de la fi del món, distòpia que ha estat tractada repetidament per escriptors, guionistes i dramaturgs. A “Colapso” de Jérémy Bernard es presenta el comportament humà davant d’uns esdeveniments incontrolables als que ha arribat la humanitat per la seva deixadesa, ambició i manca d’escrúpols. Eufòria d'una manera innovadora, descriu els canvis que es van produint en els personatges a mida que van veient que les seves il·lusions van desapareixent per un fenomen extern incontrolable que podria ser qualsevol altre o fins i tot, ells mateixos.

Díaz-Quintanilla ja ens va demostrar a “Herència abandonada” la capacitat de descriure les relacions familiars entre els fills i els progenitors fent un impecable balanç de la història d’una família. Eufòria també parla de relacions entre amics i l’alegria dels èxits compartits.

La teatralització d’aquesta historia és una bogeria que utilitza vídeos reals de la nostra història així com càmeres a l’escenari a temps real que permetria  veure millor les expressions facials si no fos per les màscares que es col·loquen els intèrprets.  La utilleria és molt exagerada i el caos que es produeix no és més que la solitud i la pèrdua de les il·lusions dels personatges.

Potser no calia crear una distòpia per demostrar que els moments de màxima felicitat sempre són finits.

Tot comença amb una trobada d’amics i amigues, en plena joventut. Celebren un aniversari, però sobretot celebren la vida, el moment en el que es troben... i brinden per un futur que serà realment formidable. Estan en un moment d’eufòria, de felicitat plena. Un d’aquells moments que fa perdre la perspectiva de les coses perquè s’està en una fase d’excitació i positivitat absolutes. Però està clar que el temps ho posa tot a lloc i que l’eufòria costa mantenir-la o vehicular-la.

L’obra de Lara Díez Quintanilla s’inicia amb aquest moment concret per exposar-lo de seguida a un cataclisme, a una mena d’apocalipsi o fi del món. Evidentment, el contrast genera canvis profunds a tots els personatges, que de tant en tant s’aniran reunint per veure com han canviat... i com s’han esfondrat tots els seus somnis. Particularment, crec que la idea és bona... tot i que em dona la sensació que el muntatge té un punt d’ingenuïtat i d’innocència que a estones la infantilitza una mica. Això no té perquè ser dolent, però potser no acaba de lligar amb una posada en escena estrident i per a mi un pèl distanciada del text.

Veient Eufòria em venia al cap un altre muntatge de Díez Quintanilla, La nostra parcel·la, vista pocs dies abans de que tanquessin els teatres en el 2020. Aquella també era una distòpia que ens proposava una situació límit, realment angoixant. Una obra que partia de la senzillesa –tant conceptual com formal- per mostrar-nos el que l’autora pretenia. Una senzillesa que potser li falta a Eufòria, tot i que tingui elements interessants i aposti obertament per una idea valenta que exprimeix fins a les últimes conseqüències.

Aquest 2022 comença amb molt bon gust. Anem a veure Eufòria a la Sala Beckett. Eufòria és el resultat de la residència de Lara Díez Quintanilla a la Sala Beckett durant la temporada 2020-21. I ens parla d’aquest sentiment de benestar que es mou en termes absoluts.

L’obra no té res amagat ni que ens confongui. Ens parla dels estats d’ànims dels sis protagonistes, acompanyat de l’exaltació de la mateixa autoestima i plaer, aquell estat alegre que molts volem estar en estat continu. Però sense deixar de costat aquell moment de caiguda lliure que acompanya al mateix plaer.

En un inici el públic comença a riure en les diferents escenes que ens presenten, però de mica en mica ens tornen a la crua realitat on tot no és tan optimista. Ni l’amor etern d’una parella que veuen com de mica en mica es perd, l’èxit d’una cantant de grans estadis com veu que és l’èxit d’una única cançó, el reconeixement científic i aquella persona no que aconsegueix res a la vida i és una persona senzilla sense res a aportar i veu que tot el seu voltant ha tingut aquell moment d’aprovació de tothom.

Quasi tots els protagonistes passen per aquest estat eufòric, així i tot, un d’ells vols arribar (els altres volen tornar-hi) amb la utilització de drogues. Arribant a aquest estat d’al·lucinació. És en aquest moment quan torna la realitat a tots plegats i fins i tot als espectadors.

Aquesta peça podem veure diferents projeccions enllaunades, però a més tenim dues càmeres en directe que els mateixos actors mouen i enfoquen diferents parts per veure les petites coses que a vegades passen desapercebudes. Aquest cop, les projeccions i les càmeres en directe ajuden molt a veure l’estat dels protagonistes. Igual que altres vegades, t’allunyen, en aquest cas estan molt ben integrades.

Els actors estan totalment centrats en l’obra, la tenen molt interioritzada. I això és d’agrair, ja que entres en la trama molt fàcilment. Els actors tenen el seu moment per resaltar. A mès de la creació en conjunt i el treball àudiovisual que tenen que anar manipulant a escena.

Una obra totalment recomanable i esperem que pugui anar a diferents teatres de Catalunya, Avui diumenge era l'últim dia a la Sala Beckett. Si voleu veure la resta de la meva opinió, teniu el següent enllaç