Comprar entrades per a Estima'm que tinc pressa

Vaig anar el passat dijous a la Badabadoc, i el primer de tot és adonar-me quin error deixar d’assistir a aquesta sala, ja feia temps que per diferents causes no assistia i retrobar-me amb una nova proposta que m’agrada, m’anima.  A més amb la propera proposta que podrem veure.  Però pas a pas…

Vaig veure una obra que ja porta temps programant-i que fins a la tercera temporada no l’he vist. Estic parlant de Estima’m que tinc pressa de la companyia Xucrut teatre. La proposta que tenim actualment a la Badabadoc, ens parla de la parella. Dels diferents etapes que va passant la parella i els tòpics que podem veure. Com es coneixen, com s’enamoren, com es perd aquest enamorament i ….

La part que més crida l’atenció al públic, i a més la que vaig veure que més agradava era com parlen d’intentar seguir amb la parella. Seguim junts? Que et sembla si obrim una mica la parella? Una mica només. I si intentem jugar? Quins jocs i joguines són més efectives per revifar la parella?

Possiblement són tòpics que veiem en el dia a dia, però encara no parlem en el nostre dia a dia i és quan venen les rialletes sota la mà. Estem en una nova disjuntiva entre és el mateix amor i sexe. Per aquest motiu, part de la solució de reviure la parella és pel sexe. I amb això, intenta provocar el riure (i ho aconsegueixen en diferents moments i répliques).

Un punt a favor, aquest cop sembla que el “culpable” o “responsable” per reviure l’amor i el sexe  ha de ser ell. Ell ha de provar el consolador (menys mal!!!), els picardies li escau millor per a ell, la perruca, les cadenes… ella és una part activa en el sexe. Però el públic respon amb rialletes picarones com “ui, ui, ui”

Referent als actors, l’Ainhoa Roca i l’Albert Requena han treballat força els seus personatges i donen tot en tot moment. I en les petites sales és quan veiem que els gags més encertats ens arriben frescos. Amb un llenguatge molt visual, ens expressen els diferents sentiments dels dos personatges (i dels “convidats”). A més, en aquesta obra tenim una convidada per a l’ocasió, Fraguel canta, toca un munt d’instruments, ajuda en el ritme de l’obra,…  és un tot terreny i amb molta vitalitat.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç 

Ha estat una sorpresa descobrir aquesta companyia de teatre, Xucrut, compromesa  amb el medi ambient i la societat, que reflexiona sobre els models de vida a la societat de consum en obres com “Quina tela” i “No et consumeixis” o la pobresa energètica a l’obra “L’apagada”.

Xucrut Teatre es va crear el maig del 2007 sota el paraigua del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC). Xucrut són dos actors: Albert Requena i Ainhoa Roca que en aquest espectacle s’envolten de col·laboradors: Fraggle, cantant, música i actriu,. Montse Bonet, directora, Natàlia, dissenyadora i tècnica de llum i Gerardo, tècnic de so i llum. Tots ells han aconseguit un espectacle de petit format però que té la grandesa de les petites coses, de la quotidianitat, de la senzillesa.

En aquesta obra, que inicia la tercera temporada, no és tant una crítica social com una descripció de les relacions de parella, de l’amor i el desamor, del tedi, de l’avorriment i de la manera com la imaginació pot trobar el desig. El text és etern però a la vegada també molt lligat a la societat occidental actual que permet (encara no de manera universal) una relació en equilibri, d’igual a igual . Està deliciosament expressat  a l’escena final en la que una altra parella en algun altre món segurament molt semblant al nostre, torna a plantejar-se la mateixa situació. L’originalitat d’aquesta posada en escena és la manera utilitzada per expressar-ho que es basa en el mètode de Jacques Lecoq i el teatre gestual.

Segons van explicar l’actor, actrius i la directora, la creació d’aquest espectacle va començar amb una idea i es va anar desenvolupant sense tenir un guió clar. El gest i el moviment guanyen a la paraula, l’expressió corporal i el llenguatge preverbal sobrevolen per damunt d’un mínim text. La música, percussió i les cançons fan de contrapunt i a la vegada fil d’unió d’una relació de parella que lluita per sobreviure.

Clara i directa. Quins camins ens portaran a recórrer aquestes sabates? I aquelles? Fresca i original manera de contar-nos el que volen, amb un to conceptual i metafòric però perfectament comprensible. Un exemple de que es poden explorar altres llenguatges i no fer-ho tot literal sense oblidar que tens davant un públic a no perdre i al que vols fer arribar algún missatge. Tot i tenir un to còmic, es destil.len també per moments els sentiments desagradables que es presenten en la situació en la que es troben els protagonistes, de manera que no es cau en la superficialitat ni la frivolitat. Riem, però també tenim algún moment de respiració entretallada... Ritmes variants, canvis i evolució en els personatges, ús de diferents registres...no cau per a res en la liniealitat ni la monotonia. I tot acompanyat de sons i música en directe de la mà d’un personatge comodí a interpretar cadascú al seu gust.

Una obra dirigida per Montse Bonet que ens parla de les relacions de parella, de l'amor i del desamor, de com aquestes relacions s'han d'adaptar per sobreviure en un món dominat per la cerca de la independència personal. Les crisis de parella i l'evolució de les relacions en el temps i de com afecta l'arribada de les noves tecnologies, i el seu impacte en les maneres de relacionar-se, imposant noves formes de coneixença i de relacions.

Júlia i Romeu, Ainhoa Roca i Albert Requena, són una parella tradicional, ella treballa a la ràdio i com cada dia es lleven i comenten els plans del dia i del cap de setmana. Un canvi de plans destarota l'estabilitat d'en Romeu que esclata i dóna pas a una petita crisi i a un qüestionament de la seva relació.

Les necessitats d'individualitat que imposa la nostra actual societat de consum s'acaba filtrant de tal manera a les nostres vides, que acaba xocant amb una idea de relació estable i duradora en el temps.

Una posada en escena acurada i dinàmica, amb tendresa i humor, basada en el text, i l'expressió corporal. Música en directe de la mà de Fraggel que, a part de participar com a actriu, ha compost la música que toca i canta durant l'espectacle.

Una proposta que ens ha agradat molt, unes interpretacions convincents i entregades d'ambdós protagonistes que, interaccionen perfectament amb la tercera actriu de la proposta, i que actua una mica com a nexe d'unió, de lligam entre les escenes alhora que intenta ajudar des de fora, com a veu de la consciència, o com a Celestina, als dos membres de la parella que es troben perduts intentant trobar una manera d'apropar-se i recuperar el que han perdut.

Si voleu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

Els Xucrut continuen apostant pels espectacles de creació en els quals el cos du el pes i és el focus d'atenció. Aquest cop, per reflexionar al voltant de l'amor, de l'amor quan necessita respirar, de l'anhel de llibertat o d'alliberar-se de la cotilla de les convencions per jugar a ser un altre, i encara més, de la por que ens agafa quan se'ns concedeix aquesta llibertat.

La posada en escena és gairebé coreografiada amb la intenció de fugir del realisme i buscar la tensió de la parella a través de la fisicitat que tot ho omple. És un muntatge imaginatiu, amb recursos dramatúrgics arriscats que aconsegueixen expressar allò tan difícil de dir amb paraules.

La parella protagonista acaba trobant la solució, temporal si més no, als seus problemes, en la ficció, que esdevé la taula de salvació n un món tan apressat per a tot, en el qual la immediatesa regeix. La necessitat de donar sortida a totes aquelles que potencialment som i que no ens atrevim a ser realment.

Una parella que porten molt temps junts però, amb el pas dels anys, ha arribat un punt que no saben cap a on van. Saben que s’estimen, d’això no hi ha dubte, però també saben que els hi falta alguna cosa per ser feliços com abans. El desig sexual ha marxat, com les ganes de passar l’estona i fer coses junts. La solució “fàcil” seria deixar la relació, deixar de viure junts i trencar la rutina que els atrapa. Però no volen. Tot i les dificultats, miren de trobar una solució per continuar junts. Aquesta és la premissa d’aquesta obra. La cerca per trobar allò que ajudarà a la parella a continuar junts.

La història aborda un tema universal, l’amor de parella i les seves dificultats. La crisi en la parella i com es pot afrontar. En tot moment, el text deixa clar que la comunicació és l’eix clau per aconseguir aquesta solució, i la parella ho intenta de totes les maneres. Comunicació verbal, no verbal i gestual. De fet, el moviment, la dansa i la música són elements centrals i claus d’aquest text, com ho són en totes les produccions de la companyia Xucrut teatre.

La idea és molt interessant, però no acaba de funcionar la producció. Falta aquell element que faci a l’espectador entrar a la història, que el faci empatitzar amb els personatges a qualsevol nivell (sentir-se identificat o, pel contrari, crear una animadversió envers a ells). En algun moment, públic i personatges haurien de crear un lligam que faci a l’espectador partícip de l’espectacle, i aquesta narrativa no ho aconsegueix. Els moviments dels personatges quan es volen expressar a través del cos i no la paraula, com alguns dels moments musicals, fan que l’espectador desconnecti de cop de la trama, provocant que costi connectar un altre cop.

Les interpretacions d’Ainhoa Roca i Albert Requena, la parella protagonista, tenen alts i baixos al llarg del text. Hi ha algun moment per emfatitzar la problemàtica o el drama dels fets massa sobreactuat, especialment per part de Roca. Requena, per la seva part, ens transmet un personatge més creïble i proper, tot i que també té algun moment surrealista. L’entramat entre text i posada en escena no acaba de ser rodó i, això, repercuteix en la sensació de tot plegat que té l’espectador.

La posada en escena, els elements que ajuden a transmetre les diferents situacions dels personatges, és prou encertada, però això no és suficient per atrapar a l’espectador i deixar-lo enganxat a la butaca desitjant saber més i més d’aquesta història d’amor universal.