En mitad de tanto fuego

Sabíem de la qualitat autoral d’Alberto Conejero i de la seva magnífica prosa. Sabíem que la direcció d’Albertí (tractant-se en aquest cas d’un monòleg) tiraria cap a la simplicitat escènica i el minimalisme formal. I sabíem també que aquesta era la gran oportunitat per a Rubén de Eguía de demostrar el gran actor en el que s’ha acabat convertint, tal com ja vam començar a endevinar a Els homes i els dies. I tenint en compte tot això, també sabíem que seria una aposta arriscada, dura, no apta per a un espectador que busqui un entreteniment lleuger. Sabíem que havíem de fer un esforç com a públic, i crec que fer-ho acaba valent realment la pena.

El resultat de En mitad de tanto fuego és una reflexió sobre l’amor homosexual i sobre la violència, sempre innecessària i absurda. I ho fa a costa de la Grècia clàssica, de La Ilíada i de personatges com Aquil·les i Pàtrocle. Durant una mica més d’una hora ens acostem a les divinitats, a éssers fantàstics com els faunes, a batalles antològiques... però en el fons se’ns està parlant de coses bàsiques, de sentiments molt simples i també molt valuosos. I tot això en un espai pràcticament buit, molt ben il·luminat, i amb una interpretació matisada i audaç. De Eguía sap captar l’atenció, té cura del més mínim detall i, sobretot, s’abandona totalment a una direcció que busseja en les paraules, en el ritme, i en tot allò que hi ha darrera... Un bon espectacle en el que potser costa d’entrar-hi, però que guarda petits tresors en el seu interior.

 

No hi ha dubte que quan es crea un mite o una llegenda, o a base d’anar repetint una història, aquesta va agafant una forma concreta que no es modifica, com a molt es manega perquè segueixi tenint una essència concreta, aquella que és permesa pels poderosos, pels guàrdies de la suposada moral.

A partir de la Ilíada d’Homer i altres textos i poemes, Alberto Conejero construeix aquest poema escènic en què Pàtrocle comparteix amb el públic la passió i l’amor compartit amb el seu company d’armes Aquiles abans i durant la guerra de Troia. El dramaturg estructura en aquest monòleg un relat ple d’emoció que a través de la mirada de Rubén de Eguía consumeix a l’espectadora.

"Poner eternidad en lo efímero" diu Pàtrocle i la passió i entrega que de Eguía mostra durant tot el monòleg és aquesta voluntat. És ell qui enganxa i mira als ulls al públic, qui desprèn amor en cada paraula. Qui transpira cada emoció que la seva boca va transmeten també en mots. El text és potent i viatja entre la història i la mitologia grega, tot i que a l’inici costa una mica introduir-se en allò que s’està explicant, un cop l’espectadora connecta amb els ulls de Eguía i la seva narració ja no hi ha marxa enrere.

Posada en escena senzilla, Pàtrocle al davant i centre de l’escenari amb un joc de llums que ajuda a la narració amb efectes dramàtics i posicionals. No hi ha més a escena, ni tampoc cal més per a aquest relat d’amor amagat.

Aquesta mirada des d’un punt de vista distint a l’epicitat de la batalla que sempre s’ha narrat al voltant de la guerra de Troia i d’Aquiles, relat que posa en valor l’honor i el llegat etern per sobre de les persones i les seves conseqüències, es modifica posant el focus en la vessant personal i emocional i atrau d’aquesta manera a un públic més interessant en la humanitat que en la barbàrie.