La literatura occidental comença amb dos elements contradictoris, però igualment inseparables: d’una banda, la fúria i la destrucció de la guerra; de l’altra, el desig i l’amor irrefrenables entre aquells que s’estimen. Si acceptem que la història de la nostra literatura comença amb la Ilíada d’Homer, acceptem també que la nostra creació artística no pot deslligar-se d’aquest binomi, d’aquesta voluntat de reconciliar dues forces antagòniques en una mateixa unitat, que provoca alhora exaltació de la vida i perill de mort. Ara bé, abans de res, hem d’acceptar també que totes dues coordenades venen revelades per la seva invocació en paraules, per la crida a les muses de la memòria que mesclen present, passat i futur per fer sorgir narracions i històries que puguin cantar aquesta vida i aquesta mort.
Rubén de Eguia, protagonista de l’espectacle
A En mitad de tanto fuego, estrenat a la Beckett en el marc del Festival Grec 2023, Alberto Conejero recupera aquesta premissa de la creació clàssica no només pel que fa al sentit, sinó també pel que fa al context en què situa l’obra: a partir d’un únic personatge, Pàtrocle, fill de Meneci i company d’Aquil·les —i, segons alguns, també amant—, Conejero recrea la visió del conflicte bèl·lic entre aqueus i troians per explorar l’eclosió dels diferents temps de la història en un únic espai, l’espai escènic, i la doble cara de la violència i de la bellesa, totes dues banyades simultàniament pel desig i per la mort que ressegueixen els dos mil anys d’història de la cultura occidental i que ens arrelen al passat, alhora que ens donen el substrat on construir el que encara ha d’arribar.
Així doncs, l’obra de teatre de Conejero recupera la veu d’aquest personatge, més aviat secundari en el poema èpic, per construir una altra versió de la narració homèrica que subratlli els elements que sovint queden en un segon pla quan s’explica la història de la Guerra de Troia, tal com la va explicar Homer. La veu de Pàtrocle, encarnat per l’actor Rubén de Eguía i dirigida per Xavier Albertí, és l’única que guia el públic i que és present a l’escenari al llarg de tota la peça, una peça que de vegades esdevé una actualització de l’oda a la guerra i al camp de batalla, aspecte que ressona ferotgement en la política contemporània, d’altres vegades es transforma en un mitjà de facilitació del diàleg entre els vius i els morts i, en els vuitanta minuts que dura l’espectacle, sempre és un mirall per entendre quins són els punts cecs de la condició humana: tant les nostres contradiccions com les nostres esperances.
Més informació, imatges i entrades a:
