Els porcs també mengen verd

El "triangle amorós" existeix des dels temps més remots de la literatura; Dante Alighieri amb la Divina Comèdia, Joanot Martorell amb Tirant lo Blanc o Mercè Rodoreda amb Mirall trencat ja van posar sobre el paper la importància de l'amor en les relacions personals. Aquest tema sempre ha estat en moltes altres novel·les actuals, però el punt que diferencia una de l'altra es troba amb la manera com se succeeixen els fets. Andreu Rifé puja al carro dels triangles amorosos i ho fa amb petits detalls que marquen els matisos.

Els primers compassos de l'obra conviden a pensar que la funció es desenvoluparà a través de les trames més senzilles de comèdies "esbojarrades". De cop tot canvia, unes lletres a la paret ens indica un canvi d'acte i per tant les vides d'aquells protagonistes aniran per un altre camí. Un acte nou, un sentiment diferent. Quatre actes per quatre actors, refugiats entre quatre parets. Un quadrat perfecte on hi brilla la compenetració entre els actors. Rifé coordina l'elenc per tal de trobar-se presents en el diàleg o físicament a una cantonada de l'escenari, sempre que siguin al·ludits. El text mostra el seu punt més bèstia a mesura que s'arriba al final, i cada vegada més els actors es van impregnant d'aquesta comparativa porcina.

Més enllà de la gamberra comparativa amb els porcs, buscant una comparativa més animal, els actors juguen a un combat entre sexes per veure qui manté el domini del ramat. Una lluita jeràrquica on tots els personatges de l'auca demostren les seves habilitats traient la ràbia interior per justificar la seva actitud. En definitiva, un text carregat d'humor amb una declaració d'intencions clara: que el riure està per sobre de tot.

 

Els porcs també mengen verd és la proposta de la companyia Medusa cultura, una comèdia que es va aplaçar la temporada passada per culpa del covid i que ara el tenim a la cartellera teatral de Barcelona.

En essència l’obra ens vol parlar dels maltractaments físics i psicològics a partir de dos dels protagonistes. Per un costat el personatge que presenta a Carol (Àngels Bassas), una dóna que ha patit el maltractament físic de la seva parella en Santi (Angel Roldán). Ho podem veure en els primers minuts de l’obra, quan abandona a la seva parella actual en plena nit per anar-se’n amb el germà d’aquest.

I per l’altre podem veure el maltractament psicològic que l’Adam pateix de la seva mare (Teresa Urroz) i del seu germà Santí.

Podríem comentar que parlem de la marca que les mares emocionalment abusives acompanya a un dels seus fills deixant-lo per terra, mentre l’altre fill és l’estimat. I a més, aquest terror psicològic l’acompanya fins a edat avançada negant una identitat i una autoestima per terra .

Ostres, i fins aquí la proposta m’agrada. Fins i tot fent aquest paral·lelisme amb els porcs i com els garrins mamen els mugrons de la truja i que aquesta deixa de costat al més dèbil fins a deixar-ho morir que de mica en mica ens explica com a petit lashback. Però per fer aquest paral·lelisme, no cal (a parer personal) començar a indicar que la mare és una truja, el germà un porc, i no deixar d’anomenar el nom del porc en cada frase. Sembla que estic escoltant als pares dient-me que la pròxima vegada que digui “porc/porca” em rentaran la boca amb sabó.

Amb un inici interessant, personalment vaig perdre l’interès de mica en mica. No m’he cregut els personatges (l’únic que encara podia encaixar és l’Adam. Quan havien d’estar emprenyats, no m’ho he cregut, semblava que no cridaven amb ràbia.

El que he dit, una obra que podria ser acceptable i amb un argument que podia donar molt joc, al final s’ha quedat en res. No he connectat amb els personatges i sembla que ells tampoc han tingut la química suficient. L’humor que inicialment era un d’aquells components de l’obra tampoc ha funcionat, ni voler portar a un humor negre o dirigit a un col·lectiu.

I com sempre que vaig al teatre i dic la meva opinió sobre una obra, aquesta és la meva opinió (ni millor ni pitjor). Així que el millor és anar-hi al teatre i seguem nosaltres mateixos el que en pensem.

Podeu veure la resta de la meva opinió en el següent enllaç

Un pròleg mut, amb aires de cançó, on una dona, Àngels Bassas (Ciara), fa la maleta per abandonar la seva parella, un macho alfa, Ángel Roldán, i fugir amb el germà d’aquest, Jacob Torres (Animals de companyia), un perdedor sensible. Una vacil·lació i un posterior accident canviaran les vides dels tres i de la mare d’ells, Teresa Urroz, qui mai ha amagat la seva preferència pel fill fort. Amb el canvi de circumstàncies, apareixen la venjança, rancúnies, nous horitzons, violència...i aquestes persones inicien un camí de convertir-se en animals. Miserables moralment o supervivents, ves a saber, veiem el seu, potser massa sobtat, embrutiment moral.

Si bé és cert que a estones no saps ben bé què ens volen explicar, un cop coneixem els personatges i les seves històries, remunta, i molt, cap al final, quan es desfermen les passions més animals ( humanes, de fet), i de l a mà de certa violència (res de sang i fetge) apareix l’humor, gens subtil, negre, irreverent, desenfrenat, que és el que busca l’obra d’Andreu Rifé: el riure és terapèutic i catàrtic en aquest camí de transformació d’éssers tirant a vils en porcs. Es pot fer humor sobre qualsevol cosa? L’humor no deixa de ser una defensa i una arma. Riem d’allò que ens fa por, que ens sorprèn, que ens qüestiona, d’allò que és patètic. No, riure quan veus que algú ensopega no ens transforma en males persones, per exemple.

Posada en escena aconseguida i ben aprofitada escenografia, amb molt acurada il·luminació i ambientació sonora. Paletades de terra o m....a, on aquesta porcada viu i es rebolca, i per molt que intentin treure’n una mica, sempre hi ha algun que en tira més.

El menys millor: l’escassa química o connexió de la parella protagonista, improbables enamorats.

El millor: arriba al final, quan aposta decididament per l’humor negre i incorrecte. És curiosa la sensació del públic, uns primers somriures, mig avergonyits de que ens faci gràcia allò de què no hauríem de riure, es va encomanant, algú ja riu obertament i, caretes fora, ho fem tots, alliberats. Curiós com la censura sobre l’humor, sempre present, fa anys era instigada pels conservadors que no permetien fer humor dels valors tradicionals o les institucions... i ara, són els progressistes els que ens ofeguen amb la dictadura del políticament correcte. Un pèndol.

Possiblement coneixem més l'Andreu Rifé cantant i actor, que al creador d'espectacles teatrals, tot i que en el 2008 va debutar amb el musical "Terròs!", al 2010 amb el musical "Roba'm la cartera", al 2012 "Bufa que fa son" i "Cuarto de libra" (una peça de dansa contemporània i teatre). En "Els porcs també mengen verd" a més a més de ser l'autor del text també n'és el responsable de la direcció.

"Els porcs també mengen verd" neix durant el cicle Converses i accions sobre teatre i violència a l'Obrador de filosofia de la Beckett on ell hi va participar.

Segons Rifé amb aquesta peça el que ha volgut és investigar sobre la relació que hi ha entre violència, escena i humor. Des del meu punt de vista certament és una obra on la violència està present en diferents formes: psicològica i física, tot i que la física no es veu en cap moment durant la representació. Ara classificar-la de  comèdia àcida, negra o violenta que busca generar incomoditat en l'espectador i riures dispersos en el públic, como que no. Al menys el dia que hi vaig anar jo, no hi va haver cap rialla entre el públic.

Que és una comèdia sòrdida...estic totalment d'acord, sobre tot en la manera d’interpretar als personatges. No me’n vaig creure a cap. No sé si formava part del guió, però la manera d’expressar-se era exagerada i molt poc creïble. Crec que si tot hagués estat més natural, el resultat hagués estat molt millor (opinió personal)

Haig de reconèixer que la trama és interessant des del punt de vista de la relació entre violència i teatre, però en cap cas el que se'ns va vendre com quins són els límits alhora de fer humor de les mancances.

De el que sí tracta l'obra és sobre les pors i venjances.

El que m'ha semblat genial és la utilització del relat de la mama truja i els seus garrinets per fer la comparativa amb la trama de l'obra.

De la mateixa manera que m'ha semblat genial la posada en escena amb la comparativa de les porqueres. Un pis que mica en mica es va convertint en una cort de porcs i uns personatges que mica en mica van ensenyant la seva cara més porca i miserable.

El final m’ha semblat genial!!!

Tot i així, malauradament no ha estat el que m'esperava.

Amb una premissa divertida i interessant, que es va desdibuixant a mesura que avança la trama, aquesta proposta amb text d’Andreu Rifé es mostra d’una manera desigual.

Se’ns presenta la història de dos germans ben diferents, un artista i de personalitat sensible (Adam) i l’altre boxejador i amb caràcter fort (Santi). Tot comença quan la parella d’en Santi, la Carol, es prepara per abandonar-lo mentre dorm per anar-se’n amb l’Adam, amb qui té una aventura des de fa un any. Però l’artista no acaba de veure’s en cor de tirar endavant i es fa enrere. Mentre la Carol es fa a la idea, en Santi té un accident que el deixa en coma. I aquí entra la mare dels germans, que es ficarà en la vida de tots.

Amb un inici que no se sap ben bé cap a on va, el text i la narració van agafant forces i augmenta l’interès per saber què passarà i cap a on aniran els personatges. Però, amb l’embolic de la trama, sembla que es perdi el fil sobre quin és el missatge que es vol transmetre, quina és l’autèntica història que es vol explicar. I aquí, l’espectador/a desconnecta a estones. Els personatges, el guió i algunes escenes són divertides i arrenquen més d’un riure, però d’altres queden en una suspensió i no acaben de funcionar.

Dit això, l’escenografia funciona i el muntatge té una cura especial per tot el bloc audiovisual: des dels sons i les músiques, passant per la il·luminació o les descripcions dels actes. De fet, aquest últim aspecte és un dels tocs més interessants en quan a llenguatge escenogràfic, un punt divertit de contextualització, amb una picada d’ull a la tradició teatral, que realment funciona.

Tot i que el text no acabi d’estar lligat, sí que cal destacar l’evolució dels personatges i el treball per elaborar uns papers complets i rodons. De les interpretacions, he de destacar la d’Àngels Bassas per la proximitat, realitat i franquesa que mostra en cada moment. Quan ella o, més aviat, la Carol parla, la resta queda automàticament en segon pla. Atrau i atrapa amb les seves maneres quotidianes i el seu parlar planer (i a vegades barruer).

Es tracta d’una obra divertida, però plena d’alts i baixos, on el públic no s’acaba d’involucrar del tot i això fa que, a vegades, es miri el rellotge. Mal auguri.