El quadern daurat

“El quadern daurat” (1962) és l’obra mestra de la Premi Nobel de Literatura(2007) Doris Lessing (1919-2013). Semblava impossible que es pogués sintetitzar i adaptar al teatre un llibre d’aquesta extensió i densitat. Aquesta obra d’enginyeria teatral ha sorgit de l’experiència, coneixement, talent i creativitat de Carlota Subirós. Suposo que a tothom va semblar una bogeria, un somni difícil de portar a terme. M’imagino les lectures prèvies, l’elecció de les parts llegides, parlades o representades que va triar la Subirós per arribar a construir un guió a partir dels quatre quaderns no separats entre sí i del garbuix de pensaments, escenes, llocs i sentiments que van apareixent al llarg del llibre. El passat i el present en aquestes històries estan units per una cadena ininterrompuda d’esdeveniments que sorgeixen uns dels altres. El resultat és extraordinari.

Hi ha molt d’autobiogràfic en aquesta i d’altres obres de Doris Lessing. S’inspira en la seva infància, en l’experiència a l’Àfrica, a Anglaterra i en les seves vivències personals i polítiques, les seves il·lusions i desenganys. En aquesta obra es manifesta la Lessing feminista, comunista i preocupada per temes socials.

Per endreçar el seu caos mental, la protagonista, Anna Wulf escriu quatre quaderns de diferents colors: el quadern vermell és la seva experiència com a membre del partit comunista anglès; el quadern negre, en forma de projecció en blanc i negre (video Daniel Lacasa) tracta de la seva experiència a Rhodesia del Sud on hi va estar tres anys a partir del 1939 i d’on va sorgir la novel·la “African Stories”; el quadern groc, en forma de novel·la paral·lela i el quadern blau, diari personal on hi aboca tot el seu món interior que es posa al descobert a través dels diàlegs.Tot això i més es concentra en una obra de dues hores i mitja que segueix un fil argumental coherent en un gran escenari que es va modificant de color en funció dels diferents quaderns i de forma i d’il·luminació segons les diferents escenes. Max Glaenzel és l’escenògraf i la molt encertada il·luminació li devem a Carlos Marquerie.

Pel que fa a la interpretació, les protagonistes femenines destaquen notablement. Nora Navas és Anna Wulf. Ella capitalitza amb gran seguretat tota l’obra, acompanyada de la seva amiga Molly (Mia Esteve). Les dues fan un tàndem segur i ben lligat, una amistat creïble i apassionant. Vanessa Segura té un paper difícil que resol amb elegància, Marta Ossó és Ella, la protagonista del llibre groc i Montse Esteve, alterna el paper de narradora amb el de terapeuta de les dues amigues. Magnífic treball de totes elles.

 

Adaptar una novel·la al teatre no és una tasca gens fàcil, especialment, quan es tracta d’un material com el d’El quadern daurat, amb una història que podria donar per fer una minisèrie de 10 episodis a HBO. Cal, per tant, d’entrada, valorar la valentia i l’ambició de Carlota Subirós i aplaudir el notable resultat final, on s’ha sintetitzat el llibre de Doris Lessing de forma equilibrada i efectiva. L’espectacle sap posar en relleu els temes principals de les diverses trames, profunditzar en ells i, sobretot, construir uns personatges tridimensionals, amb les seves llums, ombres i que, com a espectadors, ens importen. Potser el més destacable de la posada en escena és la seva il·luminació que, juntament amb l’escenografia, construeix unes imatges de gran bellesa que bé poden recordar els quadres d’Edward Hopper.

Una fantàstica Nora Navas suporta el muntatge sobre les seves espatlles amb audàcia i una gran fortalesa interpretativa. La resta del repartiment tampoc es queda enrere, aportant cadascú el seu granet de sorra a aquest trencaclosques que expliquen diverses vides, complexos conflictes polítics i la idiosincràsia de tota una època. Potser l’únic problema de la proposta és que no tots els fragments enganxen generant el mateix interès i que, tot i que la seva maquinària narrativa funciona, no aconsegueix emocionar tal com alguns moments dramàtics sembla que demanen. En qualsevol cas, estem davant d’un exercici a l’alçada de les seves aspiracions que cala dins del públic i, per tant, d’alguna manera, t’emportes l’obra a casa (qualitat que, en temps del consumir i oblidar, cada vegada resulta menys freqüent).

Adaptar al teatre El quadern daurat, de Doris Lessing, és una tasca enorme, gegantina. L'obra de l'escriptora britànica presenta una estructura complicada, polièdrica, amb una sèrie d'històries que sorgeixen d'unes altres... talment com si es tractés d'una nina russa. L'adaptació de Carlota Subirós juga molt bé amb tots els elements, assumeix riscos i ofereix finalment una peça neta, clarificadora i lluminosa... malgrat les ombres i les complicacions narratives. La idea del narrador inicial, del que més tard es justificarà la seva intervenció, o el desdoblament de la protagonista són troballes teatrals que sumen i que van dotant a l'obra d'un interès afegit. És cert que la durada de l'espectacle és potser excessiva, i que moltes reflexions -feministes i polítiques, principalment- poden donar la sensació de dilatar-se gratuïtament... però no oblidem el material d'on prové: una novel·la de quasi 1000 pàgines que qüestiona el paper de la societat masclista, de la supremacia blanca i del comunisme -a més de moltes altres coses- durant una gran part del segle XX.

Crec que el gran valor de l'espectacle és el rigor i la serietat de l'adaptació teatral (la primera, fins i tot abans que els britànics), però sobretot l'encert de la direcció. Subirós es supera a si mateixa, i tot i que fa anys que assumeix riscos i obres monumentals aquesta té alguna cosa que la fa diferent... i fins i tot més arriscada que les altres. El risc de la direcció, però, s'extén a totes les altres facetes implicades, ja que res s'entendria sense l'estudiada escenografia de Max Glaenzel, el prodigiós treball d'il·luminació de Carlos Marquerie o l'enigmàtic espai sonor dissenyat per Damien Bazin. La interpretació, per descomptat, fa la resta... sobretot amb aquestes dues actrius tot terreny que es deixen la pell en dues creacions per recordar. Em refereixo a les sempre incombustibles Nora Navas i Mia Esteve.