Eduard Farelo: Una Ilíada

D'ençà que vam saber que a l'Off Villarroel programaven de nou UNA ILÍADA ens vam reservar un espai a l'agenda per no perdre-la aquesta vegada. Aquesta proposta fou estrenada a Temporada Alta l'octubre del 2018 i a la Biblioteca de Catalunya el 18 d'octubre de 2018, coincidint amb el nostre viatge al Japó.

Eduard Farelo (nominat a un Premi Butaca per aquesta interpretació) monologa en aquesta versió contemporània del clàssic d’Homer.

UNA ILÍADA es va gestar com un projecte de "workshop Usual Suspects del New York Theatre" i es va estrenar Off-Broadway. Lisa Peterson i Denis O’Hare van reduir la Ilíada d’Homer a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos. En la versió catalana, traduïda per Neus Bonilla, ha comptat amb la revisió textual de Marc Artigau.

Eduard Farelo, dirigit per Juan Carlos Martel, assumeix totes les veus d’aquesta colossal epopeia. Les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, el fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor. Un soliloqui que narra la ira d'Aquil·les i els últims anys de la Guerra de Troia. Acompanyat pel contrabaix de Juan Pablo Balcázar que dóna el contrapunt just a la paraula.

Una interpretació que ens ha deixat literalment estabornits, per la complexitat del discurs, plagat d'autorepliques i pel seu contingut de noms. Meravellats amb la seva capacitat memorística en recitar totes les guerres de la història sense dubtar ni un segon.

Eduard Farelo entra a escena com si arribes d'una batalla amb el petate penjat a l'esquena, tot dient que ens vol explicar el que ha passat i que farà el que calgui perquè ho entenguem. Ens vol explicar la caiguda de Troia, el dolor que ha representat per a molts i fa una crònica de les guerres, de totes les guerres.

UNA ILÍADA és una descripció de qualsevol guerra, de la violència, del salvatgisme, de la inhumanitat inherent a qualsevol enfrontament armat. I ens fa recordar que és la còlera individual dels éssers humans la que provoca les guerres amb milers de morts. I ens recorda d'una forma esfereïdora que els morts a les guerres són joves i tenien somnis.

Una magnífica posada en escena on només es juga amb les llums i les ombres de Marc Lleixà, amb un extraordinari protagonista que es belluga incansablement per l'escenari acompanyat en tot moment per la música en directe. Juan Carlos Martel dirigeix a un Poeta, que no només recita sinó que comenta i ens obliga a connectar amb la història i que comença dient: "Cada vegada que explico aquesta història, tinc l'esperança que sigui l'última".

Molt i molt recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

“La Ilíada” és una epopeia grega, i el poema més antic conegut de la literatura occidental, que narra els esdeveniments de la Guerra de Troia.

 “Una Ilíada” és una versió dels nord-americans Lisa Peterson i Denis O’Hare; una relectura actualitzada de “La Ilíada” d’Homer en forma de monòleg que ens parla de la guerra. Un monòleg interpretat per l’actor Eduard Farelo sota la direcció de Carlos Martel.

“Una Ilíada” es va estrenar al Teatre de Salt i posteriorment va fer temporada a la Biblioteca de Catalunya, però no ha estat fins ara que m’ha estat possible d’anar-la a veure al teatre La Sala d’Argentona.

Un sol actor, Eduard Farelo, interpreta el personatge El Poeta, un viatger en el temps que posa veu a tots els protagonistes que surten en aquesta epopeia. Ell és la veu dels herois, dels Deus, dels reis i dels guerrers. El Poeta comença recitant la història en grec antic, el viatger ens parla i ens acosta a la realitat actual. Interpretació espectacular!!!

L’escenografia és fosca, austera i sense elements, pensada perquè el públic construeixi en el seu imaginari tota l’acció.

Un músic, el contrabaixista Juan Pablo Balcazar, present durant tota la funció dalt de l’escenari, s’encarrega de posar música i so al relat.

“Cada vegada que explico aquesta història, tinc l’esperança que sigui l’última”  Han passat 3000 anys des que El Poeta explica aquesta història i el món no canvia. En el món segueixen havent guerres.

Canvien els protagonistes, els noms i la procedència, però els personatges segueixen sent els mateixos. Aquil·les, Hèctor,  Agamenón, Paris, José, Pedro, Arnau, Tomàs, Jaume,... Troia,... Síria, Gaza, Afganistan, Sudan.

La guerra no hi entén de cultures ni països.

“Una Ilíada” és la història d’una guerra. Una història viva i actual. És el retrat del dolor, de la violència, de la pèrdua, de l’orgull, del poder, de l’ambició, de la mort, del còlera,...

“La guerra es el major conflicte d’Estat, la base de la vida i la mort, el Tao de la supervivència i l’extinció”  Sun Tzu

M’hauria agradat que m’haguessin explicat Homer com fa Eduard Farelo en “Una Ilíada”. Relata aquesta vella història de la que jo només recordava que és un gran poema èpic del segle VIII aC compost per a ser recitat oralment pels rapsodes. Alguns dels cants en forma d’hexàmetres els vam aprendre de memòria. Sabia d’Aquil·les, d'Hèlena de Troia, del cavall que trenca el setge troià a l’Odissea. Sabia del gran guerrer Hèctor, fill de Príam, rei de Troia. Però el monòleg com a forma de relat és la manera més similar i eficaç de relatar aquesta epopeia.
De vegades el rapsoda interpel·la al públic: - Ho veieu?- com un recurs teatral d’acostament a un present, per desgracia, no massa diferent.
La còlera d’Aquil·les (mitat home, mitat déu) el millor guerrer dels aqueus, després de la mort del seu amic Pàtrole ha passat a la història com un símbol de la violència i la venjança humanes.
El que ens presenta en aquesta peça Juan Carlos Martel traduïda de la versió de Lisa Peterson i Denis O’Hare és l’horror de la guerra. És l’obra més antibel·licista que hagi vist mai. Aquil·les abandona el camp de batalla enfadat amb Agamèmnon. Els grecs són derrotats, motiu que és aprofitat per fer una descripció detallada, minuciosa i cruel dels morts i ferits. És una descripció violenta, despietada, ferotge, inhumana, salvatge, descarnada i sanguinària que és difícil de pair. És la descripció d’una guerra qualsevol. L’enumeració de totes les guerres que s’han succeït al llarg de la historia i a tots els continents és el moment àlgid de la història i la manera de descriure-ho de Farelo és esfereïdora.
No cal dirigir-se als morts estesos a terra, desmembrats, desfigurats i destrossats amb noms molt comuns a casa nostra. A mi no em calia aquest acostament però entenc que era una forma de recordar-nos que a totes les guerres hi ha morts i són molt joves i que tots poden ser nostres.
El públic, emocionat, aplaudíem en silenci.

En èpoques convulses de crisi social els textos clàssics retornen per demostrar que les tragèdies humanes són atemporals i universals.

Aquest és el cas d'Una Íliada, una revisió del text clàssic d'Homer, adaptat a quatre mans entre Lisa Peterson i Denis O'Hare, que Eduard Farelo porta a escena per parlar-nos dels conflictes socials i la còlera humana.

El format del monòleg respon a dues necessitats. D'una banda, la voluntat del propi Farelo de posar-se en risc, afrontant un gran repte actoral que sens dubte supera de forma excel·lent. D'altra banda, el desig de narrar la història tal com es feia en l'època clàssica, donant tot el poder a la paraula del narrador i deixant que l'espectador construeixi les escenes al seu cap.

Per alimentar aquesta imaginació necessària en el públic, Farelo apel·la directament a l'espectador en més d'una ocasió, cosa que pot resultar una mica forçat en algun moment. A més, acosta la història al nostre entorn temporal i espacial, facilitant la nostra implicació i identificació.

El text té una potència capaç d'emocionar a l'espectador contemporani a través de temes universals com l'amor, la guerra, la venjança i el perdó. Una història que el narrador porta 2.800 anys relatant amb l'esperança de poder deixar de fer-ho algun dia, cosa que per desgràcia sembla estar lluny de succeir.

La direcció de Juan Carlos Martel ens brinda una peça mil·limètricament construïda, on cada gest i cada paraula estan en el lloc exacte i la mesura perfecta. En definitiva, una obra impecable que val la pena ser vista.

 

 

Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l'esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla.

Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l'actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d'argila d'Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s'esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és la nostra essència.

Que interessant el joc amb les diverses entitats que Farelo assumeix amb magisteri: és l'home, l'actor, el joglar, el narrador, Hèctor, Aquil·les, Helena, Agamemnon... sense abandonar la pell del joglar, del viatger que espera la seva mort, que la seva veu sigui ja inútil.

Un joglar, un contrabaixista que marca l'ostinatto, i la il·luminació lateral tan de La Biblioteca i un mirall que abunda en la idea de repetició. Farelo ens atrapa perquè allò que ens ha de dir és molt important, malgrat el cansament i l’abandó de les muses, ens mira, ens parla, prega amb la mirada que l’escoltem bé, que mirem d’entendre, tot i que el que ens ha de dir és incomprensible.

La de Martel Bayod és una Ilíada, cada generació ha tingut la seva. Síria és la nostra i cal que la cantem per no oblidar-nos-en.