Dopaland

Tornem a la Sala Fènix, ara que és el seu aniversari, ja són 10 anys!!. Vaig a veure Dopaland, una obra que no he pogut assistir abans i l’he hagut de deixar fins l’últim moment. Dopaland és un espectacle de petit format interpretat a duo per Anna Castells i Felipe Cabezas, a partir d’un text de la jove i prometedora dramaturga Eu Manzanares, que compta amb la direcció de Sergi Pompermayer.

Tota l’acció passa en un mateix espai a la sala Keep Calm. Un conflicte laboral que succeeix en una sola escena entre dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans.

Una bufetada a les feines actuals i a la precarietat laboral. Som capaços de renunciar a la nostra dignitat’. Aquell moment que pensem que la feina és la nostra familia. Volem equilibrar les esferes laborals i personals i al final hem de diferenciar-les per poder viure amb dignitat.

La necessitat que moltes feines fan per pensar que hem de pertànyer a una gran familia, pot ser el més perjudicial per a la nostra salut. Per això, aquesta proposta vol porta a terme un procés d’autoconeixement individual per establir els limits entre treballador i persona.

És una d’aquelles obres que és irònica, però quan hi penses veus que és cruel. I tot gràcies al text, als actors, tant Anna Castells com Felipe Cabezas, i la seva direcció que realitza Sergi Pompermayer. M’ha agradat tant el paper ‘calmat’ de l’Anna Castells fins arribar a odiar-la per moments, com l’interpretació de Felipe Cabezas més histrònic però molt més proper a nosaltres.

Podeu llegir la resta de la meva opinió sobre l'obra i el tema al següent enllaç. He anat l’última setmana, però crec que és una obra molt recomanable.

Este acertado texto de Eu Manzanares realiza una radiografía del pensamiento positivo más tóxico al servicio del capitalismo: Lucha por tus sueños, consume al máximo en el camino, y si no lo consigues, es que no te esforzaste lo suficiente. ¿Estás triste? ¡Cambia de perspectiva! Todo está en tu mano, y solo en la tuya. Aislar al individuo, hacerle culpable de todo, eliminar todos los factores contextuales y desactivar el colectivo hacen del mundo un campo donde el capitalismo pueda pastar a sus anchas. Mr. Wonderful ha ganado. ¿Qué nos queda ahora?

Con fuertes dosis de comedia y pequeños guiños de drama, Dopaland es sobre todo una inteligente crítica social. El personaje interpretado por Anna Castells lanza mensajes llenos de violencia individualista disfrazadas de empatía y autocuidado a un animador infantil vestido de Panda, Felipe Cabezas, que ha hecho algo horrible en el trabajo, aunque no sabemos qué. La información se va entregando en pequeñas dosis, lo que nos regala varios giros interesantes que mantienen nuestra atención a lo largo de toda la pieza. El último giro puede parecer algo forzado, aunque casa bien para las motivaciones de los personajes. Además, la dirección de Sergi Pompermayer logra retratar este mundo de máscaras donde forma y contenido no tienen el mismo significado. Transitando de un tono acogedor y empático a la soledad más violenta.

En definitiva, Dopaland es una preciosa joya teatral capaz de hacernos reír, reflexionar y enseñarnos a identificar la manipulación capitalista disfrazada de osito amoroso.

Després de sorprendre’ns amb Lo nuestro i els seus merescuts èxits, Eu Manzanares, actual autora resident de la sala Beckett, ens fa petar de riure amb un tema que desgraciadament no fa cap tipus de gràcia: l’addicció humana a la fugida de la quotidianitat a través de l’oci i l’entreteniment. Amb un enfocament distòpic que ens recorda a la novel·la de Un món feliç ens endinsem a Dopaland sabent que hi ha un conflicte entre dos empleats però sense saber exactament quina és la remor de fons que justifiqui tant rebombori. Què ha passat? Què és això tan greu? Ho anirem descobrint amb un text està ben filat i amb dosificacions d’informació molt ben mesurades que assegurin que el nostre interès no decaurà.  Addicionalment, els actors també ajuden: Felipe Cabezas i Anna Castells s’entregaran a fons en els seus respectius papers a fi de transmetre’ns el malestar d’aquest dopaland tan llunyà però a la vegada...tan pròxim. Una obra hilarant i tremendament realista. De ben segur que en sentirem a parlar. I molt.

Fins on estaríem disposats a aguantar a la feina?
Quins són els nostres límits?

Dopaland és una comèdia àcida, irònica, d'humor negre escrita per Eu Manzanares, dirigida per Sergi Pompermayer i interpretada per Anna Castells i Felipe Cabezas.

Dopaland és un parc temàtic, un espai de diversió i fantasia. Una empresa que s'emmiralla sobre el lema "Mejor no es lo mismo que bien", "Estar bien es lo primero", i que aposta pels vincles emocionals.

Tota l'acció passa en un mateix espai, en una smart room, la sala Keep Calm. Una sola escena i dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans. Un conflicte laboral. Sembla que algú s'ha sortit de les normes i de les línies que marca l'empresa. I això no pot ser.

Són dues maneres de viure i afrontar un mateix fet. El que per a un ha estat una situació violenta i humiliant, per l'altre ha estat una falta greu de comportament laboral.

Cal destacar la posada en escena, la distribució del públic, el joc de llums, l'escenografia i el ritme escènic. Però sobretot cal destacar les magnífiques interpretacions d'Anna Castells i Felipe Cabezas, que a part de transmetre la complicitat escènica que hi ha entre tots dos, surten del tot airosos davant un text on tot el pes recau en la seva interpretació. Per mi ha estat la descoberta d'una jova actriu, a la que haurem de seguir de prop, i a la reafirmació del gran actor que s'amaga sota la màscara, Felipe Cabezas.Enhorabona a tots dos.

Dopaland és un joc de perspectives que gira al voltant de les jerarquies, els abusos, el poder, les desigualtats i els diners. És una realitat latent en tots els àmbits laborals, grans empreses o feines menys agraïdes com és en el cas del nostre protagonista, que passi el que passi, en cap moment ha de deixar de ser feliç.
És una crítica a les narratives utilitzades pel sistema per camuflar la veritable realitat, a les condicions laborals que ens obliguen a dur a terme activitats promogudes per l'empresa i que has de seguir si o sí, unir vincles emocionals (sardinades, concursos d'arrossos, partides de guerra de pintura...), en definitiva, el que en diuen fer família. És una crítica a l'esclavatge laboral, a la dignitat dels treballadors, a la manipulació laboral i al consumisme. És una reflexió sobre el capitalisme. És voler posar la paraula felicitat per davant de tot, fins i tot deixant de banda el factor econòmic com a motivador del comportament laboral.

El plantejament d'aquesta obra també ens porta a reflexionar sobre la importància que hi donem a les xarxes socials (valoracions, puntuació, comentaris), al comportament infantil i a l'educació familiar. En la manca de límits i la manca de valors.

Dopaland ens mostra el punt de vista dels que estan avall, dels que tenen feines desagraïdes i han de callar per conservar la feina, això sí, sense deixar de sentir-se bé, de ser feliç.

Per complementar, la Sala Fènix hi ha instal·lat una exposició que lliga molt bé amb el missatge d'aquesta obra.
Es tracta dels dibuixos i frases de l'artista urbà German Di Pierro que ens parlen de la felicitat imperativa que ens rodeja i de què ens impedeix ser feliços.

Para qué pagas alquiler si vivís en el trabajo
Vivís o trabajais?
No tengo vida pero tengo trabajo.
Trabajar todo el dia. Privilégio de muchos.
Hoy no voy a trabajar. Pero, qué hago?

****/*****

Ja fa uns anys que l’actriu Eu Manzanares va començar a provar la seva vessant de dramaturga. Potser la seva obra més coneguda és Lo nuestro, que va passar per diverses sales i va ser finalista als Butaca com a espectacle de petit format. Ara ens regala un text que parla de la impostada felicitat a la que ens aboca la societat de consum, de la precarietat laboral, de les crisis d’ansietat o del mobbing immobiliari, entre d’altres. Un retrat àcid i crític, servit amb humor a través de dos únics personatges: l’animador que fa de mascota en un parc temàtic infantil i la responsable de RRHH.

L’obra comença després d’un conflicte. Intuïm que ha passat alguna cosa entre la mascota i algun dels visitants del parc, però no ho sabrem del cert fins passada una bona estona. Aquesta premissa aguanta molt bé el joc, i fins i tot quan sabem el que ha passat no es perd l’interès ni decau la trama. Potser el gir de la part final sembla una mica forçat, tot i que té la seva lògica i reforça les reaccions dels personatges. Igual s’hagués agraït alguna pista prèvia amb la que poder lligar caps... però aquest és potser un dels grans paranys d’aquest tipus de comèdia (l’ombra d’El mètode Gronholm és molt allargada), que a vegades semblen obligades a donar-te la sorpresa.

Felipe Cabezas i Anna Castells ens serveixen dues interpretacions vigoroses, detallades i molt eficaces. Es complementen molt bé, s’entenen perfectament a l’escenari, i en el cas de Castells ha estat una gran sorpresa descobrir-la. La direcció de Sergi Pompermayer també és molt encertada, tot i que a estones potser el ritme és excessivament trepidant i les rèpliques van un pèl accelerades. Però en general estem davant d’un magnífic producte, que esperem poder veure per molt de temps. Ah... i un punt i a part: la meritòria escenografia d’Eric Manchia, que engrandeix miraculosament l’escenari de la Sala Fènix.

A les escriptures de la Bíblia trobem als Salms diferents cants i oracions per a fer súpliques a Déu perquè ens reconforti, ajudi i doni resposta. Curiosament, al Salm 55 trobem, però, un -existencialista- cant desesperat per rebre ajuda enmig d'un atac d'ansietat. Aquest diu concretament així: "Escolta el meu prec, Déu meu; quan et suplico, no t'amaguis. / Escolta atentament i respon-me! Vaig perdut, portant arreu el meu dolor, / empès pels crits dels enemics i la fúria dels malvats. / Aboquen damunt meu malediccions, m'odien amb tota la ràbia. / Dintre meu sento el cor adolorit, un pànic de mort m'atenalla, / m'envaeixen la por i el tremolor, s'apodera de mi l'esgarrifança. / I dic: «Qui tingués les ales del colom! D'una volada aniria a aixoplugar-me. / Fugiria errant, ben lluny, i em quedaria al desert."

Aquest salm és considerat, avui dia, la representació més antiga d'un atac d'ansietat dins de la cultura occidental. Bé és cert que estudiosos consideren també, avui dia, que certs passatges de L'Ilíada d'Homer, així com la desapareguda Etiòpida, de la qual només coneixen referències de tercers, Aquil·les va patir, el que avui en dia s'anomena, la síndrome de l'estrès post-traumàtic.

Aquests temps postmoderns on el traspàs de cultura es limita moltes vegades a l'intercanvi de mems i d'altres chascarrillos, ens diu que no ploris a casa els caps de setmana o en dies lliures, que sempre és preferible fer-ho al lavabo de la feina en horari laboral. És l'única forma que hi ha de vèncer al sistema i que ja de pas et paguin per no fer res.

L'incident desencadenant i que dona el tret de partida a Dopaland és quelcom tan prosaic com un simple atac d'ansietat i plorar dins de l'horari laboral. Sols que no sabem què és Dopaland. No som plenament conscients de l'identitat i caràcter d'aquest emplaçament, doncs la nostra primera sensació és que ens trobem en una societat distòpica en la que no se'ns permet no estar contents, ni com deien els Pet Shop Boys "no tenir temps per avorrir-se perquè hi havia temps per buscar-se a un mateix". A mesura que avança la trama anem descobrint l'engany de la dramaturga per a endinsar-nos en quelcom més sinistre, que és un drama costumbrista que és més encara esfereïdor que la societat distòpica que creiem veure, prenent aquesta distància que ens permet la ciència-ficció, que ens fereix, però no massa, fent-nos conscients que és un futur probable, però al que no arribarem. Ara bé, una vegada que comproven l'ambient veritable i fefaent, establint paral·lelismes entre la ciutat, que ja no és ni dormitori si no com a parc recreatiu per a les classes benestants, quan comencem a veure les sinistres conseqüències de dècades de dinar barat i capitalisme desfermat. I que a sobre... no tenim cap capacitat humana prou forta per poder fugir d'ell, només accedir a ser absorvit per un sistema desigual que ens destrossa constantment. Això sí, sense permetre que ens queixem o deixem de somriure.

Trobem dos personatges part del mateix, la mateixa família, el mateix concepte de persones treballadores. La seva condició i classe, vulgui dir el que vulgui dir això en un temps en els que només diferenciem entre treballadors i gent amb -massa- possibles, és la mateixa, però un (Felipe Cabezas) encara troba un moment per a recobrar-se i trobar aquella dignitat que el capital li va arrebatar, i l'altre (Anna Castells), en canvi, només té venjança pels que són com ell, però perquè no pot escapar del que és i ha vist com totes les lluites han estat estèrils. Una vegada aquí, només es pot sobreviure. Accedint a formar part de quelcom més gran que despersonalitza o permetre, durant tan sols un instant, tornar a brillar com una supernova abans d'eclosionar.