Don Joan

Aquesta versió del Don Joan de Molière, estrenada al TNC ara fa un any i mig, és un muntatge que en el seu moment ja va despertar sentiments enfrontats. De fet, estem al davant d'un exercici de modernització i revisitació del mite, ja sigui a través de la contemporaneïtat de la proposta o d'un treball de contextualització que arriba a les seves últimes conseqüències. Però en el fons no és un exercici original ni transcendent, sinó una barreja d'idees prestades i de petits encerts aïllats.

Tot el principi de l'obra funciona i està ben cohesionat, sobretot pel magnífic treball de Julio Manrique (Don Joan) i Manel Sans (Sganarelle). Els seus diàlegs i les situacions que viuen a l'hotel que ens proposa David Selvas fan avançar la trama amb desimboltura. És cap a la meitat de la peça que l'invent es desinfla i les situacions perden versemblança. Les estridències tampoc a ajuden a entendre les interessants reflexions de Molière sobre un personatge universal, tot i que s'ha de destacar la bellesa i el risc de la curiosa escena final. Una escena on la música i altres elements escènics acaben per posar el contrapunt ideal al desenllaç de l'obra.

El personatge de Don Joan té una presència arquetípica en l’inconscient col·lectiu de la cultura europea comparable només a uns altres pocs mites literaris. Això fa, per una banda, difícil aportar una visió diferent d’aquesta figura i, d’una altra, resulta fàcil caure en l’estereotip de seductor que tothom té present. En aquest cas, David Selvas ha aconseguit salvar la seva proposta d’aquestes dues dificultats amb un enfocament modern de la tragicomèdia de Molière, aproximant la poètica del text a un realisme dialèctic molt vistós. Fent servir un hotel com a escenari (idea no gaire innovadora, per cert), el muntatge té una solidesa admirable, sobretot en la seva primera meitat, sostinguda, bàsicament, per la força interpretativa de Julio Manrique. L’actor es mou en registres ja transitats en altres treballs anteriors però que esdevenen una eina excel·lents per construir tant aquest protagonista com les relacions amb els secundaris. Aquesta base permet que l’obra no trontolli quan certs capricis de direcció comencen a aparèixer. Malauradament, el to acaba derivant en un clímax ple d’estridències que poc acompanya l’elegància i l’enginy amb el qual havia començat la proposta. Algunes decisions recorden al teatre del polèmic Calixto Bieito, director que fa temps que no veiem per casa nostra, tot i que, en comparació, aquestes són molt més contingudes. La part més fosca de la història busca, en aquest cas, representar-se amb espectacularitat. És cert que produeix molta inquietud però, realment, val molt més la pena el text i les idees del dramaturg francès que qualsevol de les parafernàlies que se li afegeixen. És, en realitat, un equip d’actors ben cohesionat el que permet gaudir de l’espectacle i deixar veure la seva profunditat.

Amb totes les entrades exhaurides abans de l'estrena, sembla obvi que la imatge de Manrique amb unes calces a la boca és ben capaç d'omplir platees. Però, malauradament, em temo que el nostre estimat Julio no acaba de trobar el to en la seva interpretació de l'immortal Don Joan.

No es pot dir tampoc que l'obra de Molière hi ajudi gaire. Amb una premissa francament antiga (basada en la dicotomia fe=moral, ateisme=immoral), el text s'embranca constantment en disquisicions de caire ètic que no permeten fer brillar la part més canalla del Don Joan, aquella on potser Manrique se sentiria més còmode.

Així les coses, els millors moments de l'obra són els protagonitzats per Manel Sans, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín o Anna Azcona, que ens regalen unes magnífiques interpretacions carregades de la força i el magnetisme que trobem a faltar en altres moments.

Amb una posada en escena que sembla treta d'una pel·lícula de Kubrick i un suggerent final oníric (tot i que agònic en el seu desenvolupament) si sou dels que us heu quedat sense entrades per aquest Don Joan us asseguro que podeu dormir tranquils.

Més informació a Somnis de teatre

Don Joan. Quan se l'anomena, de seguida tothom reconeixem a aquest personatge de llegenda. Don Joan és la seducció per i per a la seducció.

Tot i que el personatge de Don Joan ha anat canviant durant tots aquests segles, l’hem vist com el seductor amable i una mica malparit incapaç de mantenir el desig d’una sola persona durant gaire temps, com el seductor que es rebel·la contra tot i tothom saltant-se les normes. Ha estat el gran conquistador que sedueix i enganya a totes les dones. Un personatge divertit, però a l’hora egoista, cruel, violent, covard, mentider, egoista, cínic, antisocial i amoral; un conquistador que amb gran mestria aconsegueix tot el que es proposa. En conclusió, podríem definir-lo com el símbol de la llibertat individual davant les lleis socials.

Des de 1844 són moltes les versions i manifestacions artístiques que s’han fet del personatge de Don Joan. Les primeres versions ens arriben del S. XIV de la mà de Geoffrey Chaucer, però serà Tirso de Molina en el S. XVII, amb El burlador de Sevilla, qui li va donar solidesa a aquest personatge. Anys després en el 1665 és Molière qui ens parla d’aquest personatge. En S. XIX José de Zorrilla amb el seu Don Juan passarà a ser considerada l’obra més representada del teatre espanyol. Però també en podem veure una versió, dins del cinema mut, de Ricardo Baños en el 1922 amb en Fortunio Bonanova com a protagonista. Luís Buñuel també va incorporar aquest personatge dins d’una representació. Es coneix el Don Juan viejo de Henri Bataille, el Don Juan de Lord Byron. El trobem dins l’opera de “Don Giovanni” de Mozart i en un poema Sifònic de Richard Strauss. Fins i tot el titellaire Miquel Gallardo en fa una versió molt particular en Don Joan. Memòria amarga de mi. En el 1964 Dalí en va fer una versió molt surrealista, i els Rolling Stones li van dedicar una cançó Sympathy for the devil. Fins i tot l’Antonio Paso, en va fer una versió femenina, que porta per títol “Don Giovanna”.

Ara al TNC podreu gaudir d’una versió més contemporània del personatge més llibertí de la literatura universal, el Don Joan del S. XX. Sota la direcció d’en David Selvas, l’actor Julio Manrique ens interpreta a un Don Joan rebel, orgullós, destructiu i una mica malparit, “un galan amb jeta” segons les paraules del mateix Manrique. Les seves presses: la Carlota, una cambrera (Nausicaa Bonnín), la Maturina, l’encarregada de recepció (Anna Azcona) i la dolça i innocent esposa abandonada Donya Elvira (Cristina Genebat), són les tres fèmines que cauran rendides davant els seus encants. Al costat de Don Joan, el seu fidel servent l’Sganarelle, paper magníficament interpretat per en Manel Sans. Lluís Marco, Javier Beltrán i Xavi Ricard, completaran la resta del repartiment.

En aquest Don Joan s’ha combinat part del text clàssic de Molière, amb un espai escènic (un hotel) i vestuari més actuals i contemporanis. Els personatges i la seva manera de fer estan totalment adaptats a la nostra època.

La veritat és que tenia moltes ganes de veure aquesta obra, i vaig comprar les entrades de seguida. Doncs bé, tot i que ha estat molt bé (escenografia, interpretacions...), hi ha alguna cosa que no m’ha acaba’t de convèncer. En fi, que no l’he trobat del tot rodona.

En general el públic ha sortit entusiasmat, fins i tot hi ha hagut molta gent dempeus aplaudint amb ganes.

 

*** 1/2

Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, Don Joan, dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique.

El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern. I és que a l'època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l'obra, el "pecador" havia de rebre el càstig per les seves malifetes. Aquí no se li envia pas als inferns i el "càstig" s'ha reinterpretat d'una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat força.

Ens han agradat també molt les interpretacions de Julio Manrique i Manel Sans, que presenten les dues visions absolutament contraposades.

Una posada en escena dinàmica amb moments divertits i un ritme creixent tant en intensitat com en moviments, una escenografia magnífica de Max Glaenzel i les interpretacions de tot l’equip artístic ens ha permès gaudir d’una gran proposta. No es va acabar de fer el pes l'inici de la representació, amb la participació d'una petita part del públic durant els primers 20 minuts, donat que no ens ha resultat creïble i excessivament forçada.

Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera:  http://wp.me/p19AHZ-gPp