Dolors

Amb moltes ganes ens vam dirigir ahir, diumenge, al Lliure de Gràcia preparats per a la “marató” de Dolors, la sèrie de televisió en teatre. Tot un tour de force pels actors, ja que la durada total de les interpretacions s’ha aproximat a les 5 hores, i no han baixat el ritme ni un moment. Esplèndids Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes.

Tal com ens van explicar a la ressenya de la roda de premsa, amb aquesta proposta han pretès emular la manera de fer de les sèries de televisió i han creat un muntatge teatral de 6 capítols, de 45 minuts de durada cada un d'ells. Meritxell Yanes, que interpreta el paper de Lola (Dolors), és la ideòloga del projecte.

DOLORS és una coproducció del Teatre Lliure i MeriYanes Produccions.

Escrita per Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente la sèrie planteja unes escenes de molta agilitat, on els actors salten d’una escena a un altre a una gran velocitat i on tot està mil·limètricament acurat.

Esplèndidament dirigida per Sergi Belbel i Cristina Clemente, que han aconseguit aixecar una proposta única, diferent i molt divertida.

Una sèrie que parla de les sèries, de les nostres i de les alienes, amb constants referències a personatges o situacions i amb l'enginyosa adaptació dels noms dels bars on els personatges van a prendre una copa o un cafè.

La Lola (Meritxell Yanes), és una dona emprenedora que acaba d’inventar un dispositiu per combatre el dolor que la menstruació provoca a moltes dones, entre elles a la Miranda (Gemma Martínez), la seva companya de pis. Les empreses a les quals presenta el seu invent no la volen ni rebre. Posen en marxa un pla per poder accedir a les empreses, amb l’ajut d’en Nil (Enric Cambray) un pobre noi solitari a qui la Miranda havia atropellat accidentalment. A partir d’aquí es desenvolupa una trama còmica que és també una crítica àcida a la manca d’igualtat de gènere en l’àmbit laboral.

Com a les bones sèries, juguen molt bé amb els finals de cada capítol per incitar a l'espectador a veure el següent i també com a qualsevol sèrie, abans d'iniciar el capítol hi ha un resum de l'anterior per poder seguir la trama.

Enric Cambray té la dificultat afegida d'interpretar dos personatges alhora, un actor al qual nosaltres seguim per la seva gran versatilitat i al que hem vist treballar a "Sàpiens" (Flyhard, 2018), "Alpenstock" (Tantarantana, 2017), "La senyora Florentina i el seu amor Homer" (TNC, 2017) i la inoblidable "Les dones sàvies" (El Maldà, 2016).

A Meritxell Yanes nosaltres la vam conèixer a "Ventura" que vam veure representada en un lloc inusual, un pis modernista de la Casa Milà el juliol de 2017. A la Gemma Martínez l'hem vist treballar a diverses propostes i especialment recordem la seva interpretació a "Ovelles" (Flyhard, 2018).

Una posada en escena amb un ritme frenètic, escenes molt breus i canvis de vestuari i d'ubicació. La casa de les noies, la casa d'en Nil, els diferents bars, l'escenari on canta la Miranda, la presó, l'hospital, la persecució pels terrats, l'aeroport, la fugida, la bodega del xalet, les oficines de la multinacional, la llotja del Camp Nou, la recepció, la connexió amb la mare de la Lola, els programes televisius, ......

DOLORS és una peça amb un argument intranscendent, que amaga una pàtina de denúncia de la desigualtat de gènere referida a les diferents oportunitats d'homes i dones per accedir a recursos i llocs de treball.

Un plantejament una mica esbojarrat, però que ens ha donat frescor, diversió i una lliçó de bon treball grupal. Els tuits que separen un capítol de l'altre són molt divertits i els títols de crèdit al final de cada dos capítols són la cirereta del pastís que hem degustat amb fruïció. Fins i tot hem oblidat, una mica, la incomoditat dels seients d'aquesta sala.

Hem entrat al Teatre Lliure a dos quarts de 5 de la tarda i sortim a les 11 de la nit (més de 6 hores al Teatre, amb sopar inclòs). L'experiència ha estat molt satisfactòria, hem rigut molt i ens hem divertit com feia temps no ho fèiem en un teatre. És precisament per tot això que demanem, millor dit gairebé "exigim", que molt aviat es pugui veure la segona temporada de DOLORS.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Sembla que faci molt que les dones escriptores havien de publicar els seus llibres amb pseudònim i no posaré exemples perquè és un fet molt conegut. Les dones actualment publiquen, escriuen, dirigeixen i se les coneix pel seu nom. Però hi ha una marginació subtil cap a les dones que es manifesta en la facilitat que tenen els homes per aconseguir els seus objectius. D’això va l’obra amb la idea original de Meritxell Yanes. Una inventora no és escoltada per les empreses per comercialitzar el seu dispositiu que revolucionarà el món femení i millorarà el seu benestar fins que no és un home qui ho presenta.

Sota la direcció de Sergi Belbel i Cristina Clemente la idea de Meritxell es presenta com una sèrie de TV amb 6 capítols que es poden veure de manera consecutiva o per separat de dos en dos. La idea és molt original i apareix en teatre en un moment en el que les sèries han entrat a les cases i envaït el mercat de manera inevitable i, tal com fan en totes, al començament de cada capítol fan un resum dels anteriors per si no has tingut la oportunitat de veure’ls. Entre cada capítol, a la pantalla es projecten tuits d’espectadors, actors o directors amb noms modificats que es poden reconèixer fàcilment.

La posada en escena és molt dinàmica, lleugera i molt, molt divertida. La tensió i la comicitat dels dos primers capítols es tan gran que no es pot mantenir i decau molt als dos següents utilitzant tòpics de comèdia d’embolic, amb la típica suplantació de personalitat i corredisses per l’escenari. El vestuari femení és, si més no, sorprenent. Els dos darrers capítols és una desfasada, un moviment constant, una sorpresa darrera l’altra. Crec que pretenen ser una crítica a les sèries l’única finalitat de les quals és mantenir-te enganxat i, naturalment, amb un happy end previsible. La idea era bona però es va perdent l’interès a mida que van passant els capítols.

El trio Enric Cambray, Gemma Martínez i Mertixell Yanes són formidables per separat i els tres junts. Fan un treball actoral magnífic per la dificultat que té el constant moviment principalment per Enric Cambray que no ens ha sorprès desprès del meravellós transvestisme que ens va mostrar a les “Dones Sàvies”. La versatilitat de la Gemma Martínez es demostra en la fluïdesa amb la que expressa el text, la seva presència escènica i la capacitat per cantar com en el número del primer acte. Té capacitat per interpretar papers còmics (Pegados, Rosas de la vida) o més seriosos com Ovelles o Fedra. A la Meritxell Yanes us asseguro que després d’aquesta obra, la seguiré molt d’a prop com a actriu i productora.

Val la pena anar-hi per veure actuar a aquestes tres bèsties del teatre.