Dogville: un poble qualsevol - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Pau Miró signa l’adaptació de Dogville, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada el 2003 i primera part de la trilogia Usa: Land Of Opportunity. Dirigida per Sílvia Munt.

Sinopsi

Si vols que els altres t’acceptin, t’has de sotmetre a l’abús i expiar el seu ressentiment. Però llavors, què separa la bondat de la maldat?

Dades útils

espectacle en català
sobretítols en castellà i anglès cada dissabte a la nit a partir del 18/05

19/05 col·loqui amb la companyia després de la funció
17/05 funció accessible per a persones amb discapacitat auditiva i/o visual

Idioma:
Català

Sinopsi

Si vols que els altres t’acceptin, t’has de sotmetre a l’abús i expiar el seu ressentiment. Però llavors, què separa la bondat de la maldat?

Dades útils

espectacle en català
sobretítols en castellà i anglès cada dissabte a la nit a partir del 18/05

19/05 col·loqui amb la companyia després de la funció
17/05 funció accessible per a persones amb discapacitat auditiva i/o visual

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Ens deixem arrossegar per la col·lectivitat

Una versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l'any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s'ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l'obra centrant-la en la hipocresia d'un grup de persones, que es creuen amb el dret d'explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona "acollida" és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s'ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l'exterior del local on transcorre l'acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d'accions concretes que tenen lloc a l'exterior.

El poble està representat per varius personatges de diferents professions i personalitats, tots ells tenen un moment de protagonisme quan es dirigeixen al públic-jurat per explicar la seva percepció de la Virgínia, però tots ells formen part d'una col·lectivitat, del poble, de la massa que és incapaç de pensar individualment i es deixa arrossegar per un líder.

Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. El bé i el mal de cadascú de nosaltres, la fina línia que ho separa, el mal que és capaç de fer per acció o per inacció, fins i tot, la bona gent.

Ens defensem, ens justifiquem, ens emparem darrere el líder, la família, l'amant, el cap a la feina, .... i deixem que les coses passin. Anteposem les nostres pors, els nostres dubtes i no fem res.

Una proposta que a nosaltres ens ha agradat molt, tant pel que fa a la direcció, com en general a les interpretacions, malgrat que algunes d'elles han quedat força reduïdes, per la decisió de Sílvia Munt de buscar l'essència, que en definitiva ens vol alertar del perill d'adherir-se al comportament col·lectiu com a única opció.

Nosaltres no pretenem comparar aquesta versió reduïda amb la pel·lícula original de Von Trier; ens ha agradat la dramatúrgia, la posada en escena, les interpretacions i la direcció sota els paràmetres d'unes idees molt clares.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

20/05/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Interessant adaptació

Qualsevol adaptació teatral d’una pel·lícula recent corre el risc d’haver de competir contra el seu original cinematogràfic. Si es tracta, com és el cas de Dogville, d’una cinta que tenim molt present a l’imaginari popular, la cosa es complica. Malgrat que la comparació és injusta, un no pot oblidar allò que ja ha vist, coneix i admira. Per aquest motiu, la versió que, amb tanta cura, han portat a escena Sílvia Munt i Pau Miró, amb l’encert (entre molts) d'afegir el subtítol d’Un poble qualsevol, parteix amb desavantatge. Malgrat tot, per ser equànimes, és molt important ressaltar que el muntatge té una força narrativa impecable, la dramatúrgia és efectiva i endreçada i la direcció de Munt porta als actors a abordar amb veritat unes situacions gens senzilles de fer interpretativament. És per això que, en conjunt, l’espectacle és satisfactori, la història pot aconseguir posar els pèls de punta i el seu missatge dóna per a profundes reflexions i debats interessantíssims i valuosos. Davant d'això, el fet que s'hagi simplificat i suavitzat el guió de Lars Von Trier i el final sigui diferent, probablement, tindria més sentit ser esmentat en una conversa amistosa amb els seus responsables que no tant en una valoració que intenta ser equitativa.

12/05/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Evitant comparacions inevitables

S'ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l'estètica, l'època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l'estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se'n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munt s'emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien.

Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama costumista situat en un poble de Catalunya, amb el seu centre cívic o ateneu popular, amb els seus horts, el seus pagès i alguns elements més que intenten posar detalls realistes a la trama, tot i que el tema de l'obra és molt menys concret. L'escenografia ajuda a estones, però tampoc sé si era la més encertada per a una peça com aquesta... No es pot negar, però, que Sílvia Munt acumula ja una llarga i fructífera experiència com a directora i que hi ha encerts de direcció, així com moments puntuals molt encertats. Les interpretacions, en general, funcionen... tot i que alguns moments d'excessiva crispació acaben per restar subtilitat a aquest drama tèrbol, filosòfic i formalment agosarat.

29/05/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un bon text

“Dogville” és d’aquelles obres que no deixen petjada. No tot s'hi val. No és suficient un bon text, ni algunes escenes impactants.

Tot i que reconec que vaig sortir del teatre amb un mal rotllo que ni te cuento, en general m’ha deixat bastant freda.

L’escenografia ni fu, ni fa.

D’altra banda les actuacions les he trobat molt forçades i poc creïbles. Què ha passat Andrés Herrera? Bruna Cusí? David Verdaguer?!!!

D'altre banda seria injust no felicitar l'Aurea Márquez i en Lluís Marco.

Sincerament m’esperava molt més.

La paraula que ho resumeix tot és fredor.

03/06/2019
Bob Fenderrick

Una adaptació molt pobra en comparació al material original. Les interpretacions no destaquen i les decisions de direcció no aporten res. Tots els canvis efectuats a l’obra respecte a la pel·lícula són a pitjor. Només es salven algunes escenes amb certa tensió com la de la violació.

24/06/2019
Victòria Oliveros Layola

Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. Una faula sobre com el poder canvia les persones i fa aflorar la nostra pitjor cara. Aquells veïns tan afables, un cop tenen la paella pel mànec, no dubten a sotmetre la protagonista a les pitjors vexacions. La deshumanitzen, deixa de ser una persona per convertir-se en una propietat que poden explotar sense miraments.
Malauradament, el muntatge no encerta a trobar el to adient per a la història. Les motivacions dels personatges queden desdibuixades, no s’acaba d’entendre el seu gir, i al muntatge li falta tensió, fins i tot en aquelles escenes més brutals, que no aconsegueixen el cop de puny que s’espera a l’estómac de l’espectador. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/06/07/dogvilleun-poble-qualsevol/

08/06/2019
Lupo

Acabo de veure l’obra i no entenc (tenint la pel·lícula com a referent), l’escenografia i tot un espectacle força desangelat, insuls. En cap moment m’ha implicat emocionalment. Les actuacions (potser diumenge a les 18h afecta) molt baixes d’intensitat i forçades. Em sap greu, però David Verdaguer s’ha forçat una veu que li treu naturalitat a tot el què diu, i Bruna Cusí fa el millor que pot amb un texte que mai acaba d’enlairar-se de la banalitat, i que l’empeny a l’histerisme (que ella molt bé esquiva). L’escenografia apagada, allunyada i fosca, massa apartada del públic, i el video innecessari (hi ha maneres molt més creatives d’amalgamar tots dos formats). Ho sento, molt decebut.

26/05/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Las comparaciones son odiosas.
Y para disfrutar de esta adaptación hay que dejar de lado la maravillosa película de Von Trier. Si lo consigues podrás disfrutar de la obra (aunque no todo sea bonito y haya bastantes cosas que pulir).
Para empezar bravo a los protagonistas. Cusí y Verdaguer están bastante aceptables (aunque me ha sorprendido que la protagonista sea presentada tan Segura de sí misma y tan directa).
Me ha parecido apreciar que los secundarios a pesar de ser algunos grandes actores estén como desganados durante la obra. Algunos sinceramente parecía que actuaba con desgana. Me equivoco?
Y personalmente me hubiera gustado una escenografía más pequeña y más íntima para contar esta historia.
De todas maneras he disfrutado mucho la obra aunque salgo un pelin decepcionado.
Esperaba muchísimo de la obra y al final como que no…

25/05/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra basada en la pel·lícula (2003) del director i guionista danès Lars von Trier i que han versionat Pau Miró i Sílvia Munt i que alhora aquesta última dirigeix. Ens parla d’una noia que està sent perseguida per algú ??? i arriba a un petit poble ferida i desorientada a la recerca de refugi. Els veïns es reuneixen i decideixen donar-li acollida, evidentment no desvetllaré el que passa amb cada un d’ells i la noia, només diré que el que en principi va ser la seva salvació progressivament es converteix en un infern. Tot el que passa posa al descobert la realitat d’una societat que nega mirar-se al mirall alhora que fa que aflori la maldat que en major o menor mesura, tots portem dins. Tot el pes de l’obra recau sobre Bruna Cusí (Virgínia) i David Verdaguer (Max) dos personatges difícils d’interpretar especialment el de Virgínia i que tots dos treuen amb nota alta. La resta del repartiment i els incloc a tots van fer que un text que dóna per commoure’t, em deixés totalment indiferent. Falta de rodatge inadmissible amb actors d’aquesta talla, sobreactuacions, altres poc creïbles, i amb l’afegit que tant l’escenografia com la il·luminació ajuden molt poc. El positiu i atraient és una gran pantalla on es segueix veient els actors a l’exterior quan surten d’escena. Sílvia Munt té la solució a la mà que crec que hauria d’activar ja. Veritablement n´esperava molt més.

12/05/2019

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Sílvia Munt i Pau Miró adapten ‘Dogville’ al Teatre Lliure

Dogville, la impactant història sobre el bé i el mal de Lars Von Trier, arriba al Teatre Lliure en una nova versió que signen Sílvia Munt i Pau Miró, acostant la història a l’actualitat i a la […]

2 maig 2019