Pau Miró signa l’adaptació de Dogville, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada el 2003 i primera part de la trilogia Usa: Land Of Opportunity. Dirigida per Sílvia Munt.
Sinopsi
Si vols que els altres t’acceptin, t’has de sotmetre a l’abús i expiar el seu ressentiment. Però llavors, què separa la bondat de la maldat?
Dades útils
espectacle en català
sobretítols en castellà i anglès cada dissabte a la nit a partir del 18/05
19/05 col·loqui amb la companyia després de la funció
17/05 funció accessible per a persones amb discapacitat auditiva i/o visual
Una adaptació molt pobra en comparació al material original. Les interpretacions no destaquen i les decisions de direcció no aporten res. Tots els canvis efectuats a l’obra respecte a la pel·lícula són a pitjor. Només es salven algunes escenes amb certa tensió com la de la violació.
Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. Una faula sobre com el poder canvia les persones i fa aflorar la nostra pitjor cara. Aquells veïns tan afables, un cop tenen la paella pel mànec, no dubten a sotmetre la protagonista a les pitjors vexacions. La deshumanitzen, deixa de ser una persona per convertir-se en una propietat que poden explotar sense miraments.
Malauradament, el muntatge no encerta a trobar el to adient per a la història. Les motivacions dels personatges queden desdibuixades, no s’acaba d’entendre el seu gir, i al muntatge li falta tensió, fins i tot en aquelles escenes més brutals, que no aconsegueixen el cop de puny que s’espera a l’estómac de l’espectador. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/06/07/dogvilleun-poble-qualsevol/
Acabo de veure l’obra i no entenc (tenint la pel·lícula com a referent), l’escenografia i tot un espectacle força desangelat, insuls. En cap moment m’ha implicat emocionalment. Les actuacions (potser diumenge a les 18h afecta) molt baixes d’intensitat i forçades. Em sap greu, però David Verdaguer s’ha forçat una veu que li treu naturalitat a tot el què diu, i Bruna Cusí fa el millor que pot amb un texte que mai acaba d’enlairar-se de la banalitat, i que l’empeny a l’histerisme (que ella molt bé esquiva). L’escenografia apagada, allunyada i fosca, massa apartada del públic, i el video innecessari (hi ha maneres molt més creatives d’amalgamar tots dos formats). Ho sento, molt decebut.
Las comparaciones son odiosas.
Y para disfrutar de esta adaptación hay que dejar de lado la maravillosa película de Von Trier. Si lo consigues podrás disfrutar de la obra (aunque no todo sea bonito y haya bastantes cosas que pulir).
Para empezar bravo a los protagonistas. Cusí y Verdaguer están bastante aceptables (aunque me ha sorprendido que la protagonista sea presentada tan Segura de sí misma y tan directa).
Me ha parecido apreciar que los secundarios a pesar de ser algunos grandes actores estén como desganados durante la obra. Algunos sinceramente parecía que actuaba con desgana. Me equivoco?
Y personalmente me hubiera gustado una escenografía más pequeña y más íntima para contar esta historia.
De todas maneras he disfrutado mucho la obra aunque salgo un pelin decepcionado.
Esperaba muchísimo de la obra y al final como que no…
Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra basada en la pel·lícula (2003) del director i guionista danès Lars von Trier i que han versionat Pau Miró i Sílvia Munt i que alhora aquesta última dirigeix. Ens parla d’una noia que està sent perseguida per algú ??? i arriba a un petit poble ferida i desorientada a la recerca de refugi. Els veïns es reuneixen i decideixen donar-li acollida, evidentment no desvetllaré el que passa amb cada un d’ells i la noia, només diré que el que en principi va ser la seva salvació progressivament es converteix en un infern. Tot el que passa posa al descobert la realitat d’una societat que nega mirar-se al mirall alhora que fa que aflori la maldat que en major o menor mesura, tots portem dins. Tot el pes de l’obra recau sobre Bruna Cusí (Virgínia) i David Verdaguer (Max) dos personatges difícils d’interpretar especialment el de Virgínia i que tots dos treuen amb nota alta. La resta del repartiment i els incloc a tots van fer que un text que dóna per commoure’t, em deixés totalment indiferent. Falta de rodatge inadmissible amb actors d’aquesta talla, sobreactuacions, altres poc creïbles, i amb l’afegit que tant l’escenografia com la il·luminació ajuden molt poc. El positiu i atraient és una gran pantalla on es segueix veient els actors a l’exterior quan surten d’escena. Sílvia Munt té la solució a la mà que crec que hauria d’activar ja. Veritablement n´esperava molt més.