Una versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de
Lars Von Trier, estrenada l'any 2003.
Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat
DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa
Sílvia Munt.
En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de
Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent
David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s'ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.
Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per
Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció,
no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l'obra centrant-la en la hipocresia d'un grup de persones, que es creuen amb el dret d'explotar a la persona que han acollit.
També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona "acollida" és una dona. En aquesta versió de
Pau Miró i Sílvia Munt la durada s'ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.
Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica.
Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l'exterior del local on transcorre l'acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d'accions concretes que tenen lloc a l'exterior.
El poble està representat per varius personatges de diferents professions i personalitats, tots ells tenen un moment de protagonisme quan es dirigeixen al públic-jurat per explicar la seva percepció de la Virgínia, però
tots ells formen part d'una col·lectivitat, del poble, de la massa
que és incapaç de pensar individualment i es deixa arrossegar per un líder.
Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu.
El bé i el mal de cadascú de nosaltres, la fina línia que ho separa, el mal que és capaç de fer per acció o per inacció, fins i tot, la bona gent.
Ens defensem, ens justifiquem, ens emparem darrere el líder, la família, l'amant, el cap a la feina, .... i deixem que les coses passin. Anteposem les nostres pors, els nostres dubtes i no fem res.
Una proposta que a nosaltres ens ha agradat molt, tant pel que fa a la direcció, com en general a les interpretacions, malgrat que algunes d'elles han quedat força reduïdes, per la
decisió de Sílvia Munt de buscar l'essència, que en definitiva ens vol alertar del perill d'adherir-se al comportament col·lectiu com a única opció.
Nosaltres no pretenem comparar aquesta versió reduïda amb la pel·lícula original de Von Trier; ens ha agradat la dramatúrgia, la posada en escena, les interpretacions i la direcció sota els paràmetres d'unes idees molt clares.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest
ENLLAÇ
Una adaptació molt pobra en comparació al material original. Les interpretacions no destaquen i les decisions de direcció no aporten res. Tots els canvis efectuats a l’obra respecte a la pel·lícula són a pitjor. Només es salven algunes escenes amb certa tensió com la de la violació.
Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. Una faula sobre com el poder canvia les persones i fa aflorar la nostra pitjor cara. Aquells veïns tan afables, un cop tenen la paella pel mànec, no dubten a sotmetre la protagonista a les pitjors vexacions. La deshumanitzen, deixa de ser una persona per convertir-se en una propietat que poden explotar sense miraments.
Malauradament, el muntatge no encerta a trobar el to adient per a la història. Les motivacions dels personatges queden desdibuixades, no s’acaba d’entendre el seu gir, i al muntatge li falta tensió, fins i tot en aquelles escenes més brutals, que no aconsegueixen el cop de puny que s’espera a l’estómac de l’espectador. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/06/07/dogvilleun-poble-qualsevol/
Acabo de veure l’obra i no entenc (tenint la pel·lícula com a referent), l’escenografia i tot un espectacle força desangelat, insuls. En cap moment m’ha implicat emocionalment. Les actuacions (potser diumenge a les 18h afecta) molt baixes d’intensitat i forçades. Em sap greu, però David Verdaguer s’ha forçat una veu que li treu naturalitat a tot el què diu, i Bruna Cusí fa el millor que pot amb un texte que mai acaba d’enlairar-se de la banalitat, i que l’empeny a l’histerisme (que ella molt bé esquiva). L’escenografia apagada, allunyada i fosca, massa apartada del públic, i el video innecessari (hi ha maneres molt més creatives d’amalgamar tots dos formats). Ho sento, molt decebut.
Las comparaciones son odiosas.
Y para disfrutar de esta adaptación hay que dejar de lado la maravillosa película de Von Trier. Si lo consigues podrás disfrutar de la obra (aunque no todo sea bonito y haya bastantes cosas que pulir).
Para empezar bravo a los protagonistas. Cusí y Verdaguer están bastante aceptables (aunque me ha sorprendido que la protagonista sea presentada tan Segura de sí misma y tan directa).
Me ha parecido apreciar que los secundarios a pesar de ser algunos grandes actores estén como desganados durante la obra. Algunos sinceramente parecía que actuaba con desgana. Me equivoco?
Y personalmente me hubiera gustado una escenografía más pequeña y más íntima para contar esta historia.
De todas maneras he disfrutado mucho la obra aunque salgo un pelin decepcionado.
Esperaba muchísimo de la obra y al final como que no…
Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra basada en la pel·lícula (2003) del director i guionista danès Lars von Trier i que han versionat Pau Miró i Sílvia Munt i que alhora aquesta última dirigeix. Ens parla d’una noia que està sent perseguida per algú ??? i arriba a un petit poble ferida i desorientada a la recerca de refugi. Els veïns es reuneixen i decideixen donar-li acollida, evidentment no desvetllaré el que passa amb cada un d’ells i la noia, només diré que el que en principi va ser la seva salvació progressivament es converteix en un infern. Tot el que passa posa al descobert la realitat d’una societat que nega mirar-se al mirall alhora que fa que aflori la maldat que en major o menor mesura, tots portem dins. Tot el pes de l’obra recau sobre Bruna Cusí (Virgínia) i David Verdaguer (Max) dos personatges difícils d’interpretar especialment el de Virgínia i que tots dos treuen amb nota alta. La resta del repartiment i els incloc a tots van fer que un text que dóna per commoure’t, em deixés totalment indiferent. Falta de rodatge inadmissible amb actors d’aquesta talla, sobreactuacions, altres poc creïbles, i amb l’afegit que tant l’escenografia com la il·luminació ajuden molt poc. El positiu i atraient és una gran pantalla on es segueix veient els actors a l’exterior quan surten d’escena. Sílvia Munt té la solució a la mà que crec que hauria d’activar ja. Veritablement n´esperava molt més.