Sinopsi

Joan Ollé dirigeix el text d’Eugene O’Neill que se situa a l’època de la febre de l’or, abans del crac del 29, i que segons Xavier Albertí “permet entendre el fenomen Donald Trump”.

SINOPSI

Mentre la febre de l’or s’enduu els joves cap a l’Oest, un vell granger del sud es manté aferrat a l’antic pedregar que amb l’esforç de tota una vida ha aconseguit convertir en terra cultivable. Quan els seus tres fills descobreixin que l’ancià s’ha tornat a casar, amb una dona molt més jove que es deleix per recollir l’herència, esclataran totes les tensions acumulades al llarg dels anys entre els murs d’aquella propietat.

Sota la impassibilitat inquietant dels grans oms que rodegen la casa, el desig exacerbat de posseir tant la terra com la dona destarotarà la vida dels protagonistes d’aquesta tragèdia fundacional del teatre nord-americà, escrita ben poc abans de l’inici de la Gran Depressió amb el «Crac del 29».

Idioma:
Català

Edat:
No recomanat a menors de 14 anys

Sinopsi

Joan Ollé dirigeix el text d’Eugene O’Neill que se situa a l’època de la febre de l’or, abans del crac del 29, i que segons Xavier Albertí “permet entendre el fenomen Donald Trump”.

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

20 kgs. de calamars

Seria llarg d'explicar el perquè del títol de la ressenya. Si us interessa haureu d'anar a la crítica completa. Anem per feina.

Penso que els adaptadors de l'obra de O'Neill (Beltran i Ollé) no han estat a l'altura i el director Joan Ollé no hi ha pogut fer res i els actors, menys. Una peça en que la tensió sexual havia de regalimar per tot arreu ha resultat plana, com feta per gent d'Acció Catòlica dels anys quaranta. A més les dues hores i mitja (entreacte inclòs) han llastrat l'interès i ha fet que el públic s'avorrís.

La posada en escena fastuosa a l'estil "que no hi falti de res", però això no ha servit de res. Em temo que el TNC no peta fi.

Crítica completa » http://bit.ly/2mfQUDR

11/11/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un joc de passions, que no ens ha emocionat

La sala Gran del Nacional, mig plena o mig buida segons l'òptica. El teló abaixat amaga una escenografia espectacular, totes les estances de la granja d’Efraïm Cabot (Pep Cruz), un home de setanta-cinc anys que amb tres fills, se sent sol.

Una escenografia dinàmica, obra de Sebastià Brosa, que gira i es mou al ritme del desenvolupament de l’obra i amb els personatges.

Un joc de passions dels seus tres protagonistes, la passió amorosa d'Abbie pel seu fillastre, la passió ambiciosa d'aquest per la propietat de les terres i la casa, l'odi i el desamor d'Efraïm envers el seu fill fins al punt de voler engendrar un altre fill per arrabassar-li l'herència. I els veïns de les terres properes, que veuen, murmuren i es burlen del vell.

Una esplèndida il·luminació que acompanya el moviment dels actors d'una forma molt natural i un acurat vestuari que ens recorda el que hem vist reflectit a les pel·lícules de l'oest.

Pel que fa a les interpretacions hem de dir que tot i que els tres protagonistes són actors de primera fila, ens han resultat una mica fredes, llunyanes i en pocs moments ens els hem cregut, i potser aquesta sensació s'ha fet més evident en el cas de Laura Conejero, malgrat que la considerem una de les millors actrius del nostre país. No descartem que sigui un problema de direcció mes que d'interpretació.

Inversemblant l'escena que inicia la segona part de la representació, amb un grup de veïns que "celebren" el naixement del fill de l'Efraïm i l'Abbie. Una escena llarga, molt llarga i que creiem sincerament està mal resolta des de la direcció de Joan Ollè.

Una proposta a l'alçada del que s'espera del Nacional, una escenografia aclaparadora però una posada en escena i unes interpretacions que no ens ha fet emocionar en cap moment.

Potser les emocions del dia en el que es va proclamar la República Catalana i el nostre esgotament físic ens han fet una mala jugada. També podria ser.

Per veure l'apunt original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

29/10/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Tragèdies de Nova Anglaterra

Eugene O'Neill està considerat un dels fundadors del teatre estatunidenc modern, però amb els anys les seves obres han quedat una mica antiquades i no acaben de funcionar si no es mesura bé el to i la intensitat de les propostes. En el cas de Desig sota els oms, a més, O'Neill va recórrer a les bases de la tragèdia grega i les va transportar a paisatges del seu país, com va passar també amb A Electra li queda bé el dol. Aquesta barreja de tragèdia i melodrama pot resultar perillosa, perquè convida a la desmesura i cau en ocasions en el fulletó més tronat.

Al TNC, Joan Ollé ha optat per una estètica preciosista (en ocasions, una mica folklòrica) i ha utilitzat un escenari giratori i una il·luminació que realment enlluernen, tot i que penso que els intèrprets han quedat una mica sols davant d'un drama tan espès i d'unes situacions tan esfereïdores com les que es donen en el darrer acte. És cert que Laura Conejero, Ivan Benet i Pep Cruz són actors que ens han demostrat abastament la seva vàlua, però aquí semblen sobrepassats en més d'una ocasió pels seus propis personatges. A més, a hores d'ara encara no he acabat d'entendre ni de pair la llarga escena que dóna inici al segon acte, que segurament quedarà com una de les més esperpèntiques i kitsch que s'han vist mai a l'escenari gran del Teatre Nacional.

22/10/2017
Hebert Parodi

Llarga, sobreactuada (tret del Pepo Blasco) i avorrida. I mira que els drames rurals i el western m’atreuen molt. El text és el que és, clar. Passar de superviventa, d’aferrar-se al que sigui per viure dignament després de massa cops a la vida a heroïna de “culebrón” romàntic enamorada de forma malaltissa i renunciar a tot el guanyat per mirar de recuperar un amor de forma irracional, doncs, vaja, no és creïble. Afegiu-hi una escena festiva eterna que sembla feta només per a fer sortir actors a l’escenari i res més. Escenografia espectaclar – aquí hi ha pressupost-, amb escenari giratori i dues alçades (si bé la superior aquí no està justificada més que per ensenyar com de gran és l’escenari). En fi, una altra decepció al TNC.

26/11/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Empezar la temporada del TNC con la Sala grande a medio gas me produce tristeza. La situación política en la que vivimos esta dejando bajo mínimos la oferta cultural y eso me produce tristeza.
Pero vayamos a lo que importa… Desig sota els oms, sin duda una gran apuesta para empezar la temporada! Para empezar hay que hablar de la escenografía. ESPECTACULAR! Me quedé flipado nada más se levantó el telón y ya cuando aquello se puso a girar para poder ver varias partes de la granja donde ocurre la accion me quedé con la boca abierta!! BRUTAL!
El punto negativo es el texto que hace que los personajes no sean para nada creíbles y que no consiguen despertar la empatía en los espectadores. Una lástima. Lo vi todo aobreactuado y no esperaba el momento en que se acabara la función! Una lástima… porque los actores son de 1ª pero poco pueden hacer con semejantes diálogos…

05/11/2017
Josep OS

Ahir al TNC vaig estar veient aquesta obra que el 1924 va escriure Eugene O’Neill amb la proposta d’actualitzar als seus dies una tragèdia grega. En aquesta ocasió és Joan Ollé qui dirigeix aquest drama rural que ens situa a Amèrica del Nord i ens parla d’un triangle amorós i de l’ambició que es converteix en odi pels diners i les herències. Certament el text em va semblar caduc, molt de novel·la en capítols però en aquesta ocasió com que té una sèrie d’al·licients que l’envolten, t’oblides i ho gaudeixes. El primer al·licient és l’escenografia, magnífica i espectacular muntada en una base que gira constantment i et va transportant a les diferents estances de la casa, acabant d’arrodonir-ho amb una encertadíssima il·luminació. I el segon és la interpretació Pep Cruz, Laura Conejero i Ivan Benet, els tres sobre qui recau tot el pes de l’obra, fantàstics tot i que Conejero en alguns moments la vaig trobar desubicada i no vull deixar d’anomenar a Pepo Blasco i Santi Ricart que encara que només són presents a la primera part fan un molt bon treball. Els nou actors i músics restants, poc es pot opinar ja que el seu contingut és mínim. De ben segur serà un èxit i encara que com ja he dit el text no em va agradar vaig acabar passant-ho francament bé.

21/10/2017

Deixa la teva opinió