La Calòrica: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

La Calòrica no deixa de sorprendre’ns. Presenten uns temes de rabiosa  actualitat de la manera més còmica i crítica possible. En aquesta ocasió no podia faltar el canvi climàtic. El text i la dramatúrgia de Joan Yago vol posar de manifest la incapacitat del món per afrontar amb seriositat aquest tema. Utilitzant el conflicte que apareix en una comunitat de veïns per la sortida inacabable de merda a causa d’una canonada mal construïda, el director Israel Solá, fent paral·lelisme, ironitza sobre les dificultats de resoldre un problema que és a totes vistes important però que la seva solució s’alenteix pels interessos personals o la ineficàcia dels veïns, el propietari i la comunitat.

El començament és desconcertant. Mónica López, convidada especial de la Calòrica per aquesta obra, de manera seriosa, documentada i tirant de casos pràctics, posa de manifest el desastre que pot provocar la obsessió pel plàstic i el moviment ecologista que s’ha instaurat en la nostra societat. Està supèrbia en el paper de conferenciant seriosa, convençuda de que el canvi climàtic és una farsa fins que entra en decepció al veure com ha estat manipulada per les grans multinacionals o els interessos del capital.

Excepte ella, la resta d’intèrprets fan tots els papers de l’auca:  Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius van canviant de personatge i de gènere a cada escena sense que ens causi cap mena de confusió. La qualitat interpretativa de tots és altíssima tot i que voldria remarcar a Júlia Truyol que pot fer de parella disgustada, de veí emprenyat i saberut, de representant de les multinacionals dominant amb saviesa les variants dialectals del català i donant el to còmic en cada paper.

Una vegada més, l’escenografia i vestuari d’Albert Pascual ens deixa bocabadats. És un escenari que el fan mòbil tots els intèrprets per anar canviant ràpidament en funció de les escenes. Es converteix en una reunió de veïns, en una roda de premsa, en un bar de copes i en la sala d’assajos de la Calòrica acabada de llogar i que se’ls omple de la merda que surt pel wàter.

El gran mèrit de La Calòrica es ser crítics sobre els problemes que tenim pendents utilitzant l’humor i sobretot de fer riure, i  molt. És la combinació perfecte de teatre documental, còmic, enginyós i valent. Gens fàcil.

Utilitzant una comunitat de veïns que tenen problemes amb el clavegueram i la trobada d’un grup de negacionistes en un congrés per parlar sobre el canvi climàtic, la companyia de teatre La Calòrica ha creat una divertidíssima comèdia que ens fa reflexionar sobre quina és la nostra actitud davant dels grans problemes. Els veiem, els patim, ens queixem, discutim, però què fem per solucionar-ho? Busquem l’arrel del problema ? o simplement ens conformem en enterrar la “merda” sota terra esperant que no aflori?

“De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda?” No tan sols parla de la crisi climàtica, sinó que parla de tot allò que no parlem. Parla de principis, de repressió, de la vulneració dels nostres drets, de seguir mantenint econòmicament estaments socials innecessaris, de homofòbia, de racisme, de masclisme,... Parla de nosaltres com a societat passiva i conformista. Molt xerrar, fer reunions o concentracions, però a la mínima ens conformem.  El plàstic contamina, però seguim consumint plàstic, això sí culpant a qui el consumeix, no a qui el fabrica ni al qui permet la seva fabricació. L’augment de les quantitats de gasos d’efecte hivernacle produïts per l’activitat humana fa que la temperatura segueixi augmentant, però permeten que quatre multimilionaris paguin xifres desorbitades per passar deu minuts a l’espai o permetem que es desforestin boscos per ampliar les actuals instal·lacions de l'Aeroport de Barcelona,...

“De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda?”  ens parla de contradiccions. De no mirar a una altra banda. D’assumir els problemes. De no deixar les coses per demà. De grans problemes i petits problemes que no es solucionen només amb grans i petits debats.

 I jo em pregunto, és tot responsabilitat nostre? o de tots aquells que ens fan sentir culpables i alhora en treuen profit i en fan negoci?

Un muntatge amb dues trames diferents però en el fons no tant allunyades l’una de l’altre. Dues històries explicades des de dos estils, una amb un aire més seriós i realista, i l’altre més divertida i amb un to humorístic i esbojarrat al més estil La Calòrica, que m’ha recordat molt als veïns de la comunitat de Montepinar.

Un text molt irònic, una posada en escena espectacular, unes interpretacions magnífiques i una il·luminació acurada, fan que aquesta proposta sigui del tot imprescindible.

Originalitat, reflexió política i l’ús d’un humor intel·ligent són el segell d’aquesta jova companyia . Una companyia sempre disposada a abordar totes aquelles “merdes de les que no en parlem” i que fan tanta pudor dins la nostra societat.

Llarga vida a La Calòrica!!

La Calòrica porta anys sorprenent-me i deixant-me sempre amb la sensació de que encara no ho he vist tot, de que es guarden un as a la màniga per al proper espectacle... Vaig descobrir-los amb Sobre el fenòmen de les feines de merda, i des de llavors els he aplaudit la interessant però irregular El profeta,  les genials Fairfly i Els ocells o la feliçment recuperada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I. Amb l'obra que ens ocupa avui han tornat a provocar-me sorpresa i admiració. I és que no s'han conformat en tractar un tema actual i polèmic com el canvi climàtic, sinó que hi han barrejat metateatre, realitat i ficció, fals documental, paròdia i una comunitat de veïns que per si sola mereix, com a mínim, una sèrie o una obra a part.

Ja coneixíem l'habilitat de Joan Yago d'introduir temes socials des de la vessant menys esperada. Ho va fer al parlar dels emprenedors amb aquell estrambòtic producte de Fairfly, i també al tractar la sàtira política tot recorrent als "ocells" d'Aristòfan. Ara ha volgut tractar del canvi climàtic, però des del mateix grup de La Calòrica. S'ha barrejat la realitat -la cerca d'un local d'assaig per preparar el projecte del TNC- amb les vivències d'una comunitat de veïns i un congrés de negacionistes que s'acaba barrejant amb la trama. Semblen projectes diferents, però estan tan ben lligats que finalment ningú surt amb la sensació d'haver deixat cap peça solta. De fet, les reaccions del veïnat i dels mateixos components del grup teatral són el complement -i també el mirall- de com ens comportem a la societat. Preferim amagar la merda, però la merda hi és... i de, tant en tant, surt i s'escampa.

Si l'habilitat de Yago amb la dramatúrgia està més que provada, l'eficàcia d'Israel Solà a la direcció no es queda enrere. El seu treball és àgil i segur, tot i manegant una producció molt més gran i tècnicament més complicada que les anteriors. Pel que fa als intèrprets -magnífics tots- val a dir que assumeixen un munt de personatges, alguns d'ells de forma instantània i sense cap caracterització. Molts dels personatges interpretats -o més ben dit, imitats- els veurem després en un suposat vídeo real. L'efecte còmic que això produeix desperta, sense cap mena de dubtes, els moments més hilarant de tota la funció.

 

La forma de treballar en col·lectiu de La Calòrica, la companyia amb més força, projecció, originalitat i talent de la nova generació de teatre català, fa que estiguin deixant testimoni dels temes que més preocupen als joves de la seva edat. Després de satiritzar el poder, la idea d’Espanya, l’emprenedoria, el populisme o la precarietat laboral, entre molts altres assumptes, ara li ha tocat el torn al canvi climàtic. I la manera de fer-ho ha sigut posant el focus en un congrés de negacionistes, amb una esplèndida Mònica López com a actriu convidada de luxe, en paral·lel a una trama d’autoficció on els mateixos calòrics s’enfronten a l’embossament del vàter del seu nou local d’assaig i a la seva escala de veïns.

El resultat d’aquest magnífic debut del grup al Teatre Nacional és una sàtira divertida, audaç i escatològica, amb personatges memorables, gags hilarants, reflexió crítica i pinzellades de dramatisme que toquen el cor. En aquest sentit, destaquen dues coses. La primera és l’aproximació a la mentalitat negacionista, des d’una perspectiva humana i rigorosa, allunyada del pamflet polític i confiant en la intel·ligència de l’espectador (cosa poc habitual avui i que s’agraeix molt). L’altra és la notable influència de la narrativa de la ficció audiovisual actual: el fals documental com a mecanisme narratiu (The Office) o l’exploració de la fina línia entre la comèdia i el drama a escenes com la del bar o l’habitació. La direcció d’Israel Solà sobre el brillant text de Joan Yago sap cohesionar aquests registres de manera natural amb moments més propers a l’esquetx, personatges caricaturescs, transgressió de gènere, dents, perruques, vídeos i transicions musicals, al marc d’una posada en escena amb molt d’encant.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda tria un tema que, en mig d’una pandèmia mundial, tenim totalment oblidat. I ho fa sense oblidar la pandèmia. El muntatge és evasió i entreteniment però també consciència. Per això, cal repetir fins a l'infinit la sort que tenim que existeixi una companyia com La Calòrica. Potser encara no ho valorem en la seva justa mesura.