Després de tres temporades seguides d’èxit absolut amb espectacles tan diversos com Molt soroll per no res i El Petit Príncep, Àngel Llàcer dirigeix la comèdia romàntica Un cop l’any protagonitzada per dos dels grans actors de l’escena teatral del moment, Mar Ulldemolins i David Verdaguer.

Sinopsi

Espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor, a David Verdaguer.

L’any 1975, després de passar la primera nit junts en un hotel, dos amants decideixen seguir amb la seva relació en secret: només es trobaran un cop l’any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix amb els seus matrimonis i fills.

Durant el transcurs dels següents 25 anys, hauran de fer front a l’evolució que experimentaran les seves respectives llars i, al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que també afectaran les seves vides.

“Un cop l’any” és l’adaptació de “Same Time, Next Year” un espectacle original de Bernard Slade que va triomfar als anys 70 a Broadway popularitzat arreu del món gràcies pel·lícula del mateix títol protagonitzada per Ellen Burstyn i Alan Alda.

Durada:
105 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor, a David Verdaguer.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una història d’amor

“Un cop l’any” és l’adaptació d’Hector Claramunt de “Same time, next year”, una comèdia romàntica, escrita per Bernard Slade l’any 1975.

El muntatge original d’aquesta comèdia es va estrenar l’any 1975 a Broadway, i tot i que va estar en cartellera durant més de tres any, la seva popularitat es deu, en gran part, a la versió cinematogràfica “Same time, next year” dirigida per Robert Mulligan que es va estrenar a Hollywood l’any 1978.

“Un cop l’any” narra la intensa relació “intermitent” d’una parella d’amants que, durant més de 25 anys de la seva vida, es troben un cop l’any, la mateixa data en la mateixa habitació d’hotel. Són amants, però al mateix temps estan feliçment casats i estimen a les seves respectives parelles.

Vint-i-cinc anys de relació que van des de l’any 1975 al 2000, repartits en sis escenes, en les quals els veurem evolucionar tan a nivell emocional, com personal; la seva relació de parella i les seves relacions familiars. De la mateixa manera que reviurem moments històrics, culturals i socials d’una època, en país en constant transformació.

La comèdia és un gènere que no m’atrau massa, i el tema de les relacions de parella encara menys, així que vaig triar aquesta proposta principalment pel repartiment, la Mar Ulldemolins i en David Verdaguer , dos grans actors als que admiro moltíssim. Així que, com us podeu imaginar, no les tenia totes. Però, caram !!!...quina sorpresa!!!, “Un cop l’any” ha resultat ser una comèdia divertida, tendra i nostàlgica, d’aquelles que et fan riure i emocionar. Una història d’amor, sincera, honesta i respectuosa on la paraula infidelitat deixa de tenir significat.

La veritat, no m'esperava que m’agradés tant .

Feu-me cas i no us la perdeu !!!

02/09/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

L’evolució de l’amor en el temps

Bernard Slade va escriure "Sametime, next year" l’any 1975 i va ser estrenada el mateix any a Broadway; Hèctor Claramunt ha fet la traducció i adaptació del text resituant l'acció entre els anys 1975 i 2000, referenciant-la a la nostra realitat i traslladant l'acció de Califòrnia a La Rioja.

Un hotel de la Rioja és el lloc on es troben casualment en Josep (David Verdaguer) i la Pilar (Mar Ulldemolins) una nit de l'any 1975, i, esdevenen amants. Tots dos són casats. Ella viu a Santiago de Compostel·la i ell a Barcelona. Tots dos tenen fills. Parlen, qüestionen, i troben una fórmula per mantenir viva la seva relació clandestina. Decideixen trobar-se un cop l'any al mateix hotel i en les mateixes dates.

UN COP L'ANY és una comèdia romàntica de Minoria Absoluta i Cow Theatre dirigida per Àngel Llàcer que confessa que en llegir l'obra per primera vegada, es va emocionar.

El que fa realment interessant aquest text és el retrat de l’evolució dels rols masculins i femenins al llarg del quart de segle compres entre el 1975 i l’any 2000. Ambdós protagonistes hauran de fer front a l’evolució de les seves respectives llars i al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que afecten les seves vides.

La dramatúrgia està dividida en 6 escenes, entre les quals passen de 5 a 7 anys, unes projeccions dels esdeveniments històrics i socials ocorreguts en aquells espais de temps, ens ajuden a ressituar la nova escena. Mentrestant, els actors han canviat vestuari i pentinat i els elements escenogràfics han sigut convenientment substituïts a la vista del públic que observem, com entre ombres, tres persones, van adequant l'escenografia.

La proposta evoluciona des de l'humor i la innocència de la primera escena on tots dos estan sorpresos per la seva infidelitat i se senten culpables, a escenes amb un to molt més dramàtic i amb moments molt emotius.

David Verdaguer i Mar Ulldemolins ens han ofert unes interpretacions versemblants i creïbles i van adequant el to i la gesticulació al moment vital en què tenen lloc les trobades i sempre en concordança amb el rol masculí o femení que en aquell moment representen.

Molt destacable de la proposta és la part audiovisual i musical i l'encert de l'elecció dels referents temporals que es mostren: fets polítics, moviments socials, fets històrics, esdeveniments musicals, notícies de la "premsa rosa, esdeveniments esportius,..... que provoquen més d'una exclamació en la platea.

El muntatge, un producte comercial pensat per atreure molts espectadors, i programat en principi fins a mitjans de febrer, és una autèntica delícia, divertit, emotiu i nostàlgic per tots aquells que, com nosaltres, hem viscut aquella època.

Si voleu llegir la nostra ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

01/12/2017
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Jo repetiria més d’un cop a l’any

El muntatge és una autèntica delícia, divertit, desenfadat, emotiu i amb un humor brillant. L’evolució dels personatges a través dels anys es desenvolupa amb total naturalitat. Podem veure com el pas del temps els canvia a tots dos, allunyant-los i apropant-los a les persones que eren quan es van conèixer. Viuen moments durs, fàcils, divertits, tristos... com qualsevol parella, però concentrat en un cap de setmana intens.

Verdaguer assumeix el rol d’home indecís, acomodat i honest de manera total i absoluta. Ell és en Josep, no hi ha cap dubte, des del primer moment que surt a escena. Com en treballs anteriors, veure aquest actor donar vida a qualsevol personatge és un autèntic plaer. Ulldemolins, per la seva banda, interpreta a una dona alegre, divertida, desenfada amb les seves contradiccions, però amb ganes de menjar-se el món. La seva energia a dalt de l’escenari contagia al públic, provocant que riem i ens emocionem amb el seu personatge. La química existent entre els dos actors fa que ens endinsem en aquesta relació anual, al mateix temps que compartim les seves desavinences i els seus temors.

Cal destacar molt especialment tot el muntatge audiovisual i musical, perquè se’ns dubte és una de les joies que es podran veure aquesta temporada al teatre català. Hi ha una total precisió i encert en l’elecció dels anys de reunió i els referents històrics que s’hi reflecteixen. Notícies històriques, moviments socials, polítics, musicals... que provoquen empatia i un somriure a tot espectador, tingui l’edat que tingui.

L’únic detall que no acaba de fer rodona la producció és el final. No tant en el fet, sinó en la forma (i no vull fer spoilers). Després d’una obra amb un to divertit i desenfadat, encara que també amb moments tensos i de tristor, l’apunt final és un pèl massa dramàtic que no acaba d’entonar amb la resta de l’espectacle. Tot i així, és un detall minso que no canviaria gens les meves ganes de tornar a veure l’espectacle.

27/11/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Producte generacional i nostàlgic

L'any 1978, el director Robert Mulligan ja va dur al cinema aquesta obra de teatre de Bernard Slade. Així és com vaig descobrir, anys més tard, una història que barreja comèdia, romanticisme i nostàlgia. El seu principal encant és que parteix d'una premissa original -una parella d'adúlters decideix trobar-se només un cop l'any fins al final de les seves vides- per acabar explicant la història dels protagonistes i també la de les tres últimes dècades del país. A la versió americana es començava pel 1951 i el període escollit comprenia moments com l'arribada a la lluna o la guerra de Vietnam. Aquí, en canvi, el traductor i adaptador Hèctor Claramunt ha triat sàviament el període de la transició, començant pel 1976 i allargant la relació fins al canvi de mil·lenni. Un període que ens permet recordar personatges i fets destacats, com ara les primeres eleccions democràtiques, el cop d'Estat, el Mundial de futbol, la Movida madrilenya, el retorn de Tarradellas, els Jocs Olímpics de Barcelona, etc. Es tracta només del marc, però un marc prou important com perquè vàries generacions d'espectadors s'identifiquin amb uns temps ja passats que, en alguns casos, recorden amb nostàlgia.

A part de l'embolcall històric, el text destaca per com s'explica la història romàntica, que involucra a tercers i que deriva cap a moments molt tendres i també de molt dramàtics. Àngel Llàcer ha sabut portar el relat amb precisió i bon sentit del ritme. Tot i que comença amb una escena una mica sobreactuada i no treu suficient partit del decorat -25 anys donen per molts detalls escenogràfics-, la peça funciona i convenç. David Verdaguer i Mar Ulldemolins aboquen tot el carisma possible i aconsegueixen moments tan divertits com el del part o el de la trucada telefònica. Evidentment, estem davant d'un producte comercial pensat per a atreure a milers espectadors... i vist el resultat crec que no van del tot errats.

21/11/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Nostàlgia i amor realista

Estem tan acostumats al fet que les històries d’amor estiguin explicades des de la comèdia frívola o la idealització romàntica que, quan ens presenten una proposta mínimament realista, la sorpresa resulta el doble de gratificant. Un cop l’any és un espectacle ambiciós, ja que ens relata una relació sentimental al llarg de tres dècades, però resolt amb agilitat, intel·ligència i molt bon gust pels petits detalls. Àngel Llàcer torna a demostrar la seva gran sensibilitat com a director i omple de cor i ànima l’habitació d’un hotel on els seus protagonistes comparteixen sexe, conflictes, amor i altres complicitats. És molt interessant veure com l’obra evoluciona des de l’humor lleuger de la primera escena cap a un to molt més profund, assolint moments d’un dramatisme veritablement emotiu. En aquest sentit, David Verdaguer i Mar Ulldemolins tenen el mèrit d’aconseguir enamorar l’espectador gràcies a la seva credibilitat i carisma com a intèrprets. El context històric, ple de referències nostàlgiques dels anys 70, 80 i 90, són un afegit simpàtic i agradable en aquest muntatge que aconsegueix transmetre, en general, grans dosis de bon humor i vitalitat. L’únic retret que li podríem fer, en realitat, és que es tracta d’un tipus d’història que, potser, ha quedat ja una mica antiquada. Afortunadament, l’adaptació (en temps i espai) està tan cuidada que, en certa manera, compensa unes formes i un contingut que, en el teatre actual, ja no s’estilen tant.

21/11/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Un cop l’any

Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d'Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l'any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l'acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle.

Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d'una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre's amb allò que fa referència a l'essència de l'experiència teatral, és a dir, dur la vida a l'escenari, emocionar i transformar, si es pot, el públic. Un cop l'any cal circumscriure-la en aquesta categoria de teatre popular que posa els seus esforços a divertir els espectadors, que no és poc, i que, per tant, prova per tots els mitjans de no avorrir.

El problema de l'obra és que en l'afany de divertir acaba apostant per acudits gastats que, malgrat tot, asseguren el tret amb el públic menys acostumat a d'altres registres. Per als que pensem que el teatre ha de ser inesperat, el poc risc per a assolir ojectius tan legítims i necessaris com els que hem comentat més amunt acaba essent un llast insalvable.

La feina de David Verdaguer i Mar Ulldemolins és poc matissada, potser fruit d'una direcció d'actors no prou destil·lada, i acaba donant com a resultat interpretacions exagerades que semblen remetre a un teatre antiquat que es regeix per fòrmules poc el·laborades.

12/11/2017
Hebert Parodi

Els millors capítols de les sèries acostumen a ser els pilots. Si no funcionen, difícilment el que vingui després serà millor. A UN COP L’ANY és al revés. L’inici és tan fluix, que si fos TV, hagués canviat de canal als 10 minuts per no seguir perdent el temps amb un protagonista sobreactuat –quant de mal ha fet el personatge prototípic de Woody Allen- i una protagonista que sembla de decoració.
I hagués estat un error. La proposta millora, amb tendresa, humor i un xic de drama (el millor fragment, per mi).
Una parella de casats té una aventura de cap setmana i decideixen repetir-la cada any. Veiem el passar de les dècades, es juga amb la nostàlgia (si bé no se li treu tot el suc possible) i , especialment, l’evolució ‘aquesta peculiar relació i personatges durant dècades.
L’escenografia és senzilleta i massa estàtica (sí, els hotels no canvien cada any, però…), millor aconseguit el vestuari i no tant les perruques.
Si bé la direcció ha optat per interpretacions força lineals en la banda alta de l’exageració, el cert és que omplen de calidesa aquella freda habitació, milloren a cada trobada, funciona molt bé alguna escena còmica de ritme frenètic, i quan toca drama, està ben tractat.

18/02/2018
Maria Casas

Entretinguda i ben feta.

30/01/2018
Jordi

Mireu, no…. Que Àngel Llàcer es quedi amb ellà a Antena3 fent els seus xous televisius i que descansi una temporada de dirigir teatre. Quin cansament tirar de noms coneguts x fer funcionar espectacles. I si triem bons espectacles que funcionin sense noms? Massa feina, no? La meva puntuació 4/10.

13/12/2017
Rosa

La disfruté mucho. Agradezco la adaptación española que la acerca mucho más a nosotros.

17/11/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una historia sencilla: una pareja despierta en una habitación de hotel después de una noche de pasión habiendo sido infieles a sus respectivas parejas. Los amantes deciden reunirse cada año, el mismo día, en la misma habitación para seguir con la relación para luego volver a sus vidas con sus respectivas parejas.
Tengo que reconocer que en los primeros 20 minutos de obra he pensado “la típica comedia coñazo”, pero poco a poco según iba avanzando la trama la cosa ha mejorado. Y mucho! Los personajes evolucionan (sobretodo ella), las conversaciones son más maduras, las vidas de los protagonistas se encrudecen… y al final he salido encantado del teatro con un buen sabor de boca y comprobando que no todo es lo que parece.
Bravo para el equipo de caracterización. Genial ver el paso del tiempo (y de estilo) de los protagonistas

14/11/2017

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘Un cop l’any’, tres dècades d’amor

L’actor i director Àngel Llàcer, després del recent èxit de muntatges com Molt soroll per no res o El petit príncep, torna a dirigir per oferir-nos una comèdia romàntica sobre […]

20 novembre 2017