Cleòpatra

Tornem de nou a l’Espai Lliure per poder veure la segona part de la trilogia Tot pels diners amb Cleòpatra, una obra escrita i dirigida per Iván Morales.

Dylan Bravo torna a Barcelona. Un pis al Poble Sec. Isabel, Cleòpatra, dona que lloga el seu cos. Paola i una bossa d’esports marca Kipsta. Violència. Pols blanca. Problemes. Atracció. Gelosia. Humor. Tendresa. Retrobament. Soledat. Amor.

Anna Azcona, Claudia Benito i Manel Sans. Tres actuacions magnífiques i una gran sorpresa, la interpretació de l’Anna Azcona que em va encantar, de lo millor que l’he vist fer fins el dia d’avui!

Tot el muntatge és excel·lent en tots els sentits, tan a nivell de text, escenografia, il·luminació i interpretació. Hi ha hagut moments realment genials que han fet que gaudíssim d’una obra del tot imprescindible.

Tot i que érem pocs espectadors hem aplaudit amb moltes ganes i els actors han hagut de sortir un munt de vegades a saludar. Bravo!!

Ja tinc ganes de que arribi la tercera!!

Segona part de la trilogia Tot pels diners, projecte on diferents autors i directors comparteixen tema i un personatge (el peculiar Dylan que interpreta Manel Sans), se centra, en aquest cas, en el barri barcelonès del Poble Sec. L’espectacle tracta de fer un retrat de la fauna marginal de la ciutat a través de temes com la pobresa, la prostitució, les drogues, la decadència vital o la recerca de la dignitat. Escrita i dirigida per Iván Morales, la proposta aconsegueix moments de molta tendresa i situacions interessants, especialment, aquelles on Anna Azcona té l’oportunitat de lluir-se. El muntatge, certament, val molt la pena per veure el treball interpretatiu d’aquesta excel·lent actriu que, poques vegades, trobem en papers tan destacables. La història, però, resulta irregular. Per moments, sembla ser una mena de recopilació de bones idees que no acaben de trobar la connexió que les uneix d’una forma natural. Aquesta inestabilitat narrativa provoca que alguns fragments es facin més avorrits que d’altres i que el text perdi la seva força i interès de forma intermitent. A més, la metateatralitat a la que es juga no funciona del tot, bàsicament, perquè no sembla tenir relació amb allò que se’ns explica. En qualsevol cas, la seva aposta per un costumisme underground català genera les escenes i diàlegs més valuosos; en canvi, les intrigues criminals, malauradament, són un pèl massa confuses i, per tant, desequilibren el conjunt, com els números musicals: molt animats però també força gratuïts.

Iván Morales signa la segona entrega de la trilogia Tot pels diners i ho fa, com no podia ser d'una altra manera, amb una obra de personatges. A part del ja estimat Dylan Bravo, a qui vam descobrir a Mammón, coneixerem la Isabel, prostituta del barri del Poble Sec, i la Paola, la seva filla. Tots tres habiten l'univers d'oportunitats perdudes i poesia urbana tan marca de la casa de Morales però, en aquest cas, penso que la trama no acaba de funcionar tan bé com en altres ocasions. Malgrat tot, l'espectacle compta amb monòlegs emocionants, escenes inoblidables i unes interpretacions magnífiques, especialment la d'Anna Azcona, que em va fer desitjar conèixer millor la Isabel, la seva lluita i les seves circumstàncies.

Més informació a Somnis de Teatre

No hi ha cap mena de dubte en que Iván Morales té un gust especial per escriure i per tocar la fibra de l'espectador en determinats moments. Alguns dels monòlegs que s'escolten a Cleòpatra estan entre el millor que hem escoltat últimament de mans d'un autor català de la nova fornada, però no crec que el conjunt sigui tan bo com un pot pensar mentre contempla l'espectacle. Penso que aquest cop és cert que els arbres ens han tapat el bosc, ja que la història -a l'igual que el to general de la peça- va donant salts endavant per acabar finalment amb una escena molt bonica, però totalment inversemblant i gens adequada a l'argument ni als personatges amb els que hem estat compartint penes durant més d'una hora i mitja... També penso que la llargada de la peça no era necessària, i que els jocs metateatrals que s'utilitzen no tenen massa justificació. Tot i així, la peça té molts valors, com ara el retrat de determinats personatges de la Barcelona actual, la magnífica utilització de la llum a escena i, sobretot, el treball actoral dels tres intèrprets. En aquest sentit, m'alegro molt del regal que aquesta trilogia li està fent a Manel Sans però també del regal evident que Morales li ha fet a Anna Azcona, que destaca en el que deu ser un dels millors papers de la seva carrera. Crec que tots dos, relegats sovint a papers secundaris o a produccions molt petites, s'ho mereixen d'allò més.

Haig de felicitar a Iván Morales per un excel·lent text, que per mi sense cap mena de dubte és el millor d’aquesta producció, que a més ell mateix dirigeix, aconseguint una magnífica posada en escena, en la que gairebé es fa participar el públic, ja que els actors et parlen directament mirant-te als ulls a un pam de la cara, com si esperessin la teva aprovació del que diuen; els moviments de l’escenografia realitzada pels mateixos protagonistes, els senyals dels actors als tècnics de so perquè deixin de fer sonar el telèfon mòbil, la manera que tenen de picar a la porta …. quan no veus cap porta, són aspectes que aporten elements agradables a la representació; el fet de que els actors mai surtin d’escena i es quedin al marge fins que els toqui de nou interpretar, és ja força habitual en el Teatre últimament, però a mi m’agrada força.

La meva crónica complerta.

Iván Morales s'ha superat, i ho ha fet amb aquesta Cleòpatra que ha creat per el lluïment d'Anna Azcona.

Dintre del cicle "Tot pels diners", aquesta trilogia sembla que petarà al Teatre Lliure. Si vam sortir totalment sorpresos amb Mammon, aquest cop ha guanyat amb golejada (si tenim en compte que l'estrena va coincidir amb el retorn de Pep Guardiola).

Amb un monòleg per començar l'obra i que ens sedueix en la història d'aquesta mare i filla, ens descriu aquesta Barcelona que no surt mai a la TV. A més... (segueix llegint)

Perquè ens parla de perdedors; coneixeu un tema de més actualitat? Ivan Morales, al davant de Prisamata, ha trenat una història amb una gent ben galdosa, però ha estat capaç de deixar-nos un missatge d'esperança, d'amor. Amb un guió acuradíssim ens ha parlat de la noia jove apallissada, de l'acollida de la mare a qui feia anys que no veia que ara comparteix pis amb un pringat de nom Dylan Bravo. Us sona el nom?

Escel·lent obra escrita i dirigida pel mateix Morales amb unes actuacions magistrals de Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans. Escenografia i il·luminació de premi. Felicitats!

(continua llegint... http://bit.ly/1JsUOtC)