‘Tot pels diners’: tres obres, un personatge comú i cinc autors

Mercè Rubià

El Teatre Lliure presenta el cicle Tot pels diners, on Marcel Borràs i Nao Albet dirigeixen Mammón, Ivan Morales Cleòpatra i David Selvas L’onzena plaga.

TEATRE_BARCELONA-mammon-REVISTA_1

Teatre Lliure, dimarts al matí. Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans estan assajant Cleòpatra amb Iván Morales. Acaben cap a quarts de tres i a la tarda Sans s’incorpora als assajos de Mammón, de Nao Albet i Marcel Borràs. Al vespre, faran un primer passi sense públic. Aviat també rebrà el text de L’onzena plaga de Victoria Szpunberg que dirigirà David Selvas. Són les tres obres del cicle Tot pels diners, que La Brutal -la productora codirigida pel mateix Selvas i Julio Manrique– portarà a l’Espai Lliure de l’abril al juny. Manel Sans és Dylan Bravo, el personatge que dóna continuïtat a les tres històries. De fet, per ell, no són tres obres diferents, sinó una història en tres actes que aborda una qüestió com l’ús dels diners de manera molt àmplia. “Hi entra des del joc, la prostitució, la màfia, l’especulació, els desnonaments o la malversació de diners públics”, explica, “i és interessant perquè Dylan Bravo surt a les tres, és el mateix personatge en diferents moments de la seva vida”.

Que hi hagués un mateix personatge a les tres obres ho van decidir entre els diferents autors durant les primeres trobades conjuntes. Volien que a més a més del tema en comú, els diners, hi hagués algun altre punt de connexió. Així, com explica Morales al seu bloc d’assajos, els autors de les tres peces van pactar un arc dramàtic per al personatge que passava “pels tres arguments, la seva evolució i el seu viatge personal”.

UN MAMMÓN DEL SEGLE XXI

Sans ha de construir un mateix personatge en tres etapes molt diferents de la seva vida, en obres que no tenen perquè tenir el mateix to o estètica i d’autors i directors diferents, però considera que Dylan “passa per cicumstàncies que el marquen prou com per agafar camins molt diversos”, de manera que a cada obra “el personatge, tot i ser el mateix, pot actuar de maneres diferents”.

“No sé si puc explicar massa”, diu de Mammón. “El que puc explicar és d’on ve. El punt de partida és el mite fenici de Mammón qui, tot i no pretendre-ho, en mostrar les pedres precioses que els ofereix la seva terra, Síria, acaba provocant l’enfrontament de tres famílies que, fins al moment, havien conviscut sense problemes. I Dylan Bravo seria un Mammón del segle XXI”. Però quin és el tema o rerefons de l’obra? “L’obra parla de quin dret tenim com a creadors a l’ús de diners públics i reflexiona sobre què és una obra d’art, que és cultura, què és contracultura…”, es limita a avançar Sans.

Borràs explica així algunes qüestions de l’obra: “La tragèdia explica la transformació d’un grup d’humans honestos, respectuosos i solidaris en egoistes, malfiats i violents. I no és això, al cap i a la fi, el que els passa als homes que han decidit matar-se? O és que van néixer essent malvats? Aquesta pregunta em torna cada cop que recordo la meva estada a Síria. I és la mateixa pregunta que hem de traslladar a l’espectador. Per què, arribats a un punt, decidim matar-nos els uns als altres? Potser la ingenuïtat de Mammón quan pensa que pot ajudar els homes i protegir-los del seu tràgic destí és la mateixa que patim el Nao i jo pensant que amb el teatre podem modificar consciencies”.

TEATRE_BARCELONA-cleopatra-REVISTA_1

A CLEÒPATRA, EL FILL BASTARD DE GECKO

“La riquesa per un costat és dificultat per l’altre”, diu en Manel de combinar assajos i passar-se pràcticament tot el dia al Lliure, creant en paral·lel dues obres que s’han iniciat en tempos diferents. “És interessant assajar les dues obres alhora perquè fan de vasos comunicants, la primera influencia la segona i a la inversa”. Morales, fins i tot, parla de l’actor com a “quart equip creatiu del projecte”, per la seva implicació i el repte que té per davant. “L’Iván és molt generós, millor que no m’ho cregui gaire…”, diu ell, “però és evident que qui té més informació ara mateix sóc jo. Els tres directors no estan junts, però sí que hem d’estar alerta a les petites incongruències que puguin donar-se per donar-li una continuïtat lògica, i en part d’això en sóc el responsable”.

A Cleòpatra Dylan Bravo torna al seus orígens, al Poble-Sec. Ara, explica en Manel, “estem parlant d’una altra cosa: dels barris, desnonaments, associacions, prostitutes… d’una realitat social i també emotiva, de vincles familiars… Després de Mammón Dylan torna i ha de passar d’alguna manera el seu calvari”. Morales descriu el personatge com un fill bastard de Gordon Gecko. “La seva generació, els que ara s’apropen als 50, són els que van créixer amb la ‘cultura del pelotazo‘ agafant poder a l’inconscient col·lectiu. Individualisme, cobdícia, triomf social… El fracàs del Dylan, un dels que es va quedar a les basseroles de l”èxit’, el veig com el fracàs d’un model social i d’uns valors”, diu el director i dramaturg. Però les dues protagonistes, diu Sans, són les dues dones: la mare, Isabel, i la filla, Paola. La mare, una prostituta que no s’ha pogut fer càrrec de la filla durant molts anys, la filla, una jove que arriba per sorpresa amb una bossa plena de problemes. I enmig, Dylan Bravo, l’home que lloga una habitació a casa la Isabel per, després de quinze anys en una Babilònia de pecat i corrupció, tornar a Barcelona per intentar retrobar-se amb els seus orígens i desintoxicar-se de la seva afició al sexe de pagament i a la coca.

TEATRE_BARCELONA-L_onzena_plaga-REVISTA_1 copia

UNA PLAGA DE RATES I RELACIONS MERCANTILITZADES

A L’onzena plaga, diu l’actor, el seu paper és més secundari. “Estem en un lloc on hi ha una plaga de rates que inunda la ciutat i Dylan Bravo també ve a ajudar aquí per salvar la humanitat” (riu). La seva autora, Victoria Szpunberg, explica que l’obra té a veure amb el preu que posem a les relacions personals, amb la idea del valor com a càlcul intercanviable i amb la manera com el sistema mercantil ha envaït les relacions més íntimes. Així, aquí hi trobem una parella que no es pot separar per qüestions econòmiques i intenta mantenir una aparença de normalitat fins que aquesta plaga traurà totes les misèries a la llum.

Text: Mercè Rubià / Fotografies: La Brutal

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari