Canto jo i la muntanya balla

Quan la Biblioteca de Catalunya obre les portes, alguna cosa màgica és a punt de succeir. I si el teatre aporta, a més, la seva intrínseca dosi de màgia, l’experiència és doble.
La Perla 29 produeix l’adaptació teatral de l’obra de la Irene Solà, un cant a la natura amb mil cares, on l’ésser humà és un element més, on tot pot canviar per un llamp, la pluja, uns bolets, un animal que t’és fidel, o un que pot atacar-te en qualsevol moment. Un èxit editorial que va trencar motlles i que va merèixer diversos premis, entre ells, la quarta edició (2019) del Premi Anagrama i un dels 13 Premis de Literatura de la Unió Europea 2020, que es concedeixen a obres d’autors emergents. El jurat en va valorar «la riquesa, naturalitat i expressivitat del seu llenguatge, la forma poètica i imaginativa d’explicar una sèrie d’històries situades en un entorn natural i fronterer, a través de diversos narradors, alguns inesperats. Una novel·la que combina bellesa i duresa, amb un univers propi narrat en un estil vigorós i sorprenent. Una obra que neix també del caràcter interdisciplinari de la seva autora: poeta, narradora i artista plàstica».
La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué, sorgida a partir de l’interès que la lectura del text va suscitar-los en el seu moment, aglutina talent per aportar nous valors i matisos a l’espectacle. La banda sonora, composta per Judit Neddermann en la seva primera experiència en el món teatral, és una joia. L’escenografia, amb elements naturals que et situen en el context de la història (emmarcada per la bellesa de l’espai), corre a càrrec d’Alfred Casas, titellaire, constructor de màscares i escenògraf molt vinculat al teatre familiar a Catalunya (L’Estaquirot Teatre, Farrés Brothers o Teatre Nu). Ell mateix signa els fantàstics titelles del muntatge.
La fusta, la sorra, les branques, l’ús àgil dels espais i els pocs recursos escenogràfics, l’acompanyament de la guitarra o el contrabaix en diverses escenes en les que la música incrementa la il·lusió poètica de l’obra, són elements molt ben ajustats, ben lligats i que ajuden a centrar l’atenció en el text, que transita lent i amb fluïdesa, i que et transporta a un univers en el que no només les persones hi juguen un paper.
La mort (les morts), la bruixeria, les dones d’aigua i altres elements propis del món ocult, la tradició i les creences pròpies de la zona on es desenvolupa l’acció hi afegeixen la presència de la irracionalitat, del misticisme. Amb ells, la càrrega simbòlica pròpia del text pren forma i et fa sentir, en part, com l’excursionista que en l’escena mostra la dificultat de captar i comprendre l’essència d’un lloc on no pertanys.
Els actors i actrius demostren un domini escènic que facilita el trànsit entre actes, i aporten, cadascú a la seva manera, una càrrega emocional que t’acompanya i et manté allunyat, com a espectador, fora dels paràmetres i les referències del món real. Des del meu punt de vista, aquesta aportació és irregular, i depèn en excés de l’intèrpret. El conjunt és excel·lent, però hi ha detalls en l’actuació d’alguns actors i actrius que no permeten gaudir de forma plena del muntatge per diferents motius. La situació dels espectadors en l’espai fa difícil la comprensió del text si l’actriu està d’esquena i si, a més, la seva dicció no és prou clara. El text requereix molta atenció, concentració, i cal admetre que no sempre és possible si la veu no arriba amb claredat. És un factor important, perfectament detectable i, òbviament, corregible. Afegiria una petita crítica personal a la interpretació d’algun dels actors, especialment en moments d’intensitat emocional que requereixen que el text flueixi, que no s’aboqui de forma sincopada, a cops, gairebé, perquè resulta aleshores artificial i impostat. O això o alguna interpretació masculina plana, poc a l’alçada de la intensitat i la vivència de l’actriu amb la que manté diàleg. Petits matisos i puntualitzacions, fetes a nivell personal, que per a res suposen una rebaixa de la categoria d’un espectacle que, com totes les crítiques diuen, és imprescindible i necessari per donar una empenta diversa i de qualitat a la nostra realitat teatral. Un cant teatral a la narrativa poètica amb tots els ets i uts.

Guillem Albà i Joan Arqué van creure que la novel·la de Irene Solà “Canto jo i la muntanya balla” podria ser adaptada al teatre i La Perla 29 va confiar en ells per a la seva direcció i van posar a la seva disposició la Biblioteca de Catalunya i el seu magnífic escenari. Si ja em va entusiasmar la novel·la, la seva adaptació al teatre m’ha fascinat. Solà barreja el món rural  amb la fantasies que la immensitat del paisatge i de les muntanyes inspiren en els seus habitants. El poder de les forces de la natura, la seva bellesa i crueltat desencadenen històries de contrapoder i defensa com són les de les dones d’aigua o les bruixes com un tour de force entre l’home i la muntanya. La lluita apareix ja al primer acte quan les bruixes celebren de manera despietada la derrota de l’home travessat per un llamp.

Com diu José Eduardo Agualus: “Hi ha passats que travessen segles sense que el temps els corrompi”, la muntanya és present al llarg de la història i ella continua impertorbable, serena, observant les restes d’una guerra civil cruel, d’un passat que sorgeix del fons de la seva ànima i que nota la humitat de la desgràcia.

Solà dona veu i pensament als homes i dones, a les plantes i als animals. És una gran festa participativa de tots els elements de la natura i la dramatúrgia de Claudia Cedó és respectuosa amb la narració fins als últims detalls. El naixement del cabirol és d’una delicadesa sublim i el pensament del gos mentre la Mia inicia una relació sexual és indescriptible. Aconsegueix situar-nos en cada un dels escenaris de manera molt senzilla, amb unes estructures de fusta que fan de taula, de muntanya, de bar, de bosc i que són mogudes per tots els actors i actrius amb gran facilitat. Les escenes s’acompanyen amb la música de Judit Neddermann, de vegades inquietant, d’altres melodiosa com la bonica cançó de les mentides. Els actors i actrius Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores i Amaia Miranda fan un treball coral, canviant contínuament de personatges, de registre o de veu, movent-se àgilment per aquest escenari sorrenc, fosc i màgic de la Biblioteca de Catalunya.

 

 

 

La probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d'1 entre 3.000.000, el que vindria a ser un acte ple de mala sort. La història d'Irene Solà ens fa navegar per tot aquest mar de males decisions i mala sort a la vida. Només la potència dels sentiments, arrelats a la natura, fa que els personatges es mantinguin vius. Canto jo i la muntanya balla no es podria representar a cap altre espai que no fos a l'acollidora Biblioteca de Catalunya. Una trobada delicada, cuidada i cosida a base de salts en el temps i capítols del llibre, que per aquells qui hem llegit la novel·la (100% recomanable fer-ho abans d'anar-hi) celebrem que s'hagi pogut lligar tan bé sense tocar la composició de la història.

Una posada en escena brillant i on cada element ajuda a crear l'ambient necessari i acompanya les emocions transitòries per les escenes. Tot l'elenc que representa el muntatge és de traca i mocador, sense oblidar d'atorgar la matrícula d'honor a Laura Aubert que està esplèndida i punyent sobre l'escenari. Sens dubte, les melodies a guitarra, les racions de contrabaix i les delícies de violí que simfonitzen les orelles dels espectadors i que estan tan ben incorporades en l'escena, són l'ingredient secret per crear un ambient oníric únic.

Un punt a destacar de l'espectacle és l'esforç de cada actor per trobar aquell tret característic a cada personatge i el treball previ de la dicció de cada un. Una dicció estereotipada i emmarcada a la "gent de poble", molt més tancat que el de ciutat. En aquest sentit, s'ha optat per diferenciar els temps passats dels moderns amb una parla més poètica i lírica que no pas una més actual. L'espectacle de La Perla 29 és absolutament fidel al text d'Irene Solà i li dona una dimensió màgica perfecta a un relat on la senzillesa val el doble que les connotacions. Canto jo i la muntanya balla hauria de ser un referent per tots els creadors culturals i el buque insignia del talent cultural català.

El fet que una novel·la catalana de gran èxit i àmplia popularitat hagi estat adaptada al teatre després de poc menys de dos anys de la seva publicació és un dels pocs símptomes de bona salut d’una indústria que, ara mateix, no passa pel seu millor moment. Cal aplaudir, per tant, la iniciativa i l’audàcia de La Perla 29 que, en temps rècord, torna a demostrar que, sovint, és només una qüestió de voluntat i de visió, ja que talent, al teatre català, ja sabem que no ens falta.

Sense haver llegit el text original, es pot dir que la dramatúrgia de Clàudia Cedó sembla ser una bona translació escènica, en el sentit que la història funciona dramàticament sense renunciar al seu caràcter literari. La peça equilibra molt bé les idees visuals de la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué amb la poètica rural de la trama, tan delicada i fascinant com emotiva. La música en directe acaba d’aportar la màgia que necessitava aquest muntatge inspirat en el llibre d’Irene Solà. Potser la immersió en un to d’un lirisme tan bucòlic, tot i els seus punts de foscor i intensitat emocional, fan que es trobi a faltar alguna dissonància que trenqui un ritme tan homogeni que pot arribar a resultar monòton en algun dels seus passatges. En qualsevol cas, Canto jo i la muntanya balla és un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit de fenomen literari que l’acompanya, atrapant l’espectador amb les seves al·legories naturals i un grup d’intèrprets que saben captar l’atenció i commoure.