Boira

Ara fa uns deu anys, Lluïsa Cunillé va escriure Boira com una mena de retrat del que havia passat a les societats dels països de l’est 25 anys després de la caiguda del mur. Una mena de metàfora de les societats europees, en aquell moment totalment vençudes per un capitalisme global i amarades d’una decadència i d’una desídia que portava a una irremeiable desesperança. Podríem dir que en gran part el discurs encara funciona, però en els darrers deu anys han passat moltes coses i ara mateix el futur és tan incert i la realitat tan crítica que el que veiem dalt de l’escenari no ens acaba de portar enlloc... ni ens representa. Europa encara està dormida, però aquest cop el malson és més present que mai... i això no ho acabo de veure a Boira. Es nota que és una obra feta per un altre moment; un moment que ja ha passat a la història.

La narrativa de Boira és claríssimament hereva de l’estil Cunillé, amb uns falsos diàlegs que acaben convertint-se en monòlegs interromputs, un tempo que es pren tot el temps necessari, unes històries individuals que es van solapant fins a format un tot, etc. Un estil que beu de Pinter i de tants altres autors europeus que han seguit la seva estela. Crec personalment que com a text té el seu valor, i també el seu interès vist de de la  perspectiva temporal abans esmentada. Ara bé, crec que la direcció acaba essent excessivament abstreta i emmirallada en si mateixa, cosa que crec que s’encomana al treball interpretatiu. Un treball del que destaquen Albert Pérez i Quim Ávila.

Un muntatge excessivament emboirat que potser hauria funcionat millor en el 2015... però que ara resulta insuficient. De totes formes, escoltar les paraules de Cunillé sempre és un punt a favor que bé val el preu de l’entrada.

Hi ha persones trencades, per la situació familiar, perquè la vida els ha portat per un camí que no esperaven o perquè el seu voltant va esclatar en un moment i mai es va tornar a recuperar. Algunes intenten canviar el rumb, d’altres simplement es deixen portar per la corrent i sobreviuen el dia a dia sense cap més esperança.

El text de Lluïsa Cunillé ens porta fins a una ciutat de l’Europa de l’Est, en un apartament on arriba una dona a qui li han cancel·lat el vol. El taxista que l’ha agafada la porta a casa seva on acullen hostes que paguen uns diners que els hi ajuda a tirar endavant. Quan aquesta dona arriba a l’apartament es troba amb la dona del taxista que li explicarà la seva història, després serà l’home qui expliqui la seva... i algun personatge més també ho farà.

L’obra té una premissa atractiva, l’entrada en l’univers d’unes persones que tenien una visió del seu futur, però que es va veure truncat per successos exteriors o inevitables que els van fer desviar-se i arribar on són avui. Tot això, envoltat d’una situació social i política difícil, crea un marc interessant per a l’espectadora. Però aquí es queda, malauradament, la seva atracció. El text és dens i poc dinàmic, especialment els primers minuts. És l’arribada del fill dels propietaris del pis la que li dona ritme a la narrativa i posa en marxa un altre cop l’interès del públic, refent una connexió que s’havia fet tediosa.

El repartiment funciona, més o menys, com el relat, comença creant unes expectatives que van disminuint a mesura que avança la trama. La direcció de personatges és poc fluida i, això, va alentint l’acció i l’atenció del públic. Els punts de llum els protagonitzen Quim Àvila i Albert Pérez, que aconsegueixen atrapar al públic en les seves intervencions.

És una producció que no aprofundeix en algunes de les parts més interessants de la trama i, per tant, deixa a l’aire coses que haurien pogut millorar el text, i que destina massa temps a moments estàtics de monòlegs d’alguns personatges que al final amb els seus soliloquis no aporten gaire a la història.