Billy Elliot. El musical

Després d'onze temporades a Londres, quatre a Broadway i tres a Madrid, per fi va arribar a Barcelona, ​​al teatre Victòria, Billy Elliot. El Musical. Quan s'ajunta una producció de John Elton (Música), Lee Hall (Lletres) i Stephen Daldry (Director) surt un escàndol d'obra. La majoria de nosaltres coneixem la pel·lícula, però quan veuràs l'obra en viu et meravelles. Tot se sincronitza, el ball, el cant, l'actuació i no et pots desconcentrar ni un segon. La història flueix per dins teu com si fossis tu el protagonista. No pots evitar sentir ni pots evitar desitjar que tot el que passi bona a tots els personatges. El dolor pels miners, el dolor del nen que vol un somni, però alhora l'esperança dels miners i l'esperança del nen. És una història que t'abraça el cor sens dubte. Quant a l'escenografia, és impressionant els nombrosos espais que et presenten. A més que el vestuari fa que visquis diferents dies amb els personatges. Les coreografíes fan pensar que encara que no tinguis nocions de dansa tu mateix podries aprendre. El Cant et toca a l'ànima i l'actuació de captiva. No tinc més a dir que 100% recomanable i espero que tothom tingui el plaer de veure-la almenys una vegada a la vida.

Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres.

La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen  Daldry  (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el compositor de musicals com el que ens ocupa, o de la sensacional “Aida” (2000); una versió moderna, a cop de rock, de l’òpera de Verdi que, de moment, i incomprensiblement, ja que tant Elton John com Tim Rice —lletrista— són anglesos, no s’ha estrenat encara al Regne Unit (sonen rumors que això podria canviar el 2023… toquem fusta!).

Des del moment de la seva estrena, Billy Elliot es va convertir en un èxit absolut, acaparant tots els premis disponibles i triomfant per tot el món, en produccions a Austràlia, Nova York, Mèxic, Perú, Xile… fins que, al 2017, arriba finalment a Madrid. La producció catalana (farcida d’actors importats de la capital), que havia d’estrenar-se al 2020, va aixecar, finalment, el teló el passat mes de setembre del 2021.

Només les persones que treballen dins d’aquesta producció tenen una idea de la dificultat (i pressió) que suposa sostenir una espectacle com aquest. Més enllà del cost de tenir en plantilla prop d’un centenar d’artistes, entre actors i músics (al que cal afegir tècnics, personal de producció, professors…), existeix un repte infranquejable que moltes altres produccions d’aquest país decideixen driblar, “fent trampa” (el Petit Príncep de La Perla 29 n’es un exemple), però que a Billy Elliot no té porta del darrera; el protagonista, i també un altre paper principal, el de Michael, han de ser interpretat, indiscutiblement, per nens que no poden superar els 12, 13 anys d’edat.

A Londres, Nova York, inclús a Austràlia, això ha suposat, també, un repte. Al Regne Unit, es va crear l’Escola Billy Elliot, on anaven a parar els nens més talentosos del país (i també d’altres països) per preparar-se, durant un període de temps que anava dels 2 als 4 anys, fins a arribar a assolir el nivell tècnic en interpretació, dansa i cant que els permetés abordar amb solvència les cançons, números de ball i escenes de gran complexitat que composen l’espectacle. El resultat? Espectacular. Més enllà d’una tècnica poques vegades vista en nens d’aquestes edats, la producció londinenca aconseguia una cosa molt més difícil; una cosa que no s’aconsegueix només amb tècnica —hores de repetició o esforç—, sinó que va més enllà. Estic parlant, naturalment, de la màgia; la veritat, l’emoció, aquella espontaneïtat o sensibilitat que permet que cada funció sembli la primera funció (o la vida real). Aquella màgia que permet als espectadors, més enllà de contemplar una coreografia espectacular, o escoltar unes cançons precioses, entendre, en profunditat, els conflictes, socials i personals, als quals s’enfrontaven, en aquest cas, les famílies dels miners del nord d’Anglaterra als anys 80. I sortir, del teatre, en definitiva, tocats, captivats… corpresos.

Aquesta part, essencial —l’ànima de qualsevol obra de teatre, com a mínim d’aquestes característiques— no acaba d’aparèixer a la producció de Barcelona. El repte és enorme, cal ser-ne conscients. La història, les lletres, la música, les coreografies, el dispositiu escènic són molt ambiciosos. I el problema no són els nens (que s’entreguen al màxim i fan una feina preciosa). Potser, el problema tampoc és dels responsables de posar tota aquesta enorme orquestra en solfa (directors, coreògrafs, professors, coachs). La culpa, si volem dir-li així, és nostra. De tots. M’explico.

La gran majoria de nens anglesos, arribats als 10 anys, han tingut moltes oportunitats de fer teatre. A pràcticament totes les escoles de primària (i secundària), s’ofereixen classes de teatre, grups de teatre, grups de cant coral, dansa… o se’n fa una obra de teatre, al final de cada trimestre, que permet, a tots aquells nens i nenes amb inquietuds artístiques, trobar un espai on jugar, aprendre i descobrir una manera d’expressar-se, relacionar-se i apreciar una forma d’art molt important per a desenvolupar habilitats socials, expressives i creatives.

L’ensenyament artístic, al Regne Unit, té una importància cabdal (i un suport institucional inqüestionable). Forma part de l’ADN de la cultura anglosaxona. Se’n senten orgullosos. És per això que, al West End de Londres, s’hi poden veure tants espectacles amb nens (reals) com a protagonistes que sembla que ho portin a la sang (de la mateixa manera que els nens de la cantera del Barça sembla que hagin nascut amb una pilota als peus). La tradició, el respecte pel teatre (social i polític), al Regne Unit no es pot comparar amb la de cap altre país del món (excepte aquells de cultura anglosaxona, com EEUU o Austràlia). No és estrany, doncs, que a l’hora de seleccionar “els Messis” del teatre (musical) català, costi trobar candidats amb prou entrenament, bagatge o experiència com per aconseguir el nivell d’ambició marcat per Hall, John i Daldry. No tenim cantera.

Un altre problema, més greu potser, és la manera com s’aborden aquests espectacles al nostre país (especialment, quan venen de Madrid). Sembla que el millor musical és aquell al qual els actors criden més, canten més fort, fan més gracietes… i tota la part, realment difícil, d’entendre què necessita cada personatge, què vol, què sent, què l’angoixa o l’espanta… sigui menys important o, fins i tot, prescindible. Tot allò que fa que ens impliquem i ens emocionem amb una història dalt de l’escenari… no hi és. I potser el problema és el mateix: no tenim cantera. O, potser, és que no s’aborden aquestes dificultats amb el respecte, la seriositat o la profunditat requerides.

Dit tot això, senyores i senyors: cal anar a veure Billy Elliot! Perquè, tot i les mancances de base, és una joia del teatre musical que, un cop marxi, ja no tornarà en molt de temps (si ho fa mai). I perquè, justament, la manera d’apujar el llistó artístic de les nostres produccions passa per recolzar els esforços d'aixecar aquestes grans empreses al nostre país (encara que sigui en castellà), sense prescindir, això també, d’una crítica constructiva que ens permeti, algun dia, des del Paral·lel, jugar-li, de tu a tu, al West End londinenc. Per què no?

Després d’onze anys a Londres, quatre a Broadway i tres a Madrid arriba finalment al Teatre Victòria de Barcelona “BILLY ELLIOT El Musical”, un dels espectacles més aclamats del món i un imprescindible per tot amant del teatre musical. Dic finalment perquè han hagut de passar dos anys des de que es va anunciar la seva arribada a Barcelona i degut a la pandèmia va haver de ser posposat fins ara.

Ambientat en una ciutat del nord durant la vaga de miners de 1984/5,el musical narra la història del jove Billy Elliot, un nen nascut en una ciutat del nord d’Anglaterra en la qual els homes practiquen la boxa i treballen a la mina; de la mateixa manera,que les nenes es dediquen a fer classes de ballet. A Billy no li agrada la boxa, però no li queda més remei que practicar-lo com els altres nois de la ciutat. Però un dia Billy descobreix el ballet i en queda captivat. A partir d’aquí començarà la seva lluita davant la seva família i la societat masclista que l’envolta per tal de trencar etiquetes i estereotips sobre el fet de que la pràctica de la dansa no sempre va lligat a la homosexualitat.

El musical que es pot veure al Teatre Victòria mereix molt la pena d’anar-hi  no sols pel seu missatge sinó també per la magnífica interpretació de tot el repartiment infantil, en la que nens entre vuit i tretze anys, sense cap mena d’experiència, van actuar com autèntics professionals.

MARC GELABERT (Billy Elliot) i NOAH ARROYO (Michael) són els dos actors que actuaven en la funció a la que vaig assistir . Escric el seus noms en majúscules perquè a part de fer-ho genial, estic segura que en sentirem parlar d’ells en altres ocasions. Marc Gelabert i Noah Arroyo són uns cracs de la interpretació. En Marc és un artista molt complert, té una veu increïble, una bona tècnica de ball i una interpretació del tot creïble; en Noah es va menjar literalment l’escenari, divertit, expressiu. El que he dit, dos cracs que es van posar al públic a la butxaca.

Malauradament no puc dir el mateix del grup d’actors professionals, que no van estar tan creïbles com els nens,  tret de l’actiu Natalia Millán (Señorita Wilkinson) i l’actor Juanki Fernández (Braithwaite), la resta em va semblar que sobreactuaven i projectaven uns personatges que no tenien gaire a veure amb els originals.

Una part molt important dels musicals és la direcció musical i les coreografies. A Billy Elliot hi ha vuit musics tocant en directe. La música i les lletres d’aquest musical són meravelloses, i les coreografies espectaculars en les que gaudirem de diferents estils com el ballet clàssic, el claqué i la dansa acrobàtica. La versió espanyola d’aquest musical està inspirada en les coreografies de Peter Darling i les cançons d’Elton John.

La posada en escena és un altre aspecte a ressaltar. Escenografies que canvien constantment sense trencar el ritme del muntatge, i que ens traslladen de la casa d’en Billy, al gimnàs de boxa, a l’habitació d’en Michael,...

Aquesta obra ens parla de lluita i superació, de no rendir-se i d’intentar-ho tot  davant els obstacles, de buscar qui ets en realitat, de triar entre el que volem o el que devem ser, de donar-ho tot per tal d’aconseguir un somni, d’acceptar que no tots som iguals, de vèncer prejudicis i d’intentar aconseguir que els somnis es facin realitat encara que ens assembli impossible.

“Billy Elliot. El Musical” ho té tot: una música meravellosa, una orquestra en directe, unes coreografies espectaculars, una posada en escena dinàmica, una historia amb un missatge al darrera molt bonic, unes melodies i lletres que us emocionaran, però sobre tot, unes interpreracions increïbles de nens, que tot i que no són professionals, canten, ballen i interpreten amb una desimboltura digne d’admiració.

L'any 2000 Stephen Daldry va dirigir Billy Elliot, una pel·lícula que va tenir un èxit immediat i que amb els anys es convertiria en el referent de tota una generació. El nen que volia fer ballet a l'Anglaterra minera de l'època Thatcher anticipava un segle en el que la lluita contra els estereotips guanyaria pes i força. Encara avui ens emociona veure la lluita de Billy per aconseguir ballar per sobre de prejudicis, masclismes ridículs, etc. I també ens alegrem pel descobriment de la homosexualitat per part del seu amic Michael, un aspecte que a la obra teatral es tracta d'una forma molt més clara que a la pel·lícula.

El musical que van crear Elton John i Lee Hall aprofundeix en alguns aspectes com el ja citat, però no deixa de banda els motors que sostenien el film: les classes de ballet del protagonista i les tensions provocades per la vaga de miners del 1984. De fet, la història transita tota l'estona entre el drama i la comèdia, aconseguint escenes de gran impacte emocional i deixant en el fons un regust una mica aspre. És evident que Billy, com tots sabem, aconsegueix el seu objectiu... però estem en els vuitanta i encara quedava molt camí per recorrer, sobretot en una societat com la britànica que encara trigaria molt a aixecar el cap.

L'espectacle musical que podem veure ara en el Victòria, a part d'una trama ferma i ben travada, ofereix una partitura molt inspirada i un treball escenogràfic que no s'està de res. Tenim diversos decorats que canvien ràpidament (el club on es fa boxa i ballet, la casa dels protagonistes, l'habitació del Michael, el teatre on es fan les proves d'accés, etc.) i encara queda lloc per a escenes on la imaginació i la fantasia donen pas a la màgia del musicals. Un vehicle de primera que cal pilotar molt bé per arribar a bon port. En aquest sentit, cal dir que els pilots són molts i variats, tenint en compte els dobles repartiments habituals en el gènere però afegint el tema dels actors i actrius infantils, que quintupliquen les possibiltats de canvi. Els nois i noies que vaig poder veure van fer un molt bon treball, carregat de grans dificultats, com en el cas del Billy. Però em va sobtar que les interpretacions adultes fossin tan irregulars, i en alguns cassos tan castisses. Un fet que em va treure, en més d'un moment, del poble miner que es vol representar.

El teatre Victòria ens brinda la possibilitat de gaudir  d’un espectacle musical de primer ordre. Consolidat en les autèntiques capitals del gènere, Billy Elliot El Musical arriba a un Paral·lel que sembla ressorgir. Ja arribarà el dia, esperem, que les produccions pròpies i els espectacles en català omplin els escenaris d’una avinguda força maltractada els darrers anys. De moment, veure-hi les voreres plenes d’espectadors i sentir el ressò de les entrades exhaurides és ja una gran notícia.

L’escenografia és probablement un dels aspectes més rellevants de l’espectacle. Completa, constantment canviant, aporta l’atmosfera que cada escena necessita i confirma que es tracta d’un muntatge d’alta volada. A banda d’aquest aspecte tècnic, destaca l’actuació del jove protagonista. El paper s’adopta per torns per cinc diferents actors, ja que la llei estipula que els menors només poden oferir dues funcions a la setmana. Pel nivell mostrat a la sessió que vaig gaudir, endevino que els companys estaran a un nivell similar, és a dir, sublim.

De fet, la colla de nens i nenes que participen en l’espectacle són autènticament increïbles. La qualitat de les coreografies  i les seves intervencions amb  paper són encertades i àgils. Destacaria, per tendra, encertada i ben resolta, quan no era gens fàcil, l’escena en la que es troben en Billy i en Michael, el seu gran amic, a l’habitació d’aquest. La imaginació que desplega aquest fragment és genuïna, màgica, i fa que tots volem amb els seus protagonistes a realitats de somni. La professora, el pare, el germà i l’àvia d’en Billy estan perfectament interpretats, també, i són el contrapunt adult que situa l’espectador en un context de revolució i desesperació socials que sobrevola de forma permanent i que és per on gravita l’argument sencer. Precisament aquest és el punt que, al meu parer, grinyola lleugerament. El pretès ambient d’una castigada societat minera en mans d’una política sense escrúpols apareix constantment, però se’n va per l’aigüera quan algunes escenes presenten un humor més propi de l’España de l’Ayuso que de l’Anglaterra de la Thatcher. I la interpretació d’aquestes encara hi afegeix llenya al foc. Alguna cosa no quadrava, pel to, per les rialles o per la necessitat de traduir al castellà el llenguatge barroer de la classe treballadora que protagonitzava aquell moment històric. Malgrat això, l’espectacle meravella, perquè també parla d’altres revolucions permanentment vigents: la dels desitjos, els afectes, les emocions, i, en definitiva, del trencament d’uns estereotips i uns prejudicis de gènere que encara fan mal.

Tenim tendència a exigir als musicals que es fan a casa nostra que siguin un reflex d’aquells que es fan a grans escenaris mundials com Broadway o el West End. Tenint en compte la inversió i la cultura de musicals que hi ha en aquests dos indrets, no és d’estranyar la seva dedicació, fet que aquí no es pot comparar.

Dit això, aquest és un dels musicals imprescindibles de la temporada, no només per la història -àmpliament coneguda per tothom que hagi vist la pel·lícula del 2000- sinó per tot el muntatge dalt de l’escenari, la música en directe i l’espectacular interpretació de tots els infants que formen part de la producció.

Recapitulem en la història: Billy és un nen a l’Anglaterra de Margaret Thatcher que, mentre veu que el seu pare i el seu germà es queden sense feina perquè estan tancant les mines, ell descobreix una passió per al ballet que no sabia que tenia a dins. Gràcies a la senyoreta Wilkinson, aprendrà la tècnica, però també a no deixar-se vèncer per les dificultats. I acompanyat pel seu amic Michael tot serà, a més a més, molt divertit.

L’escenografia és d’una qualitat extrema i la transició entre escenaris està fet amb molta cura i agilitat per no interrompre la narració en cap moment. Música en directe, que sempre és un plaer, i unes veus acurades i ben treballades creen el marc d’aquesta història. Tots els intèrprets estan a l’alçada, però cal destacar sense cap dubte als nens i nenes que formen part d’aquest espectacle. Amb una disciplina increïble i un talent incommensurable, cada intervenció de Billy, Michael, Debbie o qualsevol nena del curs de ballet o nen del poble es converteix és un autèntic esdeveniment.

Max Vilarrassa va ser el Billy Elliot del passi que vaig veure -n’hi ha 5 que s’intercanvien per funció- i va deixar amb la boca oberta a tot el públic, que comptava amb un gran nombre d’infants a les butaques. Una tècnica vocal acurada i, sobretot, una manera de ballar i moure’s sobre l’escenari que deixa en segon pla a la resta d’intèrprets. Força, sensibilitat i treball és el que desprèn el seu Billy. Si continua així, té un bon futur.

Tot i que Billy és el centre de la producció, ha de fer-se a un costat quan el seu amic Michael entra en escena. Ja em tenia enamorada a la pel·lícula, però al musical és un roba-escenes impressionant. Angel Olaya, el Michael d’aquest passi, es fica a tot el públic a la butxaca només sortir a l’escenari. Amb la seva naturalitat i gràcia es fa estimar per tot el pati de butaques, i amb el seu número de lluïment -no avançaré res més- ens acaba de confirmar que és una estrella en potència.

Davant d’aquest potencial infantil, els adults queden una mica eclipsats i deslluïts, però el seu paper real és el de ser el marc dels protagonistes.

L’única cosa que grinyola una mica en aquesta obra és l’adaptació del text en algunes ocasions, però queda totalment aplacada per la resta del muntatge. Marxes del teatre amb un somriure perpetu al rostre i amb ganes de comprar-te unes sabates de claqué... cal res més?

Doncs comencem fortes la temporada de teatre! Billy Elliot porta anys demostrant per què és un dels grans espectacles a la cartellera madrilenya. Bona música, bons actors, grans cantants i enormes ballarins. En definitiva, excel·lents professionals sobre l'escenari i darrere d'ell. So i llums impecables. Un treball conjunt a què no se li pot posar una sola pega.

I els nens. Aquests es mereixen un esment a part. No només els protagonistes, sinó tots i cada un d'ells. Pura energia, treball ben fet i felicitat.

I tot aquest treball i bona energia es nota.

I no tinc res més a dir. És un espectacle rodó de què surts amb una gran satisfacció i una sensació de gran orgull per la qualitat dels musicals que s'estan fent a Espanya. Res a envejar a Londres o Broadway.

Felicitats a tots!

Després de la seva estrena a Londres el 2005; on va representar-se durant gairebé 11 anys seguits; passar per Broadway, Sydney, Toronto, Sao Paulo, Seül, Oslo i Roma, entre d'altres, i recollir desenes de premis arreu del món, per fi podem gaudir de BILLY ELLIOT.
El musical és un imprescindible de qualsevol fan de musicals o de la pel·lícula en la qual està basat. La pel·lícula, estrenada l'any 2000 i que va llançar a la fama a Jamie Bell, explica la història de Billy, un nen preadolescent d'una localitat a nord d'Anglaterra durant els anys 80 que pateix la vaga de el sector miner, pilar de l'economia de la localitat. Com a contrapunt als piquets i les càrregues policials, Billy ha de decidir si fer cas al seu pare i aprendre boxa, o al seu cor i continuar amb les classes de ballet a què arriba per casualitat. L'eterna disjuntiva de si seguim els nostres somnis o ens deixem portar per la majoria i les convencions socials.

La música està composta per l'oscaritzat Elton John i l'adaptació és de el director David Serrano, que va ser responsable d'un altre dels últims èxits, Priscilla, Reina del Desert. El Musical.

L'elenc infantil varia cada dia amb el que no m'és possible fer una valoració de tots. Sí diré que el nivell professional i de preparació que s'exigeix ​​als seus papers (naturalment, molt més a l'actor que fa de Billy) és de gran magnitud. És sorprenent veure com personetes que encara s'estan formant per a la vida són capaços d'arribar a tal nivell de treball i compromís. Són, òbviament, el futur dels musicals a Espanya. Em trec un barret virtual abans ells.
De la resta de l'elenc podem destacar als televisius Carlos Hipólito com el pare de Billy i Natalia Millán com la professora de dansa. Quina sort poder gaudir-ne sobre de l'escenari, un mitjà molt més proper que la televisió. No puc acabar aquesta crítica sense esmentar al meravellós Juan Carlos Martín com a professor de boxa que segueix arrencant aplaudiments amb tot el que fa.

Anem a començar pel més assenyat: NO ET PERDIS PER RES DEL MÓN EL MUSICAL DE BILLY ELLIOT. Em declarava fan absolut de la pel·lícula del nen ballarí, però ara em faig devot de la seva versió musical. Intento explicar perquèen cinc punts:

1. La increïble partitura d'Elton John et farà vibrar d'emoció. La composició beu de la tradició de el musical però la impregna de pop-rock i del seu incommensurable talent per crear melodies, sempre genials en les balades. Les cançons flueixen per un excel·lent llibret i et mantindran amb l'emoció a flor de pell i el lacrimal hiperactiu.

2. fliparàs amb l'enorme talent dels nens de l'elenc. Es em va desencaixar la mandíbula amb el primer número de Billy i ja no vaig aconseguir posar-la en el seu lloc després de la coreografia amb claqué. Mare de Déu! Ballen de meravella, canten de meravella i tenen un sentit de l'humor que aixeca ovacions entre la platea.

3. El rerefons social i polític de l'obra. El drama que es va viure a Gran Bretanya i en el quin s'emmarca la història de Billy et connecta amb una realitat que no està tan llunyana al que vivim a Espanya durant la recent crisi econòmica. La tragèdia dels obrers és pura veritat, i la veritat, al teatre ia la vida, va directa a el cor.

4. Una escenografia espectacular. L'escenari de el Nou Alcalá pot convertir-se en pràcticament qualsevol cosa. Benvingut a la màgia de el musical! En un tres i no res-després apareixerà davant els teus ulls una casa, una mina, un centre social ... o la mateixa Reina d'Anglaterra ballant amb Freddie Mercury. ¡Factura de 10!

5. Números que ja són un clàssic de el musical. No vull desvetllar res, seria molt cruel. Només diré que l'espectacle té números corals èpics, altres per riure sense parar (Expressing Yourself!) I uns quants per pegar-te un fart de plorar. I EL GRAN NOMBRE, el que per la seva potència estètica ja és un clàssic de teatre musical.

Ves a comprovar-ho per tu mateix. Aquest musical et farà volar.

Quines ganes tenia de poder veure Billy Elliot i quina por alhora. Conec el musical des de fa temps i em sembla una delícia, però a l'anunciar-se l'estrena a Espanya em van entrar suors fredes «Hi ha nens amb aquesta qualitat actoral a casa nostra? ¿La productora apostarà realment per l'excel·lència de l'espectacle o per fer caixa amb el marxandatge?». En fi, que com amant dels musicals, sóc exigent i qualsevol cosa no em val... però sí, veient Billy Elliot m'he sentit feliç, per com sona, per com està interpretat, per la factura de l'espectacle i per l'enorme treball d'aconseguir un elenc de nens que donin la qualitat que se li demana a aquesta producció. Alerta, perquè si el paper de Biilly Elliot és digne d'aplaudiment en peu, el del seu amic Michael és d'aquells que no s'obliden i de què voldries tenir més. Quina cantera s'està generant aquí!

La posada en escena és fabulosa, sense ser una franquícia de l'original i l'orquestra posa els pèls de punta. Però sobretot m'emociona veure que David Serrano ha tingut l'encert de triar actors perquè donin vida a aquesta història que va més enllà de l'enlluernament a què ens tenen acostumats els musicals de gran format. Sí, sí, dic actors perquè interpreten parlant, cantant i ballant, com s'ha de treballar un musical; no són cantants intentant resoldre la part parlada com a mer pont entre cançó i cançó, una cosa cada vegada menys freqüent, però que encara succeeix.

El repartiment emociona, brilla i aporta una solidesa dramàtica que no sempre es dóna en el gènere musical. Miris on miris i en el moment que miris, trobes una història que està sent explicada, tot i estar fora de focus, i això és un plaer!

Més musicals així, si us plau!