Bèsties

La productora teatral Sixto Paz (Pulmons, Història, Les coses excepcionals, Classe, etc) sempre ens porta obres que fomenten el debat a la sortida, que et sacsegen d’una manera o altra i que poques vegades tenen un missatge únic i absolut. Crec que Bèsties, de la britànica Monica Dolan, hi encaixa perfectament. L’autora planteja un cas realment polèmic –una nena de vuit anys li diu a la seva mare que vol posar-se pits- i a partir d’aquí no escatima en recursos dialèctics per criticar a una societat cada cop més sexualitzada, a uns mitjans de comunicació que jutgen abans de saber, a uns mecanismes socials que coarten però no rehabiliten... Potser es pren massa temps per justificar l’actitud de la mare, i en alguns casos utilitza alguns temes (les comparacions amb els nens i nenes transsexuals o els testimonis de Jehovà) només pel fet de provocar i crear més conversa. També utilitza una trama paral·lela –una mica minsa i poc desenvolupada- que ens va donant pistes de la vida personal de la terapeuta, protagonista única del relat.

I sí, defensant tot això hi tenim una actriu de primera, com no podia ser d’altra manera. Marta Marco exhibeix tots els seus recursos en un monòleg que es planteja com una conferència i que li dona poc joc escènic. Només es pot valer dels silencis, de les intencions i d’una gran creació de personatge, cosa en la que també hi té molt a veure la direcció precisa i metòdica de Pau Roca. En definitiva, un muntatge al que convé anar-hi acompanyat, ja que tindreu moltes ganes d’opinar a la sortida... encara que sigui fent un cafè o de camí al metro. Al final, Dolan s’acaba sortint amb la seva!

Començo la setmana amb una obra, Bèsties, al Teatre Akadèmia. Amb Marta Marco dirigida per Pau Roca.

Una obra que vol provocar el debat. Ens atrapa, i d’una forma efectiva ens entra en el debat sobre la influència que reben els més joves i fins i tot els més petits. La hipersexualització dels i de les menors.

La publicitat ens mostra a diferents nens posant i actuant com adults, en programes infantils, pel·lícules, contes, concursos de bellesa (EUA al capdavant). Tot això crea una influència negativa en l’autoestima. Qui no ha conegut algun jove amb trastorn d’alimentació per modificar la seva aparença corporal.

Aquí ja parlem d’un pas més endavant. Ja no parlem de modificar l’alimentació, la vestimenta, … Ja parlem de començar amb la realització d’operacions. Perdre la seva infància per tenir una aparença física determinada, sempre imposada pels adults.

La Marta Marco fa un monòleg magnífic. Tant amb les seves intervencions, com en els seus silencis. Com hi ha moments que s’allunya del públic i d’altres que ens pregunta directament. Es presenta com a psicoterapeutaque ha hagut de tractar una pacient. Una nena, no parlem ni d’una adolescent, ja de ben petita vol tenir uns pits com els que veu a les revistes. Com veu als adults.

La protagonista ens va presentant la situació, i de mica ens mica ens anem preguntant i responent el que nosaltres mateixos pensem. Cada cop tenim una nova qüestió, “i si la nena…?”, “i si la mare….?”, “i si la societat…” però cap resposta.

No hi ha cap mena de dubte. Crec que és un espectacle per anar a veure sense pensar. Assistir amb més gent i comentar-ho a la sortida. A reflexionar com a persones i com a societat. Un encert de programar al Teatre Akadèmia, un encert la direcció de Pau Roca i un encert escollir a Marta Marco com a protagonista.

Molt per debatre, molt per parlar-ne. Si voleu veure la resta de la meva opinió teniu l'enllaç

La productora Sixto Paz ens presenta una obra de Monica Dolan. Una psiquiatra parla de la seva relació amb la mare d’una nena de 8 anys que insisteix i vol per sobre de tot, posar-se pits.

Dolan ens fa reflexionar en molts aspectes diferents: els límits a  les demandes dels fills, la necessitat de la perfecció del cos, els aspectes ètics de la manipulació quirúrgica, la influència dels mitjans i les xarxes socials en la sexualització dels nens i nenes, les conseqüències que es poden derivar d’una decisió  inadequada, el judici de la societat sobre les decisions dels altres, la criminalització d’un fet aparentment sense conseqüències, la judicialització de comportaments diferents a la norma i costums establerts i d’altres que et fan sortir del teatre amb el cap bullint a preguntes. Bèsties no et pot deixar indiferent.

Monica Dolan, l’autora d'aquesta peça, és  bàsicament actriu que ha fet teatre, cinema i televisió i ha escrit i interpretat aquest espectacle unipersonal que va titular The B*easts i que va portar al Fringe del Festival d'Edimburg l'any 2017 amb gran èxit.

Tot i que no ha escrit molt, Dolan pertany al grup d’autores britàniques com  la Sarah Kane,  decebudes amb les circumstàncies culturals, polítiques i socials del moment i que presenten la realitat més crua que les rodeja i del seu propi jo.

Sota l’encertada direcció de Pau Roca, Marta Marco va teixint una història amb petits gestos, canvis mínims de posició, silencis dramàtics i emocions no contingudes que s’estenen per tota la sala. A la tensió de certs moments hi ajuda la luminotècnia de Manoly Rubio Garcia que li afegeix  desconcert i patiment.

La Marco va desenvolupant una història en forma de monòleg en el que intercala la història amb reflexions personals que vol compartir amb el públic al que pregunta i en el que diposita els seus propis dubtes i les seves inseguretats, li demana complicitat i, sense voler, la seva pròpia història personal crea un teatre dins del teatre. Ella, la terapeuta, la psiquiatra que ajuda al pacients a ser funcionals amb els seus problemes i mancances, transmet fragilitat  per una situació que la supera. I ens ha superat a nosaltres també. No us la perdeu.

Una revista, un pòster, un anunci o un videoclip, per exemple. Es pot triar qualsevol d’aquests formats i analitzar la hipersexualització i pornificació dels i de les menors. Sense buscar gaire es pot veure com és una pràctica constant per vendre qualsevol cosa, ja sigui un producte o una història.

En aquesta obra una psicoterapeuta, Tessa, repassa davant del públic un cas sense precedents i que parteix del fet que la seva pacient té una filla de 8 anys que es vol posar pits. A partir d’aquí proposa fer una revisió a la societat i a la cultura física i sexual que impera.

El text és una meravella traduït per Adriana Nadal i original de l’autora i actriu britànica Monica Dolan. Sense cap pretensió d’alliçonar, sí que provoca i encén un debat molt interessant i important al voltant de quins són els inputs que arriben a les persones i com aquests influeixen en les seves vides, amb una especial atenció a com afecten estrepitosament en la ment dels i les més joves. Una mirada a tot allò que instiga a identificar-se, definir-se i arribar a uns ideals que mai s’acompliran.

Aquesta producció és dura i molt reflexiva, captiva i deixa estupefacte. En la seva senzillesa i la virtuositat de l’ús de les paraules hi té el seu gran efecte. Hi ha un treball minuciós de direcció signat per Pau Roca, que una vegada més exposa un tema molt potent de manera simple i efectiva, atrapant a l’espectadora en allò que realment importa: què s’està narrant.

Marta Marco es converteix en aquella veu a dins del cap que planteja preguntes i busca respostes, que aboca una altra mirada a la situació i l’analitza per adonar-se de coses no vistes abans. Amb la seva presència i calma, Marco relata amb destresa i estimació situacions complexes, sense exaltar-se ni crear un pànic innecessari. Des de la tranquil·litat aconsegueix que el missatge, la reflexió, vagi calant a dins de cada persona del públic.

Amb la ment trasbalsada per tantes qüestions i amb ganes de debatre durant hores allò que s’ha exposat, aquesta obra aconsegueix posar sobre la taula un tema tractat fins ara amb bastanta frivolitat. Li posa al davant un prisma diferent i convida a pensar-hi, a posar-ho en comú amb els/les altres.