Comprar entrades per a Anatomia de Ricard: Ricard 111 

Animats per l’èxit de la primera part (Ricard de 3r) que va ser reconeguda pel públic, crítica i nominada a premis, l’autor, Gerard Guix  i la directora, Montse Martínez i Clusella decideixen escriure  la continuació de la història.

Ricard 111 representa el mateix personatge de Ricard de 3r onze anys més tard quan ell està intern a la presó condemnat pels delictes comesos. Per escriure aquesta segona part s’han basat en l‘única entrevista que va concedir l’intern.

Ell és Quim Àvila que fa 11 anys va ser l’intèrpret de Ricard de 3r i ara protagonitza aquest text d’una manera que arriba directament al cor i l’ànima de l’espectador. Una escenografia molt original mostra elements de la presó com un marc de fons que suporta un personatge tranquil i adaptat al medi. No és necessari veure funcionaris de presons ni companys ni l’ambient carcerari per entendre què li està passant al protagonista. Els personatges que circulen al seu voltant (la germana, l’advocat, el company de cel·la) hi són presents d’una manera molt clara sense ser-hi. Només importen els sentiments i la resposta social davant les seves demandes.

És un text molt pensat, profund i crític amb una societat venjativa que no permet una segona oportunitat ni la reinserció social. Angela  Y. Davis, activista per l’abolició de les presons, miraria amb simpatia aquestes dues obres. És un text que ens apropa molt al personatge, ens inspira simpatia i ens demostra que el càstig pel càstig no serveix ni a la víctima, ni al victimari ni a la societat a la que li ha fet el mal. Una feina impecable de l’autor, directora i actor.

Totes les històries tenen més d’un punt de vista. Quan el relat arriba a l’opinió pública es perd més d’una de les seves cares, quedant en la memòria col·lectiva, sovint, la part més notòria i explosiva. És important que, tot i que no canviï la realitat, es conegui tot allò que implica cada narrativa.

El protagonista d’aquesta obra es troba a la presó, complint condemna per un fet ocorregut una dècada abans. Durant aquest monòleg, explicarà perquè es troba reclòs, quan en sortirà i com està gestionant el seu dia a dia tancat. Però sobretot, i més important, posa en veu alta les seves reflexions, pors i visió de futur.

És una obra totalment independent a Ricard 3r, la seva predecessora –el fet que el porta a la presó-. No cal haver-la vist per entendre el relat d’aquesta, però sí que potser ajudaria a posar-hi més pes a la narració que, en alguns moments, queda una mica fluixa en contingut o potència.

El més interessant del text és com s’endinsa en la vida i la ment de Ricard, com el protagonista exposa davant la societat què pensa d’allò que va fer, si n’està penedit i si veu un futur per ell fora de la cel·la. És un relat dinàmic i molt ben estructurat, tot i que en algunes ocasions hi ha uns silencis massa llargs entre escenes que fan que tot quedi en suspensió i l’espectadora es quedi expectant esperant un gir o una acció que no arriba.

Quim Àvila és un pol d’atracció durant tota la producció, atrapa al públic mentre va mostrant a poc a poc el fons del seu personatge, mentre deixa entrar a l’espectadora en la seva ment i la fa partícip de les seves pors. Durant el seu viatge emocional i mental cap a un possible futur, Ricard aconsegueix que la sala connecti amb la persona que hi ha darrera del delicte i es pregunti moltes coses que en un primer moment queden obviades per l’atrocitat dels fets. I aquesta sensibilització és gràcies a la interpretació d’Àvila: humana, sensible i plena de sinceritat.

L’escenografia funciona a través de varis elements que creen els diferents àmbits on es mou el protagonista. S’usen diversos utensilis que, segons el context, es transformen per ser allò que necessita el monòleg. Anna Alcubierre construeix l’espai de manera molt intel·ligent convertint quatre estructures en les diferents estances d’una presó.

Interessant producció que provoca moltes reflexions sobre les malalties mentals, el sistema penitenciari, la responsabilitat, la gestió de la culpa i la por pel futur.

L’any 2015 la Sala Beckett, quan encara estava ubicada al barri de Gràcia, va estrenar un petit muntatge que es representava en una sala d’assaig i que havia de fer-se només durant un cap de setmana. L’èxit va ser tal que la funció es va allargar quatre o cinc setmanes més. Suposo que es van reunir diversos factors: un text interessant i juganer de Gerard Guix, una de les primeres direccions de Montse Rodríguez (A.K.A., Scratch), el descobriment de Quim Àvila i una de les darreres obres que es representava a la Beckett abans del seu trasllat al Poble Nou. I tot sota l’excusa de Shakespeare i d’un dels seus personatges més controvertits, el rei Ricard III.

Ara que  han passat onze anys, s’ha volgut seguir al personatge principal –un adolescent que acabava produint una matança- i veure el seu dia a dia a la presó on compleix condemna. Quim Àvila torna a posar-se a la pell de Ricard, un home que ara viu turmentat pel seu passat però convenientment apaivagat per un complex tractament farmacològic i psiquiàtric. Quan alguna cosa falla (tant de l’interior com de l’exterior de la presó), el fantasma de Ricard III tornarà a treure el cap i a amenaçar la tranquil·litat del pres.

Crec que l’obra, tot i una bona estructura i un progrés coherent i interessant, agafa un camí massa planer i no acaba de jugar totes les seves cartes. Què hagués passat si s’hagués jugat a la sorpresa? I si el mal hagués fet acte de presència? Per què el rei Ricard III no acaba de ser més que una ombra? Potser són massa desitjos per a una peça que compleix els seus objectius, que es recrea fins i tot en les parts gestuals que tant caracteritzaven la primera part i que ens regala una bona interpretació d’un sempre eficaç Quim Àvila.

Ricard de 3r, de Gerard Guix, va ser un espectacle que va deixar una esquerda al panorama teatral de la dècada passada. La peça va sorprendre per la maduresa de la seva proposta formal i per la valentia d’un jove dramaturg que s’atrevia a explicar una història d’una manera poc habitual.

Durant els primers quinze o vint minuts pràcticament no hi havia text. El públic assistia, gairebé com un voyeur, a la intimitat d’un adolescent. Observàvem els seus gestos, les seves rutines, les seves petites obsessions quotidianes, les repeticions que defineixen el seu món interior. Era un teatre profundament simbòlic, construït a partir de l’acció molt més que no pas de la paraula.

Sense necessitat de grans discursos, Guix dibuixava un retrat intern d’una enorme precisió. Vam conèixer en Ricard molt abans que obrís la boca. Potser millor del que l’haguéssim conegut si s’hagués explicat a si mateix, des del primer minut.

Quan finalment apareixia la paraula, aquesta tampoc no era del tot seva. Ricard —com tants adolescents avui dia— parlava poc. Recitava, però, fragments del Ricard III de Shakespeare: un personatge amb qui s’identificava perquè també se sentia jutjat, rebutjat i expulsat del món.

Així és com Guix construïa lentament un monstre. Un monstre contemporani. Un d’aquells adolescents que, periòdicament, apareixen a les notícies després d’entrar armats al seu institut i disparar contra professors i companys.

L’obra, en realitat, mai no va pretendre explicar-nos exhaustivament per què Ricard acabava cometent aquell crim. Hi apareixien alguns episodis —un abús sexual, un fracàs sentimental—, però Guix és prou intel·ligent per no convertir-los en una explicació causal. Sap perfectament que milions de persones han patit experiències semblants sense convertir-se mai en assassins.

I és precisament aquesta absència d’explicació la que convertia Ricard de 3r en una obra poderosa. Perquè el misteri continua existint. Perquè l’espectador no pot refugiar-se en una resposta tranquil·litzadora. Perquè, en algun lloc d’aquella ràbia, d’aquell sentiment d’aïllament i d’expulsió del món, tots hi podem reconèixer alguna cosa de nosaltres mateixos.

Deu anys després, la Sala Beckett, dins del Festival Grec de Barcelona, recupera aquella peça i la presenta al costat de la seva continuació: Ricard 111.

La idea és magnífica. Retrobar aquell Ricard deu anys més tard, ara empresonat, afrontant l’onzè any d’una condemna de cent onze, té una enorme força dramàtica.

També és un encert recuperar Quim Àvila, que interpreta aquell Ricard adolescent, una dècada després. I encara ho és més descobrir el treball del jove Brandon Caritg, que assumeix el paper del nou Ricard adolescent. Sorprèn la semblança física entre tots dos, però sobretot la coherència interpretativa que aconsegueixen construir. Costa imaginar una millor manera de fer conviure el mateix personatge en dues etapes vitals diferents.

El problema arriba amb la dramatúrgia de la segona part. Guix manté bona part de l’aposta formal del muntatge original. Continua confiant en els silencis, en el gest, en la construcció visual i en la capacitat del cos per explicar allò que les paraules sovint espatllen.

Però aquesta vegada les paraules acaben imposant-se, potser massa. El Ricard adult explica constantment què sent. Analitza el seu passat. Reflexiona sobre les seves emocions. Fins i tot acaba oferint una lectura del crim molt pròxima als discursos habituals sobre la malaltia mental.

I és aquí on, al meu entendre, la proposta perd bona part de la seva força. Perquè Ricard de 3r no ens demanava justificar el criminal. Ens demanava entendre’l. Quan una obra evita donar una explicació definitiva, obliga l’espectador a buscar-la dins seu. Ens descobrim compartint, encara que sigui en una escala menor, aquella ràbia, aquella solitud, aquella sensació de no encaixar.

En canvi, quan el personatge queda encapsulat dins una explicació mèdica, psicològica o social, l’espectador troba una sortida molt còmoda: “Jo no estic malalt.” “Això no em pot passar a mi.” I, en aquest mateix instant, desapareix tota possibilitat d’identificació.

Guix perd una oportunitat extraordinària per continuar explorant aquella neurosi que, en graus diversos, travessa qualsevol ésser humà. Per investigar el malestar, la frustració i el desarrelament que caracteritzen una part important del jovent contemporani sense necessitat d’etiquetar-los clínicament.

En lloc d’això, la seqüela sembla optar per un terreny més segur, més explicatiu, més pròxim al discurs socialment acceptat… quan allò que feia excepcional Ricard de 3r era precisament la seva negativa a oferir respostes senzilles.

Ricard 111 és una continuació intel·ligent, ben interpretada i formalment coherent. Però, com passa sovint amb les segones parts, acaba restant misteri a l’original. I el misteri és, probablement, la matèria primera del millor teatre.

Les grans obres no són les que expliquen més. Són les que deixen més espai perquè l’espectador construeixi la seva pròpia veritat.