Algunes ficcions sempre troben el seu lloc en el present. Potser és més fàcil si es basen en aspectes essencials de la condició humana, com el mal. Abans que els romàntics abracessin amb fervor la foscor de l’ànima, Shakespeare ja havia llançat a l’eternitat el primer malvat conscient: Ricardo, duc de Gloucester, en el tron i, en els escenaris, Ricard III. Deforme, maquiavèl·lic, paranoic, ambiciós, psicòpata —en aquest tret competeix mà a mà amb Hamlet— i, com es pot interpretar en el seu famós monòleg inicial, un incel de manual.
Brandon Caritg a ‘Ricard de 3r’
Passen els segles per reinterpretar una vegada i una altra la psique d’aquest personatge, per reflexionar sobre les motivacions —o la seva absència— que empenyen un subjecte a la maldat. El 2015, Gerard Guix es va atrevir a traslladar amb gran èxit aquest impuls a la circumstància d’un adolescent introvertit i l’obra de Shakespeare en una influència emmetzinada. Fa una dècada la manosfera era una entelèquia, però el protagonista de Ricard de 3r semblava anticipar aquesta incontrolable hostilitat que ara es larva salvatge a les xarxes socials, on propaga odi i violència, especialment contra les dones. Si en la seva estrena el drama de Guix evocava les al·lucinacions de Donnie Darko o la massacre de Columbine (també clara inspiració per a Els estunmen, de Nao Albet i Marcel Borràs), ara podria encaixar perfectament en el relat sociòpata de l’era digital d’una sèrie com Adolescence.
Ricard de 3r torna per acompanyar la continuació del personatge, també escrita per Guix i titulada Ricard 111. Totes dues peces conformen el díptic Anatomia de Ricard i es poden veure per separat, tot i que alguns dies s’ofereixen en programa doble. L’adolescent de la primera peça té ara el rostre de Brandon Caritg, que recull el testimoni del muntatge original; el de la segona és ja un home jove, reclús, que encara una condemna de 111 anys, interpretat de nou per Quim Ávila. Dos actors d’aparença fràgil que, amb el somriure adequat, podria dibuixar la tèrbola amenaça indomable de l’última escena d’Anthony Perkins a Psicosi. La pregunta és ara si la redempció és possible; si el reconeixement de la culpa, la consciència de l’origen del mal, és suficient per allunyar per sempre les ombres. A més de Guix com a autor, signa de nou la direcció Montse Rodríguez.
Quim Àvila a ‘Ricard 111’
Guix i Rodríguez han fet de l’univers habitat per joves i adolescents un espai dramàtic recurrent. Si Guix va tornar a tocar les tribulacions d’aquestes edats en la seva literatura dramàtica amb Dirrrty Boys, Rodríguez ha creat tot un portafolis teatral amb Daniel J. Meyer, començant per l’aplaudit A.K.A. (2018) i continuant amb títols com Llegat, Scratch o Uppgivenhet.
Més informació, imatges i entrades:
